Les ambivalències d’un home corrent

Si algunes novel·les de Jordi Coca, com ara L’emperador i Sota la pols, eren novel·les d’iniciació, En caure la tarda ens situa de ple en l’espiral del final. El protagonista, Miquel Gironès, un home de 64 anys, gros, amb dificultat de moviments, arriba a casa un divendres de vesprada, tanca la porta i es troba amb el seu univers: esgotament, solitud i hores per endavant. Plou a bots i barrals. És una mena de Robinson urbà enmig d’un oceà de formigó amb un rerefons camusià. Una casa neta però desordenada, d’un home que l’habita, però no la viu. Hi vegeta. És un món a la deriva. Era un home corpulent; ara és un home deixat, una caricatura del que va ser, un personatge aclaparat per la buidor, sense ganes viure, però tampoc hi vol renunciar. S’ha volgut donar a algú i no ha sabut, vol reaccionar però es manté quiet. Es dol de la indiferència seua i la dels altres. Tracta de dormir i no pot. El temps es dilata, l’espera es fa llarga i no sap ben bé per a què. La novel·la registra els sentiments equívocs, els moviments i decisions que Miquel Gironès trama a cada moment. En aquest estat la memòria sorgeix i el seu cervell, com un pèndol, va del present a estadis distints del passat, que constaten canvis constants d’ànim. En la seua grisor, el passat és un recer i suport (sobretot la dona, morta fa un grapat d’anys en un accident, i la figura del pare).

El protagonista és comissionista, fa d’intermediari en diversos negocis, però sense saber amb claredat què ha fet. Sabem que ha treballat en el ram del tèxtil, però poc més. Després tingué un soci amb qui viu dies d’esplendor, moment en què li plouen els diners a cabassos, però no se n’acaba de fiar. Les dades que en dóna són confuses, per no dir fosques. Parla de la ruta del sud, de negocis poc nets, per no dir-ne gens, un d’ells lligat a la transacció de carn femenina i jove. Finalment torna al treball en solitari. A causa dels canvis del món econòmic i al fet de no acabar-s’hi d’adaptar, les coses no li rutllen massa bé. L’altre eix és la vida sentimental. Els dies de plenitud van lligats a la dona, tot i el punt negre de l’avortament. Tot se n’anà en orris amb l’accident. Les altres temptatives d’estabilitat han sigut frustrants o impossibles.

Al principi Miquel Gironès apareix com un bonàs i un personatge discret, que ho fia tot a saber somriure i saber tractar la gent, sobretot els clients. Un home pràctic, sense complicacions de cap mena, que va fent, que s’adapta al “corrent natural de les coses”, perquè considera que negar-s’hi és complicar encara més els fets. Però a poc a poc les coses es fan més ambigües, perquè enmig de la vaguetat i els fantasiejos, la seua memòria és un colador i amaga càrregues explosives. Veiem que la seua passivat no és tan innocent i resulta, segons com, prou activa. Veu el pas del temps com una débâcle imperiosa: un remolí de canvis que enterboleixen la seua rutina; un món laboral fet al compàs de la tecnologia, de reunions i documents inútils; la desfiguració del barri amb l’allau d’immigrants i de Barcelona. Pinta una Catalunya mediocre, mesella, que remuga molt, de flatulències retòriques buides de sentit, però incapaç de tramar solucions viables. Una teranyina de grans gestos, d’impotències i doble llenguatge que l’estrangulen. Un espill del protagonista? La seua acceptació sense més de les coses potser és una pantalla per tal de no complicar-se la vida. Una excusa per evitar la implicació, la responsabilitat. Això es veu sobretot en el tema de la dona, l’accident i la relació amb la cunyada. Què passà? Per què no va reaccionar? Per què li sembla que les coses que li passen són les més naturals del món? Realment l’atzar no afecta els seus valors? No li remou la consciència? Ens trobem davant d’un dels punts més tràgics i significatius del relat que pren tota la tensió gràcies al contrast amb el desconcert vital i els remordiments de la cunyada.

Amb una narrativa d’obsessions i de vagarejos, entre els ritmes biològics i les maniobres d’un insomne, Jordi Coca fa el retrat implacable d’un personatge i d’un món. Jugar amb les minúcies que omplen una nit i diseccionar un món espés, de mediocritats però de complexitat psicològica i amb un garbuix significatiu d’idees sovint distorsionades, exigeix un pols narratiu potent. Jordi Coca ha sabut trobar i dominar el format que encarrila la voràgine mental de la novel·la, amb un narrador que controla de prop el protagonista i amb oscil·lacions ben modulades entre la tercera i la primera persona. Segurament algunes reiteracions i massa vaguetats en la retrat social de fons pesen en la lectura, però no enterboleixen gens el resultat global. En el despullament descarnat del Gironès l’autor gradua amb eficàcia dramàtica les dosis d’informació que il·luminen i enterboleixen tot alhora la seua figura i aplica amb destresa els jocs del temps i el ritme narratiu. Tot plegat, una maniobra valenta, de molts punts i força oportuna en uns moments tan desconcertants com els presents.

CARÀCTERS, núm. 59, primavera 2012

Jordi Coca

Jordi Coca

En caure la tarda. Jordi Coca. Edicions 62, Barcelona, 2012. 222 pàgs.