Amb els nous novel·listes

La narrativa en català entre valencians ha crescut molt i per a bé, en quantitat i qualitat. Des de finals de l’ultima dècada del segle passat fins ara ha anat apareixent i consolidant una nòmina considerable de narradors. Així, al costat dels noms grossos com Joan F. Mira, Josep Piera, Ferrant Torrent, Josep Palomero, Josep Lozano, Toni Curarella, Josep Franco, Rafael Escobar i Josep Vicent Escartí, han aparegut nous autors, els més representatius dels quals són Martí Domínguez, Vicent Usó, Francesc Bayarri, Miquel Martínez, Vicent Borràs, Pasqual Alapont, Àngels Moreno, Manuel Baixauli, Salvador Company, Santiago Forné, Francesc Bodí, Alan Greus, Francesc Viadel, Esperança Camps, Pasqual Mas, Manuel Garcia Grau, Joan Sorribes, Vicent Pallarés, Silvestre Vilaplana i un llarg etcètera. Siga com siga, la nostra narrativa és ara un espai en expansió i estimulant on podem trobar un ampli ventall d’opcions narratives.

Una veta que continua aportant fruits és la novel·la històrica. Avui en dia aquesta literatura ja no carrega el bagatge ideològic de fa uns anys, més aviat ara els escriptors tendeixen a combinar la divulgació d’un paisatge històric poc conegut amb el simple plaer de contar històries. Però sens dubte una de les revelacions més importants dels últims anys ha estat l’aparició de Martí Domínguez que s’ha convertit en una de les revelacions més importants de la nostra narrativa amb dues novel·les ben interessants: Les confidències del comte Buffon i El secret de Goethe. Els llibres toquen el gènere històric, però ho fan amb un enfocament personal: abandona la història com a memòria col·lectiva o com a pura font d’imaginació, per entrar de ple en el cor de les idees. Potser Martí no siga un estilista i al seu imaginari li falta per ara tensió dramàtica però posseeix l’habilitat extraordinària de donar vida als seus personatges i de fer llegibles i atractives històries d’una altura intel·lectual estimable, gràcies a uns personatges vitals i obsedits en explorar tots els àmbits que afecten a la vida dels humans. Caldria esmentar també la novel·la recent del poeta Manuel Garcia Grau El Papa maleït, una intriga novel·lística forjada al voltant de la figura del Papa Luna i d'uns enigmàtics quaderns trobats a la Biblioteca Nacional de París, i Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana, el guanyador del darrer premi Bromera, qui ha saltat a la primera línia narrativa amb la biografia novel·lada del bregós Joanot Martorell, una novel·la d’aventures de plaent lectura.

En els últims anys la postguerra i la transició, com ha passat a la resta de l’Estat espanyol, s’han convertit en un dels pols d’atracció de la creació narrativa. Així els tèrbols anys de la dictadura franquista són el centre d’alguns dels textos de Vicent Usó, com ara L’herència del vent del sud, on a través d’una pila de personatges recrea l’atmosfera asfixiant de la postguerra, tot fent que la rancúnia obligue uns personatges a tramar una venjança personal. En La taverna de la lluna l’autor amb l’ajut de dotze monòlegs construeix una clima dens de la vida d’una comarca de l’interior del País Valencià. El que crida realment l’atenció de les dues obres és l’habilitat que desplega l’autor per construir veus individuals, monòlegs, climes crispats, i sobretot la destresa per orquestrar, dosificar la narració cap un final sempre impactant. La seua novel·la més notable i arriscada és Crònica de la devastació perquè ens condueix a un territori gens fàcil de narrar, el de la guerra. I ací rau un dels grans valors del llibre: la credibilitat amb què ho fa. L’autor no vol fer la crònica de cap guerra en concret, sinó més aviat submergir-se en les reaccions de l’ésser humà quan es veu enmig del remolí de la violència a gran escala. Un relat, fet i fet, d’atmosferes tenses, unes vegades brusc, d’altres reflexiu i líric, però sempre absorbent i corprenedor.

Un altre autor que pot oferir productes atractius seria Vicent Borràs, que ha escrit, sota l’obra de Moncada, un recull de contes divertit i que l’apuntava com un escriptor amb instint narratiu, cosa per ara no acabada de confirmar del tot, perquè en la seua darrera novel·la, L’últim tren, vol abastar a través de històries de dones un segle de vida, però la part del XIX, amb tot el que té de fulletó i de costumisme, ofega el que és realment atractiu: les vides trencades de dues dones del segle XX. En aquesta línia de pintar llargs cicles, el periodista radiofònic Miquel Martínez, després de dues novel·les d’aire juvenil, ha bastit una novel·la prou atractiva i d’estructura complexa com és Nòmina de dubtes, que a través d’un ampli mosaic de personatges i situacions i punts geogràfics valencians trama la història d’una família que recorre quasi tot el segle vint.

El també periodista Francesc Bayarri entra amb bon peu en el món de la novel·la amb dos títols, L'avió del migdia i Febrer, que enllaça el principi i el final de la Transició. En la primera, situada el 1974, retracta les il·lusions i frustracions d’uns joves dels voltants de València que aspiren a transformar la societat; en la segona, en canvi, traslladada al 1981, l’any del colp d’estat militar, ens dibuixa uns personatges desencisats que mostren el seu desencant amb desgavells i un humor esmolat. Els llibres no són rodons, però presenten un bon sentit per a la creació de personatges i situacions i la descripció d’ambients urbans. Bayarri aposta, i amb bastant fortuna, per una prosa de respiració sostinguda, matisada, i de digressions reflexives.

La literatura d’entreteniment ha obert entre nosaltres noves finestres. Pasqual Alapont, un narrador experimentat en la fabricació d’històries i de resultats extraordinaris en l’àmbit de la literatura juvenil, ara ha volgut també divertir els adults amb Tota d’un glop, una desfilada permanent de gags i de situacions rocambolesques, algunes realment aconseguides. Però la falta d’una veritable història que suporte l’atenció del lector fa que el castell verbal de l’autor que és molt sòlid se’n vaja en orris, perquè l’autor té suficient força narrativa per aconseguir esplèndids resultats en aquest registre. Una altre filó remarcable és el que conrea Àngels Moreno amb Malson i Secrets inconfessables on condueix amb certa soltura la intriga i els climes inquietants, el resultat final dels quals milloraria bastant amb unes històries de base una mica més consistents.

Altres escriptors com Manuel Baixauli, Santiago Forné i Salvador Company són tres narradors que escriuen molt bé i tots tres publicaren l’any passat la seua primera novel·la. El que tenen en comú és que s’allunyen de les línies narratives dels escriptors abans esmentats, perquè encara que puga aparéixer València en els seues obres, no tenen cap intenció de testimoniar la situació social i política del nostre país. La seua intenció és tota una altra. Així Baixauli, que sorprengué en els relats d’Espiral, on, sota l’ombra de Palàcios, escrivia una prosa subtil i elegant que integrava el desassossec i el lirisme, el fantàstic i la realitat, en Verso juga amb un protagonista que fingeix davant dels seus coneguts que és a Roma quan en realitat s’ha refugiat en una poble del costat per poder pintar i reflexionar sobre la seua activitat. I, per això, escriu un dietari fals on s’inventa una vida romana. El llibre, on res és el que sembla, és una reflexió sobre les aparences i la realitat. Santiago Forné, per la seua banda, en La dona infidel, la seua primera incursió narrativa, converteix una història de recerca de la pròpia identitat, d’amors i desamors en un conjunt de sorpreses literàries, amb viatges inclosos per Itàlia. El llibre conté algunes febleses, però el realment fascinant és l’esmolat sentit del ritme narratiu de l’autor per tal de fer atractiva una ficció que fàcilment haguera pogut caure en tot un seguit de tòpics de caràcter sentimental. Per últim, Salvador Company des de les històries del seu primer llibre El cel a trossos crea un microscomos narratiu singular que té com a centre el poble fictici de Benborser, situat a la vora de València. Sobre aquest marc creix l’acció de la novel·la Voleriana, a cavall entre València i Anglaterra, i narra un amor tràgic d’una gran força literària. Company es decanta per una literatura complexa i ambiciosa, encara que de vegades és un pèl massa pretensiós, perquè estira més el braç que la manega, apunta més que no diu. Amb tot el llibre conté moments d’una prosa de gran altura i reflexions metaliteràries de gran interés.

Aquest breu i aproximatiu repàs dels autors nous o que s’han consolidat ara permet afirmar que la novel·la valenciana passa per un moment de bona salut i que els darrers anys han donat títols de mèrit i mostres de vigor que conviden a un raonable optimisme.

EL PAÍS, QUADERN, 22/04/2004