L'espill de l'escriptura

Per Josep Maria Sala-Valldaura. Caràcters, 64, estiu 2013

La distinció de Gérard Genette entre “ficció” i “dicció” no és gaire clara, entre altres raons perquè la poesia no és pas ficció i el teatre mira de no semblar-ne. La idea, però, que la literatura és per damunt de tot la poesia, el teatre i la narrativa ha travessat els segles, i els anomenats gèneres de la dicció ocupen encara un segon lloc dins l’art de les lletres. Sembla que la literatura del jo comença a pujar de categoria, també l’assaig, però la traducció, el periodisme literari i la crítica literària continuen al furgó de cua, amb massa poca consideració per part dels historiadors. Al seu mapa de carreteres, la crítica literària figura com un caminet o, a tot estirar, com una drecera, que ajuda a escurçar el trajecte entre tants quilòmetres de novel·les, assaigs i poemaris.

Tot això ve a tomb perquè aquesta ressenya parla de la tasca que Francesc Calafat duu a terme en diversos periòdics, especialment a El País de València, i que acaba de recollir en un llibre: Països de paper. Notes sobre literatura. Calafat porta molts anys dedicat a la crítica literària, que ha exercit també com a antòleg de la poesia i del conte valencians o com a co-director de col·leccions de poesia. El caracteritza, en tots aquests quefers, una actitud prou oberta i una voluntat de servei, fruit d’una gran modèstia i generositat. No és pas d’aquells lectors que posen el llibre al seu servei per a demostrar la seva erudició, el seu enginy o la seva mala bava. Al contrari: si comenta una novel·la, n’indica a grans trets el tema, els encerts i desencerts que hi troba, el llenguatge…, a fi d’informar convenientment. Sense excessos ni ostentacions innecessaris. Tal vegada perquè pot destriar més, les crítiques als llibres de poemes solen ser un mica més benèvoles, però no és pas que Calafat sigui un autor que escull les ressenyes per tal de carregar-se el llibre.

Té una certa predilecció pel realisme, que tracta en tota la seva complexitat i que separa sempre del costumisme (entès com a més superficial i descriptiu). Per això insisteix, tot parlant de Vicent Andrés Estellés, que “els nous estudis sobre el realisme literari afirmen que la realitat ‘objectiva’ no existeix, que sempre es parla des d’un punt de vista subjectiu i, per tant, aquesta literatura és, com qualsevol altra, una construcció retòrica amb la finalitat d’implicar el lector per mitjà de la versemblança” (p. 201). Tanmateix, elogia la qualitat d’Antoni Ferrer, tan amarat de sentiments religiosos, o Un/nu, de Josep Palàcios, un poema paròdic que els ironitza. Calafat no és gaire amic d’inventar etiquetes i refusa, en conseqüència, qualificatius com a ara “la nova narrativa valenciana”, perquè no hi troba cap característica que la diferenciï prou. S’estima més de buscar relacions, a voltes amb escriptors estrangers (per exemple, i salvant les diferències, Francesc Bodí amb Isabel Allende, Paul Aster i John Irving) i quasi sempre té en compte el context general de les lletres catalanes.

La brevetat i la immediatesa de la crítica als diaris i, en general, als periòdics fan que la majoria de textos siguin aproximacions a una obra en particular (o a dues o tres), tot i que hi ha un article de síntesi sobre “La narrativa valenciana contemporània” ben interessant i tres sobre la poesia catalana, l’any poètic 1999 i l’any poètic valencià 2004, on demostra la capacitat de realitzar interpretacions de conjunt. De fet, Països de paper és compost per un pròleg explicatiu i cinc seccions, la més extensa sobre la narrativa. La quarta aplega ressenyes de poesia i la cinquena, sis comentaris sobre assaig (Fuster, Sòria, Muñoz, Vicent Alonso, Joan Francesc Mira). Inicialment, escriu algunes reflexions de caràcter teòric i sobre clàssics. Clou el recull un índex de noms, útil per a tot aquell que només hi cerqui un escriptor determinat.

En la declaració d’intencions, Francesc Calafat recorda que la seva feina consisteix, si més no, a “procurar d’informar, interpretar i valorar”. Hi fa algunes remarques importants sobre l’ofici i subratlla la importància de seduir el lector. No li retrauré que els autors de les Illes i Catalunya estiguin poc representats, perquè és un mal, el de la fragmentació, que ell mateix denuncia i que pateixen quasi tots els mitjans dels països de parla catalana. Sí, en canvi, m’abelliria recalcar els coneixements i la finesa de bon lector que, en llegir-les l’una rere l’altra, posen en relleu les crítiques literàries de Calafat: maons per a alçar la paret de les nostres lletres, tan a la intempèrie.

Portada de la publicació
Etiquetes: