Amistats venerades

Isabel-Clara Simó és una de les signatures més conegudes i prolífiques de la literatura en català. La seua prosa és clara, feta amb ofici, i no perd mai de vista la sofisticació ni el tall incisiu. La novel·lista d’Alcoi ha fet de l’escriptura una declaració de vida. Escriure ficció és, com diu l’autora, actuar com un déu petit que manega la vida dels altres i pinta universos, alhora que és “un miserable captaire que està al marge i no vol estar-ho”. Tot
plegat, escriure és un verí que l’obliga a veure el món a través de la lletra impresa. Al llarg de la ja extensa trajectòria com a periodista i narradora ha conegut, segons les seues paraules, un nombre immens de persones, algunes de gran vàlua. I per aquesta raó li calia consignar-ho. Li urgia fer reconeixement personal de les que més empremta li han deixat. Per tant, Els racons de la memòria fuig de la literatura intimista i s’acosta a
l’evocació de persones i de moments significatius lligats a la biografia literària d’Isabel-Clara Simó. En la llista de personatges que hi desfilen predomina la gent de lletres, però no hi falten els artistes plàstics i els polítics.

El punt fort de llibre rau en el fet que l’autora parla sense embuts en la llengua, i s’expressa amb total sinceritat. Així, al costat de l’admiració o el respecte per un personatge, en fa surar els punts dèbils i les desavinences. En aquest sentit, no tenen pèrdua els passatges dedicats a Joaquim Molas i els “moletes”, Josep Pla, Marta Pesarrodona o Jordi Pujol, a qui deixa fet un nyap. La veneració recau, entre altres, en Salvador Espriu, Joan Fuster, Ricard Salvat, Montserrat Roig i Pere Calders.

Encara que l’autora alcoiana resideix des l’any 1967 al Principat, viu amb un peu al seu país d’origen, sempre atenta a les coses que hi ocorren. Per això no podien faltar pagines emotives a la seua ciutat, al seu pare i a l’estada a València, on la figura fulgurant de Fuster —acompanyat de la de l’amatent Sanchis Guarner, que sovint feia la feina de formigueta— li canvià la vida, a ella i a molts altres, perquè els descobrí una llengua,
un país i una manera determinada de fer cultura. Cap al final de llibre, l’autora desatén el seu consell i desarma el lector en abocar-li una experiència personal: la pèrdua del
fill. I fa ben fet, perquè són els instants més intensos i commovedors.

Els racons de la memòria ofereix diversos nuclis temàtics d’interés. El més cridaner fa referència a la vida literària en el nostre idioma. El gremi, com a tot arreu, és sanguinari, com deia Fuster. A l’autora, la coexistència d’interessos i d’objectius diferents i contraposats no li fa nosa, ja que, segons com, les divergències poden ser productives. El
que li provoca amargor i una recança profunda és que, per les circumstàncies del país, aquelles diferències esdevinguen muralles insalvables i que alguns creadors de relleu acaben arraconats i oblidats. La manca de sincronia entre el món dels literats i la política i sectors socials fa que la vida cultural travesse a hores d’ara un moment poc grat. Un altre punt rellevant és veure a través de la trajectòria d’Isabel-Clara Simó una radiografia, parcial és clar, dels afanys dels escriptors des dels anys setanta fins a l’actualitat. La voluntat de ser escriptora professional l’ha duta a conrear l’article d’opinió i a col·laborar en ràdio i televisió, i participar i contactar amb tota mena activitats i associacions.

L’únic que lamente del llibre és que curtege en excés i que, d’alguns noms, se’n diga massa poc. Tant se val. Els racons de la me-mòria ofereixen prou estímuls per passar una bona estona i conéixer una mica més les ombres i les llums de la nostra vida literària.

EL PAÍS, QUADERN 02/04/2009

Descarrega't l'original: 
Isabel-Clara Simó. Fotografia: Jesús Ciscar. Font: ccaa.elpais.com

Isabel-Clara Simó. Fotografia: Jesús Ciscar.
Font: ccaa.elpais.com

Els racons de la memòria. Isabel-Clara Simó. Edicions 62, Barcelona, 2009. 147 pàgs.

Etiquetes: