La consciència de la literatura

Per Ximo Espinós. Diario Información, 25/04/2013
L'objecte fonamental de la dedicació crítica de Francesc Calafat ha estat la literatura valenciana recent

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris dels diaris o en les revistes especialitzades i s'enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d'una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A Països de paper l'editorial Afers ha tingut l'encert d'arreplegar una antologia d'articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes -El País, El Temps i Caràcters, principalment-. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L'objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s'organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d'obres, se centra en els clàssics catalans -Joanot Martorell al capdavant- i en les traduccions d'alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l'evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s'hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d'un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l'assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d'altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d'un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l'assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?

Etiquetes: