Anatomia de la paraula

Els primers llibres de poemes de Joan Navarro van ser ben significatius perquè amb el llenguatge al·lucinat i les seus imatges llampants traduïen el desassossec vital i social del País Valencià als anys setanta. Posteriorment el seu lirisme esdevindria més complex, més filosòfic com al darrer llibre publicat La paüra dels crancs de l’any 1986. En conseqüència, si deixem de banda, Tria Personal publicat el 1992, Joan Navarro portava quasi vint anys sense publicar un llibre. Per tant, per a molts, Magrana era esperat amb candeletes perquè suposa el retorn a la creació literària d’un dels poetes més singulars del nostre món líric. De fet, és un llibre escrit sense presses, sense concessions, amb un total de cincuanta poemes ben calculats, tots en prosa, exceptuant-ne dos, que alhora són dos poemes extraordinaris.

En Magrana continua les línies metres del seu pensament poètic, essencialment les que es troben en el llarg poema Salvatge, però amb noves derivacions. D’entrada, i encara que l’estil de Navarro és sumptuós, preciosista, les seues proses s’aprimen, la seua paraula esdevé una mica més sòbria amb unes estructures sintàctiques senzilles com les nominatives que ofereixen un ritme sincopat, que li va molt bé -encara que n’abusa- per juxtaposar idees, pensaments d’objectius d’orientació molt variada. Tot plegat, com a gran il·lusionista barreja materials de tota mena (científics, de l’art, mítics, de la cultura oriental....) i trau del seu barret una prosa elàstica, neta i acolorida i que té com a resultat estampes d’una gran força visual. En les mans de Navarro no són termes antitètics: l’autor els complementa i els fon. Joan Navarro rebutja tota mena de fronteres com els autors amb els qual s’identifica en aquest llibre, com ara Celan, Rothko, Valente, Tàpies, Beuys, d’una gran dels quals explora en la seua obra la dimensió espiritual i imaginativa del ser humà, perquè com ha dit Joan Goytisolo de Valente fan servir el fulgor creatiu per rescatar l’home de la seua mutilació, empobriment i desgràcia.

Una poesia que es mou en aquestes latituds acaba decantant-se per la recerca del mite primigeni capaç de contenir en ella mateixa la confusió i el caos: “Caure dins de l’ullal de l’ésser i dissoldreu entre sucs(...) Líquids seminals. Pou de l’esperança i de l’ànsia (...) Què és el que s’esdevé? El buit inexistent. El buit ple de saba. Cràter de l’anima. Forat originari que en lliga amb l’arena dels deserts i amb les lianes humides de l’Amazònia. Espai sagrat.” Es tracta, per tant, d’explorar tot allò que s’escapa a l’aprenentatge empíric del món. La poesia de Navarro es concreta en una recerca d’una altra paraula i una altra veritat, de la poesia originària, oculta, creadora. Una paraula total, germinativa que crea la seua pròpia geografia, un univers en constant transmutació. És una poesia que crema, es consumeix i renaix amb noves llums com diu el poema que tanca el llibre: “Habitant-me em va deshabitar. (...) On éreu quan demanava ajuda? Sóc el núvol negre que penja damunt la mar glaçada, la boira freda dels boscos, el camí que mena al no-res, estendard de dol, copa de totes les nits, bol d’incombustible flama”.

Joan-Elies Adell, dèsset anys més jove que Joan Navarro, és un del poetes emergents valencians que més acceptació està aconseguint. De fet, La degradació natural dels objectes ha merescut el Premi Jocs Florals de Barcelona. La qualitat de la seua obra ja era palesa en títols anteriors, com ara Encara una olor, una reflexió acurada sobre la creació poètica i el seu significat a partir de l’experiència quotidiana. Amb el nou llibre s’observa un pas més en la configuració d’una veu i un territori propis. Temàticament es fonamenta en la memòria, en concret en el records dels objectes que envolten l’escriptor i han conformat la seua trajectòria vital i, com no podia ser d’una altra manera, aquests comencen a fer-se malbé, a degradar-se. Els poemes concebuts com a estampes, amb imatges solvents i vers epigramàtic, mediten sobre la natura de les coses i la passió que es gasta en elles, sobre la possibilitat de conéixer-les bé i sobre els problemes que planteja traslladar tot això al paper. L’autor de vegades descriu els objectes en la seua fisicitat estricta: “les coses són simples coses, en el seu deteriorament”, sense transcendència ni profunditat. Però els objectes sovint es carreguen de vivències, somnis, desitjos. Així quan parla de les màquines diu “ja no ens podem / imaginar la vida sense elles. Les desitgem / massa intensament quan no les tenim. Fent-nos / adonar dràsticament que hem renunciat a la quimera”.

EL PAÍS, QUADERN, 26/05/2005

Joan Navarro / Joan-Elies Adell. Fotografia: Roberto Gabrielli. Font: blogs.catradio.cat

Joan Navarro / Joan-Elies Adell. Fotografia: Roberto Gabrielli. Font: blogs.catradio.cat

Magrana. Joan Navarro. Edicions Brosquil. València, 2004.
La degradació natural dels objectes. Joan-Elies Adell. Editorial Proa, Barcelona, 2004