L’obertura de mires enmig de la tragèdia

Martí Domínguez, a través de les novel·les dedicades al comte Buffon, al pintor Tischbein i a Goethe, a Voltaire i a Cézanne, ha aconseguit ordir un ambiciós cicle novel·lístic que, cosit amb una fórmula àgil i ben greixada de difondre idees, ens mostra l’evolució de la modernitat i dels meandres de l’aprehensió artística. Ara, amb La sega abandona les crosses dels personatges històrics. Es pot dir que la base informativa continua sent fonamental, amb un esforç ingent d’immersió en els diferents àmbits del temps retratat. Certament, com que no té el setge del motle dels personatges coneguts, l’autor es pot moure amb llibertat en el perfil dels personatges i en el fet d’integrar imaginació i dades reals.

En aquest punt és possible que a alguns lectors els espante tanta novel·la que parle de la guerra i de la postguerra. No podem obviar que hi ha una certa inflació d’aquesta mena d’obres i que l’abús pot caure en la monotonia i en una lectura acrítica, en una mirada més atenta a l’espectacularitat del drama que no a la profunditat dels fets. Això no significa que calga renunciar a revisitar aquest període històric. Seria un error, perquè conté massa preguntes ètiques i morals i dilemes històrics de grans dimensions que encara ens afecten. El pas del temps també demana encarar perspectives inèdites o poc ateses, perquè, com deia Óssip Mandelstam, “el do de reconéixer és l’única guia” que posseïm els humans, perquè tot i que no sempre siguem capaços de comprendre’ls en tota la seua vastitud, conéixer-los ens és imprescindible. Des de les seues pròpies armes, les novel·les –unes “segones vides”, en paraules d’Orham Pamuk– s’esforcen per copsar la complexitat de la història i de les accions humanes. I això és el que fa Martí Domínguez en La sega pel que fa a un pedaç de la postguerra. A més, ens submergeix en un tema poc explorat literàriament: no tracta la lluita dels maquis des d’una perspectiva èpica, des de l’idealisme desesperat d’un somni inabastable, sinó que l’enfoca des d’una perspectiva global i té com a epicentre els masovers. I ací l’autor subratlla la decadència del món rural de les terres de l’interior, la desaparició de la vida lligada als masos. Un aspecte fins fa ben poc descurat en la literatura catalana i que és el nucli generador de l’obra d’Antoni Pladevall, que segurament té en Terres de lloguer el seu títol més redó. Martí Domínguez ofereix un perímetre més localitzat, perquè l’inici del despoblament el lliga amb la guerra entre maquis i la guàrdia civil, perquè a banda de la pressió dels guerrillers, hi ha la neteja que feren els militars per a dificultar la seua guerra particular: amb la llei de fugues a la mà deixaren un bon grapat de masos sense homes o torturaren els seus habitants fins que es veieren forçats a fugir-ne.

Però si La sega té ganxo i colpeix el lector, és per la humanitat que destil·la el relat enmig de la tragèdia o gràcies al dolor; per la crònica veraç i altament emotiva que, des de distints estats d’ànim, confecciona el narrador del microcosmos de les muntanyes de l’Alcalatén i el Maestrat, i que ofereix com a imant principal els voltants del Penyalosa. I ho fa sense maniqueismes ni estereotips, per a anar al moll de l’os de cada personatge, siguen del signe que siguen, perquè va més enllà de la cuirassa ideològica, i permet veure’n els replecs de la personalitat i mostrar-ne l’evolució. Aqueixa és la grapa de la narració: ens mostra els personatges atuïts per les circumstàncies, però sense deixar-se mai ser paralitzats del tot, disposats a fer el salt per a sobreviure o defensar-se.

La mort del pare del narrador trasbalsa la rutina recuperada de la vida al mas després de la guerra i somou de dalt a baix els components de la família. És el detonant d’una guerra bruta contra els pagesos. La mare ha d’engolir verí per a fer-se forta i tirar endavant el mas i la família; la germana assumeix la responsabilitat de fer viable les terres, però es fa cada vegada més rebel i no accepta la passivitat de la mare. Es nega a silenciar la injustícia comesa amb el pare i amb la resta dels masovers. El món que pinta La sega és fet de trallades profundament tràgiques. Els habitants d’aquelles terres abandonades de Déu es troben enmig d’una guerra silenciosa, no buscada, i, pel que fa als guàrdies civils i a alguns maquis, els habitants de la contrada deixen de ser persones i esdevenen mitjans o simplement nosa, que acaben sempre sent un obstacle; per tant, factibles de ser usats o anorreats. O les dues coses al mateix temps. En aquella Espanya totalitària, com diu l’oficial kafkià d’A la colònia penitenciària, “la culpabilitat sempre és fora de dubte”. Tots són culpables per existir. En el clima irrespirable que se’n desprén res no és que el sembla i ningú no és pot fiar de ningú. La incertesa s’instal·la en el centre de la vida. Malgrat tot o precisament per això, i segons com, als personatges els calen gestos inesperats d’afirmació de deixar emergir els seus ideals, per més momentanis que siguen. Els personatges, com no pot ser d’una altra manera, tenen trets inicials prototípics, però l’acció els fecunda, els carrega de vels i profunditats, i acaben sent uns personatges potents, com ara ho són la mare, el tio Miquelo, el mestre don Arcadi, els maquis anomenats el Matemàtic i el Ferroviari i el capità Maximino Mata, segurament el personatge més espectacular, ja que a l’estructura circular hi aporta una acrobàcia final que projecta una mirada inesperada en la novel·la.

Per a abastar en tota la complexitat aquest univers, Martí Domínguez fa servir una estructura clàssica, una novel·la de formació, on la mirada verge del narrador fa més nítida la brutalitat de la realitat, la descripció d’una manera de viure elemental –de saviesa pràctica i carregada de supersticions i tels llegendaris–, el descobriment dels secrets i dels engranatges que mouen la vida dels adults i les sorpreses que genera. El contrast i l’abast d’una mirada que s’obri al món són els dispositius que greixen l’embrollat i delicat edifici de La sega. Goriet, el narrador preadolescent que relata la seua vida entre els 10 i els 13 anys, és una esponja que ho absorbeix tot amb avidesa. Per motiu pertany a l’estirp de l’Andreu, el protagonista de Pa negre, d’Emili Teixidor. Encara que els mecanismes de percepció siguen similars, els dos infants ordeixen visions antagòniques. Mentre el protagonista d’Emili Teixidor converteix la immolació de la mare en ressentiment contra els seus i cerca una eixida vital en el replegament i en el camuflatge, Goriet, en canvi, encara que siga poc alegre, converteix l’obertura de mires i l’empatia en ressorts vitals. L’enlluerna la inesgotable diversitat de la natura, “la sorprenent complexitat de la vida”, com afirma el mestre; el fascina descobrir la immensitat de mons que conté la natura, una natura que abans contemplava, però no “veia”. I a mesura que la identifique, li pose noms i comprenga els processos de supervivència i de l’atzar que l’orquestren, començarà a “saber veure-hi”. El fibló de la curiositat també l’aplicarà a les persones: l’admira que una mateixa cosa puga veure’s de distintes perspectives. I per això, per més que puga rebutjar els civils, per la seua ideologia destructora, no es pot estar de veure’n el costat quotidià, familiar i humà.

La sega és un homenatge als habitants de les terres dures que narra i a l’humanisme i l’esperit renovador de la República que encarnaven els mestres, ací valencianistes, i els homes cultura. La passió per la cultura i la ciència com a instrument de progrés i de sensibilitat social i cognoscitiva és transmesa a Goriet i als seus companys per don Arcadi –també pel farmacèutic– a través de les explicacions ben sucoses que dedica a aspectes relacionats amb la paleontologia, la geologia, la botànica, la biologia o la literatura. I aflora en el llenguatge colorista –amb un ús ajustat dels dialectalismes– i sensual de les descripcions, sobretot del paisatge, que en fa Goriet.

El retorn a casa, amb tot el que representa ––seguretat, familiaritat, arrels, proximitat–, és un dels afanys bàsics de l’ADN literari des que Ulisses el va fer circular. En el cas de Goriet és un retorn impossible físicament, però, gràcies a la memòria, la novel·la és un retorn simbòlic, i “real” per què no, als orígens del protagonista de La sega. El regrés és viatjar als inicis de la consciència del protagonista, constituït pels valors que personificaren els pares, el tio Miquelo, la germana i el mestre; nodrit també pel paisatge, la vida de muntanya i el llenguatge que els encarna, ja que són molt més que un espai físic, uns hàbits i uns simples mots; són una mena d’àmbit moral per la càrrega de significats i d’actituds que acumulen, i que el protagonista reivindica i fa seus, basats en bona part en el dret a la diferència i en el respecte a la diversitat, per a fer front a les incerteses en què l’instal·la el futur. Per tot plegat, La sega representa un canvi significatiu –necessari, d’altra banda– en la trajectòria de Martí Domínguez, i que encetarà segurament una etapa narrativa nova, però el que cal destacar per damunt de tot és que és una obra de mires llargues, pastada amb una prosa de molt bon nivell.

El Diario, blog 'Lectures'. 14/01/2016

Martí Domínguez. Font: El Punt-Avui

Martí Domínguez. Font: El Punt-Avui

La sega. Martí Domínguez. Proa, Barcelona, 2015. 347 pàgs.