Presentació de "Poemes de la resistència chicana"

Quan se’m va proposar presentar el llibre vaig acceptar de seguida per dues raons.

En primer lloc, perquè encara que feia anys i panys que no ens véiem, Carme Manuel em mereix un gran respecte. Des de sempre. Des que vam ser companys de carrera, que fa quatre dies si no vaig errat. En aquells temps era ja un coet i sembla que continua sent-ho. Manifestava molts interessos, lligats a la sensibilitat i al gust per la literatura. I, si no m’equivoque, l’any 80 i tants jo i uns amics li vam publicar en una revisteta anomenada «El·lipsi» un conte d’Àngela Carter.

El segon motiu va connectat amb el darrer que he dit, la sensibilitat literària. Carme Manuel, com tot els presents saben, orienta la seua activitat professional al món acadèmic, a l’estudi de la literatura nord-americana. I, a banda, de dirigir la Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans, ha publicat algunes panoràmiques sobre la literatura nord-americana que fan bona pinta, com ara Mito e innovación en la narrativa estadounidense del nuevo sur (1879-1918) (1994) i La literatura de Estados Unidos desde sus orígenes hasta la Primera Guerra Mundial (2006). Al costat d’això, i lligada a ella, clar està, Carme Manuel ha dedicat moltes hores a la traducció, que no sempre tinc clar que estiga ben valorada en els cercles de l’acadèmica. Ho estiga o no, tan se val. Al menys la gent que està tocada per la literatura estem molt agraïts a totes aquells que es dediquen a l’art noble, i no sempre ben pagat, de la traducció pel servei que ens fan.

Els teòrics més heavys sempre ressalten que tota traducció és una traïció. És una accepció possible del terme. Sense dubte, n’hi ha d’altres. En tota transacció humana i comunicativa, sens dubte hi ha pèrdues, però també fidelitats. Tot depén de la voluntat i del rigor del receptor, en aquest cas del traductor. En la meua modesta manera d’entendre el tema, el transvasament d’un text d’un idioma a un altre té molt a veure amb la generositat i l’agraïment. Ho dic per l’esforç i l’enriquiment per fer teu un altre món. Vist des d’un punt de mira col·lectiu, la traducció és un pulmó per a tota literatura, perquè suposa la incorporació d’altres experiències, altres mirades, altres sensibilitats i altres llenguatges. Aquesta és la raó, pelat i ras, per la qual en la nostra cultura hi ha hagut una obsessió per convertir en nostra la veu d’altres. Perquè si no hi ha recepció i diàleg amb allò que es fa al món, difícilment pot haver vida i literatura en condicions saludables.

La relació, com ja ha estat dit, de Carme Manuel amb traducció a hores d’ara ja és llarga. Ha traduït tant al castellà com al català, encara que s’ha esplaiat una mica més, crec, amb el valencià. Ha traduït prosa, sobretot llibres orientats a un públic juvenil. Ha fet versions de clàssics, com Thomas Harry i Joseph Conrad, i novel·les de d’autors contemporanis. Ara recorde Cremant, un títol que van funcionar molt bé. Carme ha tingut una forta tirada per la poesia. Ha traduït clàssics moderns com Emily Dickinson i Herman Melville. Dins del gènere la tasca s’ha caracteritzat per donar veu a grups minoritaris, d’escriptors pertanyents a comunitats amb una història complicada, marcada,e alguns casos, per la tragèdia i per la voluntat de voler mantenir, contra tot pronòstic, una identitat cultural i literària. En aquesta línia, Carme ha traduït, entre altres coses, poesia gal·lesa del segle XX, juntament amb J. V. Garcia Raffi, poesia de dones afroamericanes dels segles XIX i XX, un poeta d’origen indi, Gerald Vizenor (Quasi terra) i ara el poeta chicano Nephtalí de León.

El que m’atrau, d’entrada, dels Poemes de la resistència chicana que ara presentem és una idea que ha dit avui Lluís Llach en el lliurament dels premis a la millor adaptació musical d’un poema. Ha dit que en determinades circumstàncies una cançó és molt més que una cançó. El mateix podríem de la poesia de la poesia de Nephtalí de León. Els seus versos són versos d’afirmació, de reclam, d’alerta, contra tota mena d’imperatius legals, desgràcies històriques i coercions socials. Són vitamines... Per José Ángel Valente i Andrés Sánchez Robayna, que van fer una polèmica antologia de poesia hispanoamericana, la poesia chicana seria una aberració perquè oblida que la poesia és ficció... Però obliden que aquesta poesia, a l’igual de la poesia de tradició simbolista, és una operació d’escriptura, i a tota manipulció “manipulació” li calen regles i experiència. A més, la poesia cívica, ens agrada o no, en encise més o menys, té també les “seues” convencions i té una llarga i viva tradició a Sud-Amèrica, posem per cas.

Ja no m’estendré molt, però abans de passar la paraula a Carme voldria subratllar un parell de coses. Per fer una traducció convincent cal conèixer el context, el llenguatge i la tradició de l’autor i això la traductora ho demostra en les versions que en fa, dels poemes de Nephtalí de León, en les notes, tan necessàries i aclaridores en aqueta mena de poesia, i en el pròleg on explica, de manera clara i ben raonada, per un cantó, el context, formació i evolució de la poesia chicana, i per l’altre, els sentits i objectius de la poesia de Nephtalí de León.

La segona cosa. Em sembla ben interessant veure com l’autor reflecteix i crea una identitat cultural problemàtica i sense límits clars, però alhora ben delimitada. Això es reflecteix en el llenguatge, que es mou entre dues llengües i amb vocabulari difícil de fixar. Com tota obra, la poesia de de León oscil·la o inclou el tema personal i les realitats d’un col·lectiu que viu entre dos mons, el lirisme i les referències tel·lúriques, un estil prosaic i discursiu, amb una fluir entrellat. Obsedida en deixar testimoni literari d’una cultura de supervivència complicada. Per això cal valorar la quantitat de personatges i referències reals que poblen el llibre. Llibre que té un aire d’èpic, d’una èpica dels pobres, que resideix en l’autoafirmació i en la protesta.

Margarida Castellano, Manel Alonso i Català, Carme Manuel i Francesc Calafat. Font: mercecliment.blogspot.com

Margarida Castellano, Manel Alonso i Català, Carme Manuel i Francesc Calafat. Font: mercecliment.blogspot.com. Font: mercecliment.blogspot.com

Poemes de la resistència chicana. Nephtalí de León. Traducció: Carme Manuel. Editorial Germania, Col·lecció Plaerdemavida, 2, Alzira, 2012. 202 pàgs.