Actes del primer simposi internacional de narrativa breu

La literatura catalana moderna compta amb una història de narrativa breu molt estimable. Aquest interès dels narradors no sempre ha tingut el mateix interès per la crítica. Per aquesta raó i tot coincidint amb un renovada atenció internacional i espanyola, el departament de literatura catalana de la Universitat de València, a través de Vicent Alonso, Assumpció Bernal i Carme Gregori, ha tingut l’encert de crear un espai que canalitze i estimule la creació teòrica i crítica de la narrativa breu.

El departament de Literatura catalana per mitjà de V. Alonso, A. Bernal i C. Gregori, ha tingut el mèrit d’organitzar un simposi sobre narrativa breu actual, un terreny d’estudi poc freqüentat en l’àmbit acadèmic català. La bona qualitat mitjana del qual ara el lector les pot llegir gràcies a l’edició feta per l’Abadia de Montserrat. El llibre s’organitza al voltat de dos eixos claus: l’un estrictament teòric, centrat en l‘anàlisi de la brevetat i de les estratègies que els autors en fan servir i, l’altre, dedicat a l’estudi de la narrativa breu d’un escriptor català, en aquest cas, Mercè Rodoreda. En el primer apartat, les ponències reflexions sobre l’anàlisi mateix de la brevetat, les distincions de gèneres i models tradicionals de la literatura breu, les relacions que s’estableixen amb la realitat, la influència de les formes de publicació, l'especificitat d’alguns tècniques. El lector trobarà també aproximacions a la brevetat en altres gèneres, com ara la poesia i els mitjans audiovisuals. L’estructura al voltant de dos eixos fonamentals: un de més teòric, centrat en el concepte de la brevetat, i un altre dedicat a l’estudi de la narrativa breu de Mercè Rodoreda. Aquests darrers treballs repassen, des de distints punts de vista tracten tan aspectes temàtics i tècnics, aspectes puntuals i de conjunt de la obra contística de la gran escriptora catalana. En conjunt, un ventall de treballs imprescindibles per conèixer la seua literatura breu.

El teòric francès, Gerard Dessons, és l’aportació estrictament teòrica sobre el concepte mateix de brevetat. D’entrada, i amb òptica reticent respecte a estudis retòrics, defensa la distinció entre brevetat i forma breu. Ja que reduir aquesta concepte a una figura estàtica és limitar-ne el seu significat i abast. Per Dessons, la brevetat naix d’una necessitat del discurs i, per tant, és una situació d’expressió, no una forma –en el sentit formalista. Des la seua perspectiva, si la brevetat és una antifigura, és ella mateixa tota una poètica de la literatura, cada obra portarà una determinada manera de la brevetat. Les cavil·lacions de Dessons són molt suggerents, però al mateix temps mostren les limitacions d’aquesta mena d’anàlisi. Un altra ponència amb una intensa informació teòrica és la d’Alan Yates, qui analitza les que trets que caracteritzen el gènere de la nouvelle. Primer repassa l’escassa fortuna que aquesta mena narrativa ens els estudis literaris i fonamental aportació de la nouvell en teorie per comprendre la seua singularitat. En tinc present, l’aportació teòrica de la narratologia i de la nouvellenteorie, Alan Yates exposa aquells aspecte que poden definir un gènere es fonamenta en l’equilibri entre l’economia estricta i l’amplitud ressonant. Així, sense voler fer-ne una definició rígida, considera que la nouvelle tendeix a dibuixar des d’una experiència significativa una visió de totalitat, servint-se de recursos imaginatius i simbòlics. Relacionat també amb la problemàtica dels gèneres, Pere Rosselló Bover estudia les semblances i diferències entre la narrativa breu i els quadres de costums per aprofundir tot seguit en l’obra de Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar. Un altre treball relacionat amb període de la literatura catalana és el de J. M. Balaguer un excel·lent estudi que en compte els darrers estudis de literatura breu francesos. Balaguer fa una contextualització de la qüestió de la brevetat, tot relacionat la tendència de la literatura moderna a la fragmentació i brevetat al canvis de mentalitat que es donen el en segle passat, que explicaria la tendència a primer las necessitat d’expressió a la claredat. Al mateix la tendència expressar una certa visió totalitat per mitja d’una literatura cada vegada més condensada i subjectiva. En aquest context europeu de crisi de la novel·la a ajuda a comprendre en totes les seus dimensions l’obra de la del grup de Sabadell, que aprofita les formes narratives breus per reflexionar sobre la crisi de la literatura i dels problemes de la percepció de la realitat.

A un altre nivell, hi ha llarg estudi de Assumpció Bernal a partir d’exemples de l’obra de Mercè Rodoreda estudia la presencia del referents mítics en la narrativa breu moderna. Un recurs que molt a adequat a la narrativa breu per la capacitat de suggerir i alhora d’expressar la complexitat humana, de l’estranyesa de la que sol tenir l’home contemporani condemnat a assumir la responsabilitat de viure, el seu ser separat de la natura i sense la protecció dels déus. Per la seua banda, Santiago Renard adverteix de l’ambigüitat de molts de relats escrits en primera persona presenten a certa distància, l’autoritat de l’autor, sensació contradictòria que el crític anomena efecte zoom. La presencia de autor implícit és prou evident en molt contes irònics i fantàstics en què autor presentar el relat com a exemple de manera de veure les coses. Vicent Alonso en bon treball adverteix de les temptacions que sovint es produeixen de relliscar cap la metafísica quan es tracta de definir el conte. Sense renunciar aquestes aportacions, considera més viable una aproximació pragmàtica a la interpretació del gènere del conte. Perquè les propostes creatives s’expliquen en la mesura que s'ìnsereixen en d’un marc comunicatiu que autor i lector comparteixen. I d’aquesta perspectiva, el professor valencià mira d’interpretar les conseqüències del mode de publicació del conte català. Un dels problemes que planteja l’edició contes es que inevitablement s’han de publicar en recull i per regla general solen ser-ne recol·leccions. S’ha comprovat que aquests dos fets poden desanimar el lector, per la qual es pot comprovar que els darrers anys els contistes catalans estratagemes noves per tal de seduir el lector, com ara la l'eliminació de la referència genèrica dels títols i decantar-se per un títol temàtica o fortament atractiu i de carrega simbòlica. Aquesta nova orientació, al costa d’altres marcadors, va dirigida a facilitar una lectura més unitària del llibre (notes de la contraportada, els epígrafs, etc). Altres procediments més literaris son a establir relacions entre els contes o presentar-los com a part d’una unitat superior.

Tot un altre conjunt de treballs es centren el l’estudi de la narrativa breu de Mercè Rodoreda. Carme Arnau, millor coneixedora de l’obra rodereiana ofereix un visió panoràmica molt ajustada. Segueix l’evolució de la narrativa breu i les explica els afinitats de l’escriptora catalana amb escriptors europeus (Mansfield, Txèkhov i Tolstoi) i que orienten l’escriptura de postguerra: contes que presenten retalls d’una vida qualsevol, amb final obert i escrits amb una llengua parlada, i on sovint fa acte de presència l’humor. Quan Rodoreda a partir de dels anys seixanta dedica més atenció a la novel·la, els seus contes es caracteritzen per explorar una línia més innovadora, amb uns components literaris més imaginatius i fantàstics. Carles Cortés i Maria Campillo investiguen la narrativa roderiana d’abans de la guerra. La primera es dedica a inventariar i a descriure dispersa en la premsa de l’època. La segona, explica com la narradora va creant-se una veu personal, el procés de depuració de les tècniques més tradicionals en els inicis cap una escriptura a adequada a pivotar els processos interiors dels personatges.

A continuació, trobem articles dedicats als llibres de relats. Així Jaume Aulet argumenta perquè els Vint-i-dos contes constitueixen una fita en la narrativa curta de tradició psicologicorealista, ja que malgrat no tenir una finalitat unitària, presenta una visió de totalitat, amb tota una joc de referències simbòliques darrere una visió realista. Marina Gustà recala en el món de La meva Cristina i altre contes, per disseccionar els efectes del monòleg interior en el resultat final del llibre. Finalment, Margarida Casacuberta analitza com una major interiorització del jo en Viatges i flors implica una realitat discontínua i diversa. Enric Balaguer, per la seua banda, analitza el conte de “La salamandra”, i n’estudia sobretot els components simbòlics i mítics. Assumpta Bernal i Carme Gregori estudien la significació dels referents mítics i fantastics en Rodoreda, tenint en compte l’evolució d’aquests en la literatura moderna. Carme Gregori explica els camins del món fantàstic en el segle passat i en l’actual i com autors contemporanis se’n serveixen per explorar la complexitat de la realitats i del comportament humà. I amb aquesta òptica llig la narrativa rodorediana, centrant-se especialment en el recurs de la metamorfosi.

Entre les ponències dedicades a l’estudi d’aspectes més concretes, hi ha l’anàlisi força minuciós de Vicent Simbor del tractament del temps en els contes de Rodoreda, fonamental en la creació de la visió tràgica del personatges. Les altres estudien els finals textuals, els mecanismes conversacions i la pragmàtica de la cita, signades respectivament per Josepa Martínez, Maria Josep Cuenca i Lluís Messeguer. Cal, per últim, assenyala l’exposició de Heike van Lawick que cataloga les traduccions que s’han fet a altres idiomes de les novel·les i els relats de Mercè Rodoreda, tot detenint-se en les particularitats de les traduccions alemanyes.

Portada del llibre

Portada del llibre

Actes del primer simposi internacional de narrativa breu. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1998