Dotze poetes joves valencians

Sempre n’hi hagut, sempre n’hi haurà, d’antologies. La poesia és un gènere que es presta molt bé a aquesta mena de jocs editorials. Perquè encara que puga ser considerat un error, és un error necessari. La dispersió de les edicions poètiques, la mala distribució dels tiratges, la falta de publicitat, les converteixen en un instrument útil per al lector no especialitzat que vulga estar al dia dels nous noms i vulga saber els camins per on corre la poesia. Però per al lector que en conega l’actualitat és una eina de reflexió, perquè l’obliga a repensar la seua visió sobre el panorama poètic.

I, precisament, això és el que pretén la present antologia: servir de reclam, fer de pont entre la poesia i els lectors potencials, i entre els lectors habituals de poesia estimular la reflexió i el debat. Si ho aconseguim o no, és una altra qüestió, si més no paga la pena intentar-ho.

Dotze poetes joves valencians, com el nom indica, recull dotze autors valencians joves i nascuts al País Valencià. L’antologia, de fet, ara farà tres anys que està enllestida, però per distintes circumstàncies no es vam poder publicar abans, I era normal, que quan se'ns va encarregar de dirigir aquesta col·lecció, l’obrirà l’antologia, ja que una de les finalitats de tota col·lecció és donar suport i estimular la creació dels poetes joves.

Mentre preparàvem ens ha sorgit una pregunta molt habitual entre els poetes: Perquè la lírica avui? És una d'aquelles preguntes absolutes, rotundes, que generalment genera respostes molt genèriques, provisionals, parcials i sovint decebedores. Amb tot és un interrogant que els poetes s’han de fer constantment, encara que no en donen una resposta explicita. Forma part de l’ofici.

Des de fa uns anys, és fàcil sentir que el gènere es troba en hores baixes, i fins i tot que es troba en un estat terminal, perquè ha perdut la projecció social que abans tenia i perquè ara no compleix cap funció pública. Així, fa poc Miquel de Palol sentenciava que “el temps de la poesia s’ha acabat”, perquè ja no és una “eina expressiva” de la societat actual, i el seu senti és redueix a “la pràctica solitària”. Afirmacions com les del poeta de Miquel de Palol suposen que en algun moment hi hagué una demanda social i era un gènere molt popular i tenia una funció utilitària. Si exceptuen les excepcions, ¿tants llibres de poesia es venien en els anys vint o en els anys seixanta o setanta? Més que ara? Té sentit afirmar que un gènere està en les últimes malgrat es publiquen segurament més d’un centenar de títols tots els anys? Hi ha alguna raó objectiva que li atorgue al gènere una funció determinada? En aquesta línia, es pot sentir dir que avui es impossible una obra de les dimensions de T.S.Elliot o Carles Riba. Aquestes interpretacions deterministes, ¿no esquiven d’alguna manera el problema real? Hi ha alguna raó per què avui no hi apareguen autors d’aquestes dimensions? Hi ha cap obligació que diga la poesia tinga una funció determinada? Per què ha d’haver un públic fidel esperant amb els braços oberts esperant tot el que es publica? en aquests discursos suposen que en el passat la poesia visqué un moment d’esplendor, d’anys de gran difusió, i que en l’actualitat es viuen anys de penúria. Realment és així? No ens deixa de sorprendre que generalment la suposada mala situació de la lírica sempre tinga unes raons socials i històriques. I els poetes? on els situem? Si tan mal van les coses, ¿ells no tenen cap responsabilitat? ¿Podem fer els autors realment responsables directes de la sitaució de la poesia? ¿És pot plantejar realment la qüestió en aquests termes? Són molts els interrogants que ens fem, difícils de respondre, però que s’han de tenir en compte, si és que realment paga la pena, en qualsevol debat que vulga incidir sobre el present i el paper de la poesia.

Nosaltres pensem que el gènere sempre ha sigut el que ha sigut: un mitjà d’expressió d’àmbit minoritari. I, precisament, el ser una via expressiva sense pressions ambientals ni comercials li pot oferir una llibertat que potser no tinguen altres gèneres. I es dóna alguna diferència en la poesia actual respecte a la d’altres èpoques resideix en el fet que els poetes creien la poesia, tot i ser consumida per grups de lectors limitats, té un paper una funció ha complir. Mentre en l’actualitat, els primers en desconfiar del gènere són els mateixos poetes. I això es nota que es parla de poesia en lloc de parlar de parlar de la seua reflexionar seriosament sobre el gènere o parlar de la poesia del present amb intensitat, solen, o solem, limitar-nos a esbombar laments. I així es fa difícil fer creïble una pràctica artística.

Per què s’escriu poesia avui? Pels mateixos motius que s’escrivia ahir i s’escriurà demà. Uns ho fan per indagar i expressar les palpitacions pròpies del seu temps, com deia Josep Pla. Altres precisament escriuen per tot el contrari, per anar contra la història, per dir-ho en paraules de Octavio Paz. O per crear-se el seu propi temps, com deia Marina Tsvietáieva temps, sense reflectir-lo: “Reflectir-lo, sí, però no com un espill, sinó com un escut”. Són algunes respostes possibles, no les úniques, que apunten alguns dels motius pels quals escriu molta gent. Però aquestes respostes no deixen de ser parcials, perquè segurament els escriptors escrivien també era altres motius. En tot cas, al marge de les respostes, el que importa es que la consciència artística comença en les preguntes, encara que no aporten una solució global ni definitiva. El realment important és que persistim en buscar causes i raons. La peculiaritat de les raons es que pot discutir-les, pots acceptar-les o rebutjar-les, oferir alternatives i felicitar o criticar els seus autors, però segurament no canviarà la teua opinió sobre la seua obra. Perquè la cosa canvia quan preguntem el per què d’un poema o un poemari, ja que no busquem una raó sinó un significat, el sentit concret que es desprèn de les paraules i la sensibilitat del poeta. L’activitat creativa es mou per aquests dos camins explicatius. Un, desperta i aviva la nostra capacitat reflexiva i la nostra consciència sobre les virtualitats i els límits de la paraula, encara que sovint ens porte per camins incerts. L’altre per què, en canvi, és més fèrtil perquè enriqueix la nostra sensibilitat i el coneixement sobre les persones i el món.

Per què la lírica avui? Com que nosaltres no sabem donar respostes totalment convincents, els convidem a escoltar les que donen els poemes dels dotze poetes valencians que vénen a continuació.

Marc Granell i Francesc Calafat.

Portada del llibre

Portada del llibre

Dotze poetes joves valencians. Marc Granell i Francesc Calafat. Tàndem, València, 2000. 164 pàgs