{"id":1073,"date":"2022-04-13T08:03:43","date_gmt":"2022-04-13T08:03:43","guid":{"rendered":"http:\/\/calafat.cat\/?page_id=1073"},"modified":"2022-05-16T13:19:00","modified_gmt":"2022-05-16T13:19:00","slug":"la-recepcio-de-maragall-en-els-escriptors-del-pais-valencia","status":"publish","type":"page","link":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/la-recepcio-de-maragall-en-els-escriptors-del-pais-valencia\/","title":{"rendered":"La recepci\u00f3 de Maragall en els escriptors del Pa\u00eds Valenci\u00e0"},"content":{"rendered":"\n
\n
\n

L\u2019objectiu del present treball \u00e9s d’aportar algunes dades b\u00e0siques per a un estudi m\u00e9s complet sobre la recepci\u00f3 de Joan Maragall al Pa\u00eds Valenci\u00e0 des de principis del segle XX fins al present. D\u2019una banda, l’article dibuixa l\u2019itinerari de la recepci\u00f3 de Maragall en la poesia valenciana i se centra en com gestionen els poetes valencians els est\u00edmuls rebuts de la lectura de la poesia de l\u2019escriptor barcelon\u00ed. De l\u2019altra, detalla els aspectes que han interessat els poetes i assagistes que han comentat la seua obra.<\/p>\n\n\n\n

I. Una perspectiva hist\u00f2rica<\/strong><\/p>\n\n\n\n

1. Des de principis de segle XX fins a 1936<\/p>\n\n\n\n

El nom de Joan Maragall traspass\u00e0 les fronteres de Catalunya i esdevingu\u00e9 per a sectors de l\u2019\u00e0mbit espanyol, si m\u00e9s no del costat dels intel\u00b7lectuals, un poeta a valorar i una consci\u00e8ncia c\u00edvica a escoltar. En aquest context, la pregunta clau per al nostre prop\u00f2sit \u00e9s: i a Val\u00e8ncia tingu\u00e9 cap repercussi\u00f3? Se sap d\u2019algun contacte entre Teodor Llorente i el poeta barcelon\u00ed, per\u00f2 aix\u00f2 \u00e9s coneixement de l\u2019obra i respecte mutu entre dos personatges centrals de dues branques de la mateixa literatura. Ara i ac\u00ed ens preguntem una altra q\u00fcesti\u00f3, i en aquest punt Manuel Sanchis Guarner \u00e9s rotund: Maragall no hi va tenir cap ress\u00f2. Fet i fet, el \u00abmentor dels burgesos barcelonins, francament catalanistes ja, no crid\u00e0 l\u2019atenci\u00f3 dels de Val\u00e8ncia, l\u2019actitud pol\u00edtica i liter\u00e0ria dels quals era r\u00f2negament provinciana\u00bb.1<\/sup> Sanchis va centrar l\u2019atenci\u00f3 en les classes dirigents \u2212i en aquest sentit tenia tota la ra\u00f3\u2212, per\u00f2 desatengu\u00e9 la possible ascend\u00e8ncia en el sector valencianista, i ac\u00ed hi ha indicis suficients per a pensar que va tenir una pres\u00e8ncia, remarcable, sobretot en aquells escriptors que varen pert\u00e0nyer a la denominada generaci\u00f3 de 1909, una part dels quals participaren de la renovaci\u00f3 valencianista que va promoure l\u2019associaci\u00f3 Val\u00e8ncia Nova (1904) que convoc\u00e0 una Assemblea Regionalista Valenciana amb l\u2019objectiu de llan\u00e7ar una Solidaritat Valenciana, motivada per l\u2019\u00e8xit de Solidaritat Catalana. Encara que el projecte va fracassar, va servir, si m\u00e9s no, per eixamplar el valencianisme amb una amplitud de mires variades, tant en el costat literari com en el pol\u00edtic. Amb motiu d\u2019aquell esdeveniment pol\u00edtic es va publicar un fascicle titulat Catalunya a Val\u00e8ncia<\/em>, on s\u2019inclo\u00efa, entre altres, l\u2019article \u00abVisca Espanya\u00bb, i Maragall mateix va escriure per a l\u2019esdeveniment el poema \u00abVal\u00e8ncia en festa\u00bb. En el rentat de cara del nou valencianisme, era comprensible que els escriptors joves se sentissen atrets i invocassen el seu nom, perqu\u00e8 l\u2019autor barcelon\u00ed era una figura nacional, tota una autoritat moral i intel\u00b7lectual amb un ress\u00f2 enorme en sectors significatius de la societat catalana. Per aix\u00f2, Eduard Mart\u00ednez Ferrando, un dels primers valencianistes que proclamava obertament la catalanitat de Val\u00e8ncia i proposava que un dels objectius del moviment seria la \u00abrecatalanitzaci\u00f3 o revalencianitzci\u00f3 de Val\u00e8ncia\u00bb, va encap\u00e7alar S\u00edntesi del criteri valencianista<\/em>2<\/sup> amb un vers de la \u00abGlosa\u00bb: \u00abs\u2019acosta el dia que serem tots uns\u00bb. L\u2019\u00fas que en fa el valenci\u00e0 desborda el marc del poema, on es parla nom\u00e9s d\u2019un reialme pirinenc, aix\u00f2 \u00e9s, de la uni\u00f3 de les dues bandes dels Pirineus. Ara b\u00e9, emprar-lo en sentit figurat m\u00e9s ample no era cap desprop\u00f2sit, at\u00e8s el sentit unitari que Maragall tenia de la llengua catalana.<\/p>\n\n\n\n

Ja en l\u2019\u00e0mbit literari es veu clara la rellev\u00e0ncia de Maragall en dos poetes que volen superar la poesia pairalista, per\u00f2 sense fer-ne un rebuig total, sin\u00f3 m\u00e9s aviat mirant de revitalitzar-la, com van ser Miquel Duran i Tortajada i Daniel Mart\u00ednez Ferrando. El tema de les influ\u00e8ncies sempre \u00e9s un assumpte delicat i cal anar amb peus de plom, perqu\u00e8 sovint es poden barrejar diverses fonts. Aix\u00ed i tot, semblen bastant palm\u00e0ries les reverberacions maragallianes en el primer llibre de Miquel Duran i Tortajada, Cordes vibrants<\/em> (1910), on exposa els principis rectors dels seus versos, als quals \u00abno\u00b7ls manca l\u2019espontanitat del entusiasme o la sinceritat del sentiment\u00bb3<\/sup> i en qu\u00e8 el ress\u00f2 de la teoria de la paraula viva \u00e9s ben palesa. I no nom\u00e9s aix\u00f2, sin\u00f3 que a m\u00e9s travessa el poemari un to vitalista, una exaltaci\u00f3 per la lluita de la vida i dels ideals, i una irisaci\u00f3 pels impulsos d\u2019elevaci\u00f3, lligada a l\u2019esperit de la joventut. El doll d\u2019energia, repujada de to, que estava lligat a un \u00aborigen potser nietzsche\u00e0 via Maragall\u00bb,4<\/sup> barrejat de vegades amb la influ\u00e8ncia de Rub\u00e9n Dar\u00edo, tal com podem llegir en els poemes \u00abIsolat\u00bb i \u00abVer\u00ed\u00bb. Per\u00f2 on \u00e9s manifesta l\u2019ombra de Maragall \u00e9s a \u00abJoventut\u00bb, elaborat sobre el \u00abCant dels joves\u00bb. M\u00e9s que manllevar-li una textualitat directa, Duran i Tortajada n\u2019abdueix els esquemes claus. Tots dos poemes, d\u2019entrada, comparteixen un to h\u00edmnic, escrits en quartetes d\u2019art menor, encara que el metre del text valenci\u00e0 \u00e9s m\u00e9s breu. I el que \u00e9s m\u00e9s rellevant encara \u00e9s el fet de compartir el motiu que \u00e9s arribada l\u2019hora dels joves, \u00e9s el moment de generar canvis profunds, entre els quals \u00e9s fonamental l\u2019alliberament de la p\u00e0tria. En el poema del mestre la refer\u00e8ncia \u00e9s directa (\u00abI per l\u2019aire, llavors pur, \/ de la p\u00e0tria rabejada, \/ baixarem amb vol segur \/ a rep\u00f2s de migdiada\u00bb),5<\/sup> mentre que en els versos del valenci\u00e0 no ho \u00e9s tant, per b\u00e9 que s’ent\u00e9n pel context i la refer\u00e8ncia al reviscolament de la pr\u00f2pia cultura: \u00abJoventut triomfant \/ vida floreixent: \/ tu entones el cant \/ del Renaixement\u00bb. I en una altra estrofa afig: \u00abEls solemnes crits \/ dels teus joves braus, \/ salven oprimits \/ i pobles esclaus\u00bb.6<\/sup> La reivindicaci\u00f3 patri\u00f2tica \u00e9s central i va integrada en un plec m\u00e9s complet de reclams (la germanor, la llibertat i la defensa dels bandejats). En els dos poemes la gesta dels protagonistes demana acci\u00f3 i implicaci\u00f3 en la hist\u00f2ria. Maragall ho dir\u00e0 a trav\u00e9s de referents de la natura: els joves \u00aben les serres avials \/ remourem la gran tempesta\u00bb. Duran i Tortajada emprar\u00e0 una imatge m\u00e9s agressiva: \u00abI als imnes joiosos \/ de la nova sang, \/ rodaran a tro\u00e7os \/ els idols de fang\u00bb. Tant en un cas com en l\u2019altre, les accions es desenvolupen en un clima d\u2019alegria i optimisme, perqu\u00e8 el temps premia la seua perip\u00e8cia de mires amples. Els joves dels poemes compleixen amb escreix els cicles vitals: atenen les pulsions del seu temps (\u00absaludes les noves \/ floracions de roses\u00bb), renoven, amb els conflictes i xocs ineludibles, la hist\u00f2ria, i aquesta els recompensar\u00e0 amb una \u00abvida floreixent\u00bb. Tot plegat, ens trobem, en el cas del poema de Duran, davant d\u2019una declaraci\u00f3 generacional. Per cloure la seua perspectiva, nom\u00e9s cal constatar que un altre poema, \u00abL\u2019arribada dels ven\u00e7uts\u00bb, creix sobre \u00abEl Cant del retorn\u00bb maragalli\u00e0, amb una ampliaci\u00f3 del dramatisme narratiu, puntejat d\u2019instants melodram\u00e0tics i (massa) t\u00f2pics que el malbaraten, on sembla destacar-se que en la vida, en la hist\u00f2ria de la p\u00e0tria solen ser inevitables els sacrificis, i cal mantenir-ne mem\u00f2ria, ser-ne conscients, perqu\u00e8 gr\u00e0cies a la seua immolaci\u00f3 s\u2019assegura la continu\u00eftat del poble.<\/p>\n\n\n\n

Daniel Mart\u00ednez Ferrando, comparteix amb Duran i Tortajada un seguit d\u2019afinitats maragallianes, com ara la sinceritat, l\u2019entusiasme vital, o l\u2019exaltaci\u00f3 patri\u00f2tica d\u2019alguns poemes. La mirada cr\u00edtica a Val\u00e8ncia, en el poema \u00abA la meua ciutat\u00bb, segueix amb tota probabilitat la lli\u00e7\u00f3 de l\u2019\u00abOda nova a Barcelona\u00bb: no en la forma, ben allunyats un text de l\u2019altre, sin\u00f3 en la combinaci\u00f3 d\u2019amor i de dicteri. Siga com es vulga, \u00e9s destacable que l\u2019autor valenci\u00e0 proclam\u00e9s obertament la seua admiraci\u00f3 a Joan Maragall i li ofren\u00e9s, com els agradava de dir en aquell temps, el poemari. Aix\u00ed, llegim en la dedicat\u00f2ria: \u00abAl excels poeta \/ Joan Maragall \/ perqu\u00e8 en un esp- \/ l\u00e9ndit, llumin\u00f3s \/ dia d\u2019estiu, baix \/ d\u2019un cel blau pu- \/ r\u00edsim, un llibre de \/ llurs incompara- \/ bles poesies y un \/ aire suau y fala- \/ guer, tranquili\u00e7a- \/ ren mon atormen- \/ tat esperit v\u00f3ra la \/ mar inquieta \/ aquietadora<\/em>\u00bb.7<\/sup> Les paraules deixen veure que all\u00f2 que el va corprendre fou la sensibilitat moral i est\u00e8tica de Maragall, una mirada que fugia dels temes suats i que, quan els toca, sempre ho fa amb una perspectiva ben personal, i capa\u00e7 al mateix temps d\u2019incidir amb autoritat sobre temes espinosos que trasbalsaven el seu present.8<\/sup><\/p>\n\n\n\n

Un lustre m\u00e9s tard, al voltant de 1915, sorgiren un grup de poetes incipients, els m\u00e9s destacats dels quals \u2212\u00e9s un dir\u2212 foren Francesc Caballero Mu\u00f1oz i Pasqual Asins i publicaren a la col\u00b7lecci\u00f3 \u00abPoetes valencians contemporanis\u00bb, dirigida per Josep Maria Bayarri. Reporte aquesta dada per un fet remarcable. Aquells poetes, com diu Francesc Caballero Mu\u00f1oz, \u00abgir\u00e0rem els ulls, \u00e0vids d\u2019horitz\u00f3, cap als poetes cabdals de Catalunya: Maragall, Verdaguer, Guasch, Carner, Riber…\u00bb.9<\/sup> El poeta que posa davant de tots \u00e9s Maragall. No veig massa clar que s’hi puga afirmar, com respecte als poetes anteriors, una connexi\u00f3 po\u00e8tica, per\u00f2 hi podem veure determinats trets molt gen\u00e8rics, t\u00edpics, d\u2019altra banda, d\u2019aquells anys. Caballero Mu\u00f1oz fonamenta el seu \u00abideal po\u00e8tic\u00bb en dos paraules clau \u00abemoci\u00f3 i sinceritat\u00bb \u2212dos qualitats fonamentals en la paraula viva de Maragall\u2212, i remata la q\u00fcesti\u00f3 aix\u00ed: \u00abLa meua ambici\u00f3 art\u00edstica seria cantar la nostra Terra \u2212la mar, l\u2019horta, l\u2019ambient\u2212 amb paraula i emoci\u00f3 verge, descobrir el tresor inc\u00f2gnit, impol\u00b7lut, que va passar desapercebut a la mirada esvaida de tants poetes, simples versadors d\u2019an\u00e8cdotes, com ha sofert la nostra \u00e0nima, el nostre paisatge…\u00bb. Unes aspiracions semblants enllacen molts poetes, per\u00f2 no cauen lluny de les l\u00ednies po\u00e8tiques de l\u2019autor del \u00abCant espiritual\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

De tot el que duem dit podem deduir que, per una bona part dels escriptors valencians m\u00e9s inquiets de les d\u00e8cades del deu i del vint del segle passat, Maragall seria un referent clau per la seua personalitat, la seua poesia i el seu patriotisme. Per exemple, Carles Salvador coment\u00e0, respecte a l\u2019esdeveniment de l\u2019Assemblea Regionalista (i sobretot a l\u2019opuscle ad\u00e9s esmentat) que \u00abixqu\u00e9 molejat lo meu esperit i purificat al crisol del verb. Llavors vegu\u00ed que els catalans s\u00f3n germans nostres\u00bb.10<\/sup> El mateix Salvador recorria a Maragall, encara que sense esmentar-lo, per proclamar que aspirava a la \u00abinspiraci\u00f3 feta paraula viva, \u00e7o \u00e9s, feta ritme, que raja de dins a fora\u00bb.11<\/sup> La paraula per a Salvador brollar\u00e0 de la deu interior, de la necessitat interna i, per tant, ha de convertir-se en vers en el moment oport\u00fa i en la forma que siga m\u00e9s adient, com confirma en una confer\u00e8ncia in\u00e8dita.12<\/sup> El substrat maragalli\u00e0 de Salvador passa pel filtre de Joan Salvat-Papasseit; i l\u2019exultaci\u00f3 vital, l\u2019espontaneisme, etc., duen el vern\u00eds de l\u2019autor d’El poema de la rosa als llavis<\/em>.<\/p>\n\n\n\n

Tamb\u00e9 trobem petjades de Maragall en Can\u00e7ons de terra i mar<\/em> (1936) de Llu\u00eds Guarner. Erudit, traductor de Verlaine i Baudelaire, va ser poeta biling\u00fce. En catal\u00e0 es va acostar en bona part a un populisme modern que sorgeix a partir de la d\u00e8cada dels vint constru\u00eft sobre una mirada subjectiva, influ\u00efda per alguna de les l\u00ednies del simbolisme. El que l\u2019acosta a Maragall \u00e9s sobretot la seua po\u00e8tica impressionista, la concepci\u00f3 del paisatge i la singular estrat\u00e8gia de vincular el cel i la terra. Aix\u00f2 ho observarem essencialment en els poemes que es centren en el mar i la muntanya (\u00abCan\u00e7\u00f3 del neguit\u00bb, i \u00abCan\u00e7\u00f3 del dubte\u00bb) i en \u00abRoman\u00e7a sens lletra\u00bb, tota una reflexi\u00f3 sobre la poesia mateixa. La refer\u00e8ncia al poeta de Barcelona es far\u00e0 expl\u00edcita quan en Recan\u00e7a de tardor<\/em>, publicat a principis de 1950, incloga aquests poemes, al costat de tres nous, en un apartat titulat \u00abLa mar inquieta aquietadora\u00bb,13<\/sup> a partir del quart vers de \u00abVistes al mar\u00bb de Maragall. Sospite que, en aquest cas, a banda d\u2019alguns jocs intertextuals, hi intervenen tant afinitats tem\u00e0tiques com est\u00e8tiques. Amb la refer\u00e8ncia a \u00abVistes al mar\u00bb,, Guarner ens pinta una visi\u00f3 optimista a trav\u00e9s de la mirada encantada enfront d\u2019una natura en plenitud. \u00abLa Vida \u00e9s plenitud de tots colors\u00bb, dir\u00e0 en \u00abL\u2019albada\u00bb, un altre poema d’aquest recull. L\u2019embadaliment que la natura provoca a Maragall el du a esbossar estampes marines per mitj\u00e0 d’impressions, d\u2019anomenar all\u00f2 que veu, i el poema, per tant, esdev\u00e9 un seguit de suggeriments, basat en gran part en el que no diu. Guarner tamb\u00e9 juga amb all\u00f2 no dit, per\u00f2 fonamentalment en els efectes de la percepci\u00f3. Els dos textos els uneix la integraci\u00f3 amb la natura, perqu\u00e8 \u00e9s una forma de transcendir la realitat. I com expressa aix\u00f2 Guarner? Fixant-se en els lligams fonamentals que per a Maragall existeixen entre cel i terra: \u00abEl cel ben ser\u00e9 \/ torna el mar m\u00e9s blau\u00bb. S\u00f3n els dos elements d’un motiu recurrent i esdevenen un espill on s\u2019emmirallen m\u00fatuament. Aix\u00ed dir\u00e0, en \u00abEstiu\u00bb, que la mar \u00ab\u00e9s la senda per a l’infinit\u00bb, i que el cel \u00e9s \u00ab\u00e9s la senda ideal \/ que ens duu fins a la pau \/ eternal\u00bb. La identificaci\u00f3 es completa en \u00abCan\u00e7\u00f3 del neguit\u00bb, poema pl\u00e0stic, sensual i desenfadat, rebatejat despr\u00e9s tan sols com a \u00abNeguit\u00bb, amb tot un joc d\u2019inversions altament suggerent: \u00abSolcava la mar del cel \/ la gavina, amb veles blanques, \/ i el navili, al cel del mar, \/ volava amb ses blanques ales\u00bb. I la imatge de Maragall (\u00abs\u2019obre la vela com una ala\u00bb) ofereix joc per als versos segon i quart. Davant la comuni\u00f3 entre cel i mar, la tria \u00e9s fa dif\u00edcil tal com s’enunciar\u00e0 en l\u2019estrofa seg\u00fcent.<\/p>\n\n\n\n

Un manlleu significatiu \u00e9s el t\u00edtol de \u00abRoman\u00e7a sens lletra\u00bb, tret del darrer vers de \u00abRomanza sens paraules\u00bb. Es tracta d’un di\u00e0leg a tres bandes, ja que remet a Maragall, per\u00f2 tamb\u00e9 a Verlaine. En aquesta ocasi\u00f3 m\u00e9s que comparar les difer\u00e8ncies entre els dos poemes, conv\u00e9 anar al cor de les converg\u00e8ncies. Les dues composicions tenen un disseny paral\u00b7lel: Maragall comen\u00e7a amb paraules i acaba amb una romanza<\/em>, una can\u00e7\u00f3 sense paraules; Guarner, en canvi, arrenca la pe\u00e7a amb una can\u00e7\u00f3 \u2212perqu\u00e8 encara no sabia qu\u00e8 dir, ja que de dins li sorgia una can\u00e7\u00f3\u2212 i acaba en silenci, per\u00f2 amb els sentits en alerta, atents a la simfonia de la natura. Tots dos casos insinuen que la poesia transcendeix de les paraules, a causa de la \u00abm\u00e0gia\u00bb que el poeta aconsegueix gr\u00e0cies als recursos musicals i als efectes intensament l\u00edrics i emotius. Les irradiacions generades per la l\u00edrica s\u2019assoleixen per un sentit del ritme molt refinat que va m\u00e9s enll\u00e0 de la rima cl\u00e0ssica, que contempla el ritme i jocs de la paraula, del vers i de l\u2019estrofa, i tamb\u00e9 del poder suggestiu de les imatges. Una poesia de llenguatge planer, quasi transparent, que s\u2019introdueix en el domini de la m\u00fasica per tal d\u2019explorar indicis esc\u00e0pols, ara sensorials o emotius, ad\u00e9s reflexius, per\u00f2 sempre l\u00edrics. El poema de Guarner t\u00e9 tot l\u2019aire de ser una po\u00e8tica. El desfici interior, \u00abno sabia el qu\u00e8\u00bb, surt a la natura en recerca d\u2019alguna cosa: \u00ab\u00a1Paraules!… totes disperses \/ per el cel i la mar, sols \/ als llavis sentia el bes \/ de l\u2019aire ple de sentors \/ de la mar bellugadissa \/ eternitzant sa can\u00e7\u00f3\u00bb. Mentre s\u2019embadaleix amb l\u2019espectacle de la natura, resta en silenci. El final del poema trenca el clima creat i obliga el lector a implicar-s\u2019hi: \u00abPer a qu\u00e8 cal la paraula \/ si hi ha llum, flaire i color?\u00bb. No tinc clar que es puga interpretar com una invitaci\u00f3 a la po\u00e8tica del silenci: m\u00e9s aviat, el que apunta \u00e9s que el goig pertany a un estadi anterior a la verbalitzaci\u00f3, i tot i que les paraules no siguen capaces de captar tot el garbuix de titil\u00b7lacions interiors, nom\u00e9s es pot sentir el gaudi d\u2019aquell gaudi mitjan\u00e7ant la poesia, perqu\u00e8 l\u2019embruix de l\u2019art t\u00e9 el privilegi d\u2019evocar o recrear aquell univers. En altres paraules, Guarner ofereix un viatge de doble recorregut: les inquietuds personals troben forma en el m\u00f3n extern i, aquest, despr\u00e9s de passar per la forja po\u00e8tica, retorna a l\u2019exterior a trav\u00e9s del poema. Po\u00e8tica, gens allunyada, m\u2019atreviria a dir, de la de Joan Maragall.<\/p>\n\n\n\n

Tornem al principi. El t\u00edtol de la secci\u00f3 esmentada i els poemes escrits en la postguerra \u2212\u00abRepresa de la primera ofrena a la mar\u00bb i \u00abTemps i eternitat\u00bb\u2212 aprofundeixen un leitmotiv fonamental del poema maragalli\u00e0: el neguit hum\u00e0 que es mou al voltant dels temes del canvi i de la inalterabilitat, de la mort i de l\u2019eternitat. El mar, amb tota la seua ondulaci\u00f3 permanent, representa all\u00f2 immutable, all\u00f2 intemporal. En el primer poema, el vaiv\u00e9 infinit, sovint r\u00edtmic, pot esdevenir hipnotitzador, ja que per ser immutable esdev\u00e9 segur. Si en la joventut cercava el misteri i \u00absentir vibrar la vida\u00bb, despr\u00e9s del terratr\u00e8mol general i el trasbals personal (\u00f2bvia refer\u00e8ncia al per\u00edode de la guerra), el poeta, en un acte de despullament m\u00e9s cristi\u00e0 que shakespeari\u00e0, es refugia en la mar, la natura, per refer-se i retrobar l\u2019equilibri: \u00ab\u00a1Torna\u2019m ara el color i l\u2019harmonia \/ de ta sinceritat!\u00bb. Sura en el poema un sentiment religi\u00f3s, per\u00f2, amb ecos maragallians, el seu cel est\u00e0 en aquest m\u00f3n: en el mar i en la terra.<\/p>\n\n\n\n

2. La postguerra<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Durant la postguerra, l\u2019inter\u00e8s dels poetes valencians per Maragall suposa un viratge significatiu respecte a la recepci\u00f3 anterior. Els escriptors, farts de la ret\u00f2rica que \u00abomplia d\u2019espases la sintaxi, d\u2019arc\u00e0ngels \/ durament immutables a la porta dels cines\u00bb, rebecs als poetes \u00abcelestiales\u00bb (en paraules de Jos\u00e9 Agust\u00edn Goytisolo) que escopien \u00abprades de Garcilaso\u00bb i \u00abmarbres asexuats\u00bb,14<\/sup> i obsedits per l\u2019home en min\u00fascula, sense llenguatges inflacionistes, era raonable que focalitzaren la lectura de Maragall cap aquell costat que, segons Joan Fuster, \u00abparteix d\u2019una estimaci\u00f3 \u00e8tica de la vida com realitat superior i positiva: qualsevol manifestaci\u00f3 de vida, nom\u00e9s per \u00e9sser-ho, tenia per a ell quelcom de sagrat, puix que, en definitiva, l\u2019home se salva en ella, s\u2019hi redimeix\u00bb.15<\/sup> De fet, el mateix Fuster ser\u00e0 un dels art\u00edfexs d\u2019una mirada nova de Maragall, ben allunyada de la fabricada pel noucentisme. Per aquest motiu, Joan Valls obri Presoner de l\u2019ombra<\/em>16<\/sup> amb dos versos for\u00e7a coneguts del \u00abCant espiritual\u00bb (\u00abHome s\u00f3c i \u00e9s humana ma mesura \/ per tot quan puga creure i esperar…\u00bb) que s\u00f3n tota una declaraci\u00f3 de principis: indica al lector qu\u00e8 no hi trobar\u00e0 i qu\u00e8 hi podr\u00e0 trobar. En ser aquesta la divisa del llibre, el lector pot pensar, des d\u2019un bon comen\u00e7ament, que l\u2019home, les circumst\u00e0ncies, aspiracions i abismes ja no s\u00f3n les de Maragall, sin\u00f3 dels moments terribles de la postguerra, per on corre una atmosfera existencial espessa i un flagell tr\u00e0gic. Una escenografia fosca com aquesta campar\u00e0 per l\u2019univers de Valls, que en aquest llibre, amb vers abrupte i imatgeria selv\u00e0tica i coloracions surrealistes, assaja un retrat, o m\u00e9s ben dit, una imatge esbiaixada d\u2019un m\u00f3n terrible, angoixat, tancat, ple de recels, de pors i de doble llenguatge. Un vida castigada per l’odi i l\u2019autoexili. La veu del poeta viu, en conseq\u00fc\u00e8ncia, reclosa en les tenebres. En el caos del seu univers, la Divinitat esdev\u00e9 una nansa on agafar-se. D\u00e9u, els seus silencis i els seus ressons, el sentit de la vida, de la mort i de la possible exist\u00e8ncia d\u2019un altre m\u00f3n eren q\u00fcestions que travessaven la poesia de postguerra espanyola, per\u00f2 en aquest poemari, sobretot en els poemes \u00abDubte sobre la mort\u00bb i \u00abDubte de davant de Crist\u00bb, Joan Valls s\u2019orienta a partir del \u00abCant espiritual\u00bb maragalli\u00e0, amb el qual hi ha molts aspectes en com\u00fa, i tamb\u00e9 difer\u00e8ncies significatives. En el text de Maragall, tocat de di\u00e0leg i d\u2019interrogacions, s\u2019imagina el m\u00f3n dels humans i el m\u00f3n del m\u00e9s enll\u00e0 com una continu\u00eftat i, per tant, com una mateixa realitat \u2212per aquest motiu el poeta reclama a D\u00e9u que la mort li siga \u00abuna major naixen\u00e7a\u00bb. Joan Valls tamb\u00e9 creu en una altra vida, per\u00f2 no veu, en la vall de ll\u00e0grimes dels anys quarantes i cinquantes, cap cel imaginable. Com a cristi\u00e0, creu, en \u00abDubte sobre la mort\u00bb, que una vegada consumada la \u00abfreda norma amb qu\u00e8 la mort sost\u00e9 \/ el rep\u00f2s del no-res sota el roser etern\u00bb, hi ha una altra vida, on \u00abjo veig la perman\u00e8ncia del rier\u00f3 i de l\u2019\u00e0ngel, \/ el missatge nocturn de qualsevol estrella\u00bb; tanmateix, no especifica si s\u2019hi produir\u00e0 cap resurrecci\u00f3 de la carn. La soluci\u00f3 que hi proposa tampoc no \u00e9s massa fidel a les doctrines m\u00e9s oficials de l\u2019esgl\u00e9sia, perqu\u00e8 de vegades insinua un cert panteisme molt vapor\u00f3s, com apunta al principi del poema (la mort \u00e9s \u00abtornar a l\u2019inici, a la c\u00f2smica suma \/ que atura cendra en la total abs\u00e8ncia\u00bb) i sobretot en la conclusi\u00f3, en qu\u00e8 deixa caure que, despr\u00e9s de la mort, \u00abel retorn de l\u2019amor deslliurar\u00e0 pur\u00edssim \/ el broll de l\u2019esperit en cada primavera\u00bb. Siga com es vulga, Valls \u00e9s l\u00facid i \u00e9s conscient que les elucubracions que es fabrica s\u00f3n estrat\u00e8gies personals: \u00abTots els estris d\u2019enginy per a sotjar-me \/ l’isolat diamant de l’esperan\u00e7a, \/ em serveixen sortosos en la ruta, \/ en el viatge llarg del meu exili\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Als ulls de Maragall, D\u00e9u ha fet les coses belles, i tot el seu pensament est\u00e0 contaminat d\u2019entusiasme. Joan Valls tamb\u00e9 est\u00e0 tocat del tremolor vital en l\u2019esfera individual i amorosa, at\u00e8s que \u00absent l\u2019h\u00e0lit furi\u00f3s de la vida \/ i el baf de la terra\u00bb.17<\/sup> Ara b\u00e9, l\u2019harmonia \u00e9s absent del seu discurs. De partida, tot i que D\u00e9u \u00e9s l\u2019al\u00e8 que el sustenta, l\u2019home, ell, viu atiat per l\u2019angoixa i els dubtes (\u00abla meua ombra s\u2019hi perd en l\u2019atzar com\u00fa\u00bb), i no pot defugir \u00abl\u2019ang\u00fania de posseir sense remei \/ l\u2019ombra que s\u2019encarna a la dolor humana \/ i ompli de buit pensatiu de la nit personal\u00bb, com dir\u00e0 en el poema \u00abDubte davant l\u2019ombra \u00edntima\u00bb. Segurament, \u00abDubte de davant de Crist\u00bb \u00e9s el poema m\u00e9s lligat al \u00abCant espiritual\u00bb perqu\u00e8, amb una tensi\u00f3 dram\u00e0tica i alhora esperan\u00e7ada, la veu del poeta dirigeix a D\u00e9u les meditacions i preguntes finals. Encara que no hi desconfie, deixa testimoni que la relaci\u00f3 \u00e9s sovint inc\u00f2moda i retor\u00e7uda ja que els designis i els silencis divins no sempre s\u00f3n f\u00e0cils de comprendre, i el comportament hum\u00e0 tampoc no facilita les coses. Amb tot, conclour\u00e0: \u00abmentre crema el dolor per descobrir-te \/ de la pedra a l’estel vull respirar-te\u00bb. A difer\u00e8ncia del model de Maragall, ac\u00ed l\u2019home \u00e9s un \u00abfang m\u00f2bil de lluites\u00bb, que mostra el \u00abverinos\u00edssim fel del dubte, \/ que em fa sofrir en nit despietada\u00bb, i sent D\u00e9u com a \u00ababsent\u00bb. Maragall no sap on D\u00e9u \u00e9s, per\u00f2 sap que hi \u00e9s, i la seua pres\u00e8ncia \u00e9s palpable (\u00abtot lo que veig se vos assembla en mi…\u00bb). En Valls, en canvi, D\u00e9u \u00e9s esmunyed\u00eds, i els homes s\u00f3n \u00abcaptaires \/ indignes de l\u2019almoina immerescuda\u00bb. Per qu\u00e8 ho s\u00f3n? Perqu\u00e8 viuen una religiositat equivocada i superficial, que no es basa en la humilitat i en el servei als altres. I aix\u00ed hi ha una cr\u00edtica a la parafern\u00e0lia ritualista i pomposa i al decantament pol\u00edtic de l\u2019Esgl\u00e9sia, que se sentia totalment feli\u00e7 de ser un vigilant furibund, junt als militars, de la creuada espiritual del franquisme:<\/p>\n\n\n\n

[…]<\/h5>\n\n\n\n
i amb creus d’argent s’amoixen les preg\u00e0ries<\/h5>\n\n\n\n
i la teua paraula ha estat deserta,<\/h5>\n\n\n\n
sola entre llu\u00efssors organitzades<\/h5>\n\n\n\n
ressonant en un mar d’ombra confusa.<\/h5>\n\n\n\n
Absent, oh Crist, et sent i al teu seguici<\/h5>\n\n\n\n
manquen m\u00e9s veritables criatures,<\/h5>\n\n\n\n
m\u00e9s clares proves de sentir la norma<\/h5>\n\n\n\n
i el motlle del teu calze en la set viva. (vv. 15-22)<\/h5>\n\n\n\n

En aquesta din\u00e0mica, D\u00e9u \u00abes fa cada vegada m\u00e9s dif\u00edcil\u00bb a causa del seu comportament, i aix\u00f2 dificulta imaginar el cel en la terra: l\u2019home \u00abes mou reblit d\u2019enyor d\u2019un cel que no \/ li penetra tan f\u00e0cilment a l\u2019\u00e0nima\u00bb. L\u2019\u00e0nsia no satisfeta d\u2019una resposta divina porta el poeta a preguntar-se si el silenci celestial no ser\u00e0 una prova o una repres\u00e0lia: \u00ab\u00bfSer\u00e0 nom\u00e9s un fur d\u2019amarga prova \/ la teua llunyania o ser\u00e0 un c\u00e0stig \/ per fer comprendre que sols \u00e9s mis\u00e8ria \/ el foc i el c\u00e0lcul de les criatures?\u00bb. Com indica el r\u00e8tol de l\u2019apartat on s\u2019inclouen els poemes comentats, totes aquestes cavil\u00b7lacions s\u00f3n dubtes i els dubtes no esborren la fe, potser fins i tot la reforcen. La confian\u00e7a ferma en D\u00e9u fa que de vegades davant la naturalesa espere \u00abel bell miracle, la sobtada revelaci\u00f3, \/ l\u2019eco de D\u00e9u entre les coses\u00bb. En l\u2019\u00e0mbit individual, en l\u2019anhel profund de D\u00e9u, les coses apareixen sota una altra llum: la solitud preserva intacta \u00abl\u2019innombrable sentit de la fe eterna, \/ car perviu la bellesa \/ de les coses on, pura, la llum mana\u00bb. \u00c9s la creen\u00e7a enfebrada la que du el poeta a imaginar, creure i sentir la fe com un fet sempitern i contemplar les coses com a belles, sobretot les de la natura, at\u00e8s que en les altres, aquelles marejades pel tr\u00e0fec dels humans, domina l\u2019ombra. En la fabricaci\u00f3 de raons per justificar la seua creen\u00e7a, en Maragall \u00e9s decisiva la vista (\u00abTot lo que veig se vos assembla en mi\u00bb) i, en Valls el sentir.<\/p>\n\n\n\n

3. Estell\u00e9s entre els anys seixanta i els setanta<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s \u00e9s d\u2019aquells escriptors que conceben la llengua no nom\u00e9s com una eina de compet\u00e8ncia utilit\u00e0ria i la literatura com un joc d\u2019efectes malabars o de paradisos personals, sin\u00f3 m\u00e9s aviat com un univers que cont\u00e9 la vida dels seus usuaris: \u00abd\u2019un mot quanta gent hi viu! \/ L\u2019o\u00edeu, i tenia tacte\u00bb.18<\/sup> Les paraules esgrafien tot un plus de c\u00e0rrega vital i hist\u00f2rica. Ara b\u00e9, aix\u00f2 \u00e9s el que pensava Estell\u00e9s, per\u00f2 la realitat era dram\u00e0tica: es trobava en un col\u00b7lapse hist\u00f2ric, i li calia omplir un buit: bastir un mapa mental i personal del seu pa\u00eds, que el r\u00e8gim franquista es negava a recon\u00e8ixer. Per aix\u00f2 viu obsedit, com diu a les Horacianes<\/em>, per \u00abpreservar amb els meus mots \/ un idioma, un pa\u00eds, una forma de vida\u00bb.19<\/sup> A m\u00e9s, si un pa\u00eds, en aquells moments, volia dir tamb\u00e9 una literatura, perqu\u00e8 era un dels pilars que el fonamentaven, s’ent\u00e9n per qu\u00e8 en el theatrum mundi<\/em> d\u2019Estell\u00e9s hi ha un di\u00e0leg permanent o un estira-i-arronsa amb els protagonistes, passats o presents, de la seua literatura,20<\/sup> a banda d\u2019una constel\u00b7laci\u00f3 de referents culturals de tota mena. En aquesta din\u00e0mica no sorprenen pas les refer\u00e8ncies a Maragall.21<\/sup> Una part d\u2019aquestes al\u00b7lusions s\u00f3n ja dels anys seixanta, un per\u00edode allunyat de les preocupacions religioses de la d\u00e8cada anterior. Aix\u00ed, per exemple, en una de les mencions m\u00e9s significatives, Estell\u00e9s evoca un Maragall \u00e8tic, comprom\u00e8s amb el seu poble, que usa el llenguatge viu per dir la paraula honesta, que fa\u00e7a just\u00edcia al moment, i que no oculte, doncs, la realitat. Ho veiem en un dels poemes c\u00edvics del Llibre de meravelles<\/em>, escrit segurament cap a finals del seixanta: \u00abTu ser\u00e0s la paraula viva, \/ la paraula viva i amarga. \/ Ja no existiran les paraules, sin\u00f3 l\u2019home assumint la pena \/ del seu poble, i \u00e9s un silenci. \/ Deixar\u00e0s de comptar s\u00edl\u00b7labes\u00bb.22<\/sup> A partir d\u2019aquest plantejament, Pere Ballart afirma que \u00abel vitalisme de la poesia maragalliana, unit a la seua po\u00e8tica espontaneista, semblen necess\u00e0riament pr\u00f2xims a les posicions d\u2019Estell\u00e9s\u00bb. D\u2019entrada, com que Estell\u00e9s fa una picada d\u2019ull al lector, podem interpretar com un gest de simpatia, d\u2019afinitat, la refer\u00e8ncia a Maragall. Com a punt de partida \u00e9s acceptable, per\u00f2 no podem oblidar que la idea d\u2019espontane\u00eftat \u00e9s ben diferent. La paraula viva en tots dos poetes vol dir naturalitat i expressi\u00f3 d’all\u00f2 m\u00e9s personal, tot mirant que no estiga contaminat per l\u2019encarcarament o les convencions; tanmateix, en Maragall l\u2019espontane\u00eftat va estretament lligada a la puresa i aquesta destil\u00b7laci\u00f3 de l\u2019esperit ha de sortir quan li toque. L\u2019escriptor ha de ser \u00abposse\u00eft pel verb\u00bb. L\u2019est\u00e8tica maragalliana es fonamenta en la depuraci\u00f3, en la captaci\u00f3 dels moments especials, mentre que la po\u00e8tica d\u2019Estell\u00e9s, per contra, \u00e9s la urg\u00e8ncia per expressar-se i expressar all\u00f2 que ocorre al seu voltant. Comptat i debatut, la po\u00e8tica de la puresa de Maragall es troba als ant\u00edpodes de la poesia \u00abimpura\u00bb d\u2019Estell\u00e9s. El poeta de Burjassot est\u00e0 obert a qualsevol tema i registre, mentre que el barcelon\u00ed \u00e9s, segons quins temes, reticent i pudor\u00f3s. \u00c9s cert que tots dos advoquen per la llengua i la cultura populars, per\u00f2, en el cas de Maragall, la cosa popular se centra en el llenguatge, en el lirisme de les can\u00e7ons i en les visions de les llegendes; en Estell\u00e9s es decanta pel costat descarnat i pel pebre de les classes populars \u2212i fins i tot li agrada l\u2019enginy i la mala bava de capgirar les coses dels col\u00b7loquis valencians dels segles XVIII i XIX, com es pot veure en L\u2019arnat<\/em> (1970).23<\/sup> Pel que fa al vitalisme, el lligam \u00e9s encara m\u00e9s gen\u00e8ric, sobretot si pensem que l’entusiasme de Maragall sol ser molt abstracte: el vitalisme d\u2019Estell\u00e9s, per limitar-nos al Llibre de meravelles<\/em>, \u00e9s m\u00e9s concret, i totalment relacionat amb el term\u00f2metre de la carn i dels vaivens de la vida di\u00e0ria. \u00d2bviament, en termes molts generosos, el vitalisme estellesi\u00e0 pot associar-se al del poeta de Barcelona, per\u00f2 realment t\u00e9 una depend\u00e8ncia m\u00e9s gran, si m\u00e9s no en la secci\u00f3 \u00abTeoria i pr\u00e0ctica de la flor natural\u00bb, de l\u2019entusiasme d’un Gabriel Celaya de Las cosas com s\u00f3n<\/em> (1949), de qui transforma el \u00absaberme uno de tantos\u00bb, (a Tranquilamente hablando<\/em>, de 1947), 24<\/sup> en el fam\u00f3s \u00abun entre tants\u00bb. Fins i tot en el vitalisme c\u00edvic, si puc fer \u00fas d\u2019aquesta expressi\u00f3, de \u00abNo \u00e9s millor ni pitjor el temps\u00bb, de \u00abPropietats de la pena\u00bb, est\u00e0 molt m\u00e9s proper de \u00abManos a la obra\u00bb (Cantos ib\u00e9ricos<\/em>, 1955) que no pas dels poemes patri\u00f2tics de Maragall. Tot simplificant, Celaya i Estell\u00e9s es mostren lluny d\u2019una concepci\u00f3 essencialista de les seues p\u00e0tries respectives. Les entenen m\u00e9s aviat com a resultat de l\u2019acci\u00f3 i de la responsabilitat dels homes. L\u2019un parla d\u2019\u00abestructura\u00bb, l\u2019altre, d\u2019\u00abedifici\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

En l\u2019any 1968, o 1969, Estell\u00e9s va escriure Sonets mallorquins<\/em>. En el sonet II, per criticar Riba, al\u00b7ludeix a Maragall. Estell\u00e9s diu que es pensa poc vegades en Riba, perqu\u00e8 \u00absegons els homosexuals, \/ no acceptava la vida plenament: \/ feia l\u2019antologia de la vida\u00bb. La llegia m\u00e9s que no la gaudia directament; l\u2019abstracci\u00f3 i la forma l\u2019absorbien. En aquest context, s\u2019escola Maragall com una cita de refor\u00e7 i de contrast: \u00abEn la [antologia] de Maragall, exclogu\u00e9 \/ all\u00f2 de la sardana\u00bb.25<\/sup> Com diu Pere Ballart, el poeta de Burjassot vol fer entendre que Riba no tria el poema de la sardana perqu\u00e8 feia refer\u00e8ncia a un acte popular for\u00e7a viu;26<\/sup> la cita de Maragall no \u00e9s principal, sin\u00f3 de refor\u00e7. En el mateix poemari, el sonet X es pot llegir \u2212i m\u00e9s encara si tenim present que el poeta ha estat referenciat abans\u2212 com una contralectura entremaliada del \u00abCant espiritual\u00bb, com un homenatge divertit. Estell\u00e9s juga i ironitza amb la creen\u00e7a general de la resurrecci\u00f3 de la carn despr\u00e9s de la mort, per\u00f2 si hi ha cap escriptor catal\u00e0 que imagin\u00e9s la vida futura com una continuaci\u00f3 de la vida terrenal aquest \u00e9s Maragall. Una vida, aix\u00f2 s\u00ed, essencialitzada i perfeccionada. A Estell\u00e9s li agrada fer aquesta mena de contraimatges ir\u00f2niques. Ja havia fet, per exemple, una relectura vitalista de la S\u00fanion de Riba en Llibre de meravelles<\/em>. En el poema, com que l\u2019altra vida \u00e9s una extensi\u00f3 d\u2019aquesta, \u00abllavors entrem al ball i entrem en tots els bars \/ i mai no \u00e9s tard per arribar a casa\u00bb, i els protagonistes del poema beuran fins a rebentar, perqu\u00e8 no hi haur\u00e0 perill de ressaca ni d\u2019altres seq\u00fceles. All\u00e0 dalt, la vida \u00e9s perfecta: una borratxera perp\u00e8tua. I aquesta \u00e9s la lectura d\u2019un vitalisme desenfadat i ir\u00f2nic, molt en la l\u00ednia que Estell\u00e9s que expandir\u00e0 en els anys setanta.<\/p>\n\n\n\n

III. L\u2019actualitat<\/strong><\/p>\n\n\n\n

1. A tall d’excusa<\/p>\n\n\n\n

La veritat \u00e9s que no he sabut trobar en els poetes que sorgiren en les d\u00e8cades dels seixanta i setanta del segle passat la pres\u00e8ncia de Maragall. Em puc arriscar a pensar que, si se\u2019n confirma l\u2019escassa pres\u00e8ncia, tal vegada es dega al fet que eren temps d\u2019idearis esquerrans i d\u2019heterod\u00f2xies diverses que farien veure el senyor de \u00abLa vaca cega\u00bb com una figura excessivament beat\u00edfica i burgesa. Al radicalisme pol\u00edtic dels anys setanta cal afegir la irradiaci\u00f3 de l\u2019irrealisme l\u00edric. Amb tot, un factor a avaluar \u00e9s que una gran part dels escriptors valencians que es batejaren liter\u00e0riament en aquells anys tenien un coneixement precari de la pr\u00f2pia tradici\u00f3. Un d\u00e8ficit que ha desaparegut amb el temps a mesura que els poetes comencen a mantenir un tracte habitual amb els autors que els han precedit i s\u2019inicia llavors un di\u00e0leg m\u00e9s fluid i profund amb aquells \u00abmestres\u00bb que els interessen. En conseq\u00fc\u00e8ncia, era raonable que a partir dels anys vuitanta i noranta del segle passat aflor\u00e9s l\u2019inter\u00e8s cap a una figura que funciona com a intel\u00b7lectual i com a model per la modernitat liter\u00e0ria, i i cresquessen els esments a la seua obra. Aquesta \u00e9s la causa per la qual S\u00f2ria ha afirmat que: 27<\/sup><\/p>\n\n\n\n

Maragall \u00e9s l\u2019aut\u00e8ntic forjador de la poesia moderna en catal\u00e0, i un mestre amb el qual ens haurem d\u2019amidar mentre continuem provant d\u2019escriure dins aquest problem\u00e0tic territori que hem denominat modernitat. Si de vegades, poques, Maragall pot semblar-nos arcaic, ho sembla precisament en la mesura en qu\u00e8 \u00e9s pioner.<\/h5>\n\n\n\n

Per raons pr\u00e0ctiques, veurem primer les reflexions liter\u00e0ries al voltant de la figura i obra de Maragall i tot seguit les connexions dels creadors amb la seua l\u00edrica.<\/p>\n\n\n\n

2. Maragall com a nucli de reflexi\u00f3<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Enric S\u00f2ria ha escrit que li \u00abhauria agradat escriure m\u00e9s i millor sobre alguns dels escriptors que admire\u00bb28<\/sup> i, entre ells, esmenta Maragall. Malgrat aix\u00f2, \u00e9s un dels poetes valencians que ha mantingut una transacci\u00f3 bastant ass\u00eddua amb el vate<\/em> de Barcelona, tant en prosa com en poesia. Des de ben aviat es perceben punts de la personalitat de Maragall que li fan el pes, ja que \u00e9s un dels dos noms indiscutibles \u2212l\u2019altre \u00e9s X\u00e8nius\u2212 de l\u2019assaig catal\u00e0 abans de Pla \u00abper la dec\u00e8ncia intel\u00b7lectual i la sinceritat humana\u00bb.29<\/sup> Les primeres refer\u00e8ncies que en fa a Mentre parlem<\/em> s\u00f3n sobre aspectes concrets. En una primera nota, del 7 maig de 1980,30<\/sup> encara que siga de passada, mostra la seua simpatia cap a un escriptor sensible a les densitats i subtileses de la cultura alemanya, enmig d’una cultura, que, llevat d\u2019excepcions, s\u2019ha mostrat indiferent al m\u00f3n centreeuropeu: \u00abla burgesia, per ac\u00ed, encara viu a les mateixes cavernes on la va trobar X\u00e8nius, pel que sembla\u00bb, i aix\u00f2 \u00e9s una ll\u00e0stima perqu\u00e8 \u00abtan b\u00e9 que hav\u00edem comen\u00e7at, amb Maragall\u00bb. L\u2019altra citaci\u00f3 apareix en un \u00abinventari personal\u00bb de prosistes \u00fatils (intitulada \u00abLes faves comptades\u00bb) que el podien ajudar a bastir \u00abuna prosa sensata, la que el temps reclama\u00bb.31<\/sup> Ineludiblement, les primeres espases de S\u00f2ria s\u00f3n, com calia esperar d\u2019un escriptor que intenta un discurs d\u2019arguments raonables i plet\u00f2ric en subtileses, Josep Pla, Joan Fuster, Josep Maria Sagarra, Eugeni d\u2019Ors, Gaziel i Joan Sales. Maragall hi entra en segon terme, al costat de Riba i Carner, i nota \u00abque la prosa ha patit els estralls del temps, encara que conserva p\u00e0gines notables per com estan escrites i, sobretot, pel que es diu en elles. La prosa castellana, curiosament, se li aguanta millor\u00bb.32<\/sup><\/p>\n\n\n\n

Anys m\u00e9s tard, afina una mica m\u00e9s a prop\u00f2sit de la figura de Gabriel Ferrater. Segons S\u00f2ria, l\u2019autor de Reus \u00e9s un cr\u00edtic del qual cal aprendre, per\u00f2 no li hem de creure amb els ulls clucs, perqu\u00e8 pot ser for\u00e7a esbiaixat. Cal llegir-lo amb esperit vigilant, tal com feia ell mateix fins als l\u00edmits de tots coneguts.33<\/sup> Per exemplificar la seua conclusi\u00f3, S\u00f2ria es basa en l\u2019article \u00abEl n\u00facleo de Maragall\u00bb, on Ferrater, tot i que es percep que el respecta i el valora, se sent irritat perqu\u00e8 representava un determinat tipus d\u2019escriptor, \u00abel patrici, per entendre\u2019s\u00bb. No nega el seu paper fonamental en la literatura catalana, per\u00f2 \u00abel retalla tant com pot\u00bb, i observa que nom\u00e9s s\u00f3n uns pocs els poemes \u00abcuya cualidad \u00e9s genuinamente l\u00edrica\u00bb, un aspecte que, com S\u00f2ria apunta, per molt que no ho vulga veure, \u00abcomparteixen els poemes de Ferrater\u00bb. Un dels punts forts de les retic\u00e8ncies a la poesia de Maragall recau en el \u00abCant espiritual\u00bb, considerat quasi informe com a poema. L\u2019opini\u00f3 de S\u00f2ria es troba a l\u2019altra banda: pondera que un dels gran encerts del poema \u00e9s la perspectiva de la qual s\u2019organitza i el to que se\u2019n deriva; un registre discret i pr\u00f2xim, per\u00f2 ferm i alhora enraonat: \u00ab\u00e9s un poema prou ben articulat \u2212amb una mica de dial\u00e8ctica i tot, en la part central\u2212 en qu\u00e8 l\u2019autor resol amb encert el problema crucial que li planteja, que \u00e9s de veu: com pot parlar a D\u00e9u un burg\u00e9s de Barcelona que \u00e9s creient, per\u00f2 no m\u00edstic\u00bb. La tradici\u00f3 que S\u00f2ria t\u00e9 m\u00e9s a prop, la poesia barroca i la brusquedat de March, no li s\u00f3n \u00fatils i se n\u2019ha d\u2019armar una veu pr\u00f2pia: \u00abEl to aparentment humil, per\u00f2 enraonat (i en el fons, de tu a tu) amb qu\u00e8 s\u2019adre\u00e7a a l\u2019Alt\u00edssim \u00e9s tota una troballa\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Un dels elements que ha generat sempre fortes diverg\u00e8ncies entre els comentaristes gira al voltant de la fragilitat (o no) de la llengua liter\u00e0ria de Maragall. Ferrater pertany al sector dels reticents i n’\u00e9s un dels m\u00e9s ferotges: S\u00f2ria, amb uns pocs exemples, mira de demostrar que sovint l\u2019erra. Un darrer esment el fa cap a la rebequeria restrictiva de Ferrater que no podia percebre \u2212o no trobava suficientment significativa\u2212 la modernitat de Maragall, i diu que el paper pioner l\u2019han sabut veure amb objectivitat sobretot estudiosos forans, com ara D\u00e1maso Alonso que el va considerar com l\u2019introductor de la modernitat en les literatures hisp\u00e0niques. Al costat d\u2019un corrent cr\u00edtic al qual li costa recon\u00e9ixer el paper capdavanter en el rentat d\u2019imatge de la poesia catalana, tamb\u00e9 han existit lectors que han subratllat el paper renovador de Maragall, tot i que potser no l\u2019hagen concretat detalladament \u2212tal com Alexandre Planas, Josep Maria Capdevila o el mateix Fuster. Tamb\u00e9 s\u2019ha de dir que cada vegada s\u2019est\u00e0 insistint m\u00e9s en aquesta perspectiva, com ho ha fet Sam Abrams en Llegir Maragall, ara<\/em> (2010).34<\/sup> A m\u00e9s del Maragall heterodox i vital, S\u00f2ria subratlla aspectes que solen preocupar els creadors, o si m\u00e9s no, un poeta del seu tarann\u00e0, capficat, encara que no ho semble a primer cop d\u2019ull, a controlar les vies que ajuden a aconseguir un equilibrat joc dial\u00e8ctic entre ser rabiosament actual i l\u2019estira-i-arronsa amb la tradici\u00f3 precedent, i amb un inter\u00e8s constant vers els procediments \u00abt\u00e8cnics\u00bb i els corrents interns del poema. Des d\u2019aquest angle, Maragall \u00e9s molt innovador en el pla formal, amb estructures ben travades, factures s\u00f2lides i ben reflexionades. Amb aquestes armes liter\u00e0ries, \u00e9s quasi inevitable que S\u00f2ria concloga, tot seguint Abrams, com hem ressaltat ad\u00e9s que Maragall \u00e9s un dels iniciadors de la literatura moderna en catal\u00e0.<\/p>\n\n\n\n

Un altre poeta i assagista que visita l\u2019obra de Maragall i hi ha dialogat en diverses ocasions \u00e9s Vicent Alonso. En una entrada del dietari Trajecte circular<\/em>, Alonso, a prop\u00f2sit de L\u2019instant etern<\/em> d\u2019Enric S\u00f2ria, reflexiona sobre un tema constant en el pensament i en la poesia, sobretot moderna, com \u00e9s la persist\u00e8ncia de l\u2019home en la perpetuaci\u00f3 dels moments.35<\/sup> En la seua aproximaci\u00f3 a la voluntat d\u2019\u00abeternitzar l\u2019instant\u00bb, Alonso relaciona distints autors, ben distants entre si, ja siga en l\u2019est\u00e8tica o en el temps, per veure\u2019n les repercussions, ramificacions i afinitats. Els noms que hi reporta s\u00f3n, entre altres, els de Maragall, Borges, Keats o Mechthild de Magdeburg. \u00abL\u2019endimoniada dial\u00e8ctica entre el que \u00e9s canviant i el que roman igual a si mateix\u00bb \u00e9s una de les q\u00fcestions que preocupen els humans, ja que meditar-hi i cercar-ne una s\u00edntesi o una resposta \u00e9s el resultat de la manera que tenen les persones d\u2019encarar la seua exist\u00e8ncia.<\/p>\n\n\n\n

Alonso cita alguns dels versos m\u00e9s coneguts del \u00abCant espiritual\u00bb: \u00abjo, voldria \/ aturar tants moments de cada dia \/ per f\u00ea\u2019ls eterns a dintre del meu cor!… \/ O \u00e9s que aquest \u00abfer etern\u00bb \u00e9s ja la mort?\u00bb. I comenta que han generat unes p\u00e0gines cr\u00edtiques d\u2019Arthur Terry sobre si aposten per l\u2019ideal f\u00e0ustic de moviment permanent o cap a una vida contemplativa.36<\/sup> El poeta valenci\u00e0 deixa de banda el tema, aix\u00ed com la q\u00fcesti\u00f3 religiosa, central en Maragall, i focalitza l\u2019atenci\u00f3 en l\u2019\u00e0mbit m\u00e9s general, aix\u00f2 \u00e9s, en el joc i xoc entre durabilitat i fugacitat, per preguntar-se si \u00abl\u2019instant que el poema eternitza \u00e9s la mort de l\u2019instant, la paralitzaci\u00f3 del temps, de la vida\u00bb. La resposta que en d\u00f3na \u00e9s afirmativa, i aquesta \u00e9s la paradoxa de l\u2019art: expressar les experi\u00e8ncies de la vida de l\u2019\u00fanica forma que li \u00e9s possible, congelant-la, fixant-la en el paper. \u00c9s l\u2019arma de l\u2019artista contra el temps. La fal\u00b7lera d\u2019entatxonar la vida i el m\u00f3n en els l\u00edmits de les paraules i de les formes \u00e9s, per a Alonso, el dest\u00ed del creador, sempre capficat a \u00abcomprendre\u00bb, \u00e9s a dir, a \u00absotmetre el que passa als l\u00edmits del llenguatge, entestar-se a encabir dins dels motles el flux dels esdeveniments, i creure alhora que res no s\u2019ha quedat fora\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Un altre punt en qu\u00e8 Alonso posa especial atenci\u00f3, com abans ja ho havia fet Fuster, \u00e9s la caracteritzaci\u00f3 que Maragall fa de la poesia com \u00abun estat t\u00e8rmic \u2212diguem-ho aix\u00ed\u2212 del llenguatge\u00bb,37<\/sup> i ho fa perqu\u00e8 la intensitat m\u00e0xima de l\u2019expressi\u00f3 \u00e9s un dels trets m\u00e9s definidors de la poesia moderna: els poetes aposten pels mots en estats de m\u00e0xima ebullici\u00f3, ja siga per mitj\u00e0 de la musicalitat, dels suggeriments i de les imatges, o per tot plegat, persegueixen l\u2019explosi\u00f3 sem\u00e0ntica que continga en una mateixa desc\u00e0rrega verbal emocions, sensacions, viv\u00e8ncies, pensament…<\/p>\n\n\n\n

El 2006, quan se celebraven els cent anys d\u2019Enll\u00e0<\/em>,38<\/sup> Alonso s\u2019acosta de nou al poeta del \u00abCant espiritual\u00bb. Diu: \u00absempre que parle de la poesia de Maragall em sorprenc parlant de mi mateix\u00bb. Per exemple, si es parla sobre la teoria de la paraula viva, Alonso, al marge de l\u2019est\u00e8tica que puga triar un poeta, \u00e9s partidari de \u00absituar emocions i poesia en la mateixa banda\u00bb. La causa \u00e9s que l\u2019obra de Maragall du al seu \u00abdarrere un bon grapat de les seues \u00abc\u00e0psules d\u2019energia po\u00e8tica\u00bb, que \u00e9s la manera com Arthur Terry definia alguns dels seus fragments\u00bb; i aix\u00f2 mateix li passa \u00abper certs retrets que la cr\u00edtica li ha volgut fer\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

La resta de l\u2019article tracta de desmuntar alguns t\u00f2pics o idees que han crescut a l\u2019entorn de l\u2019obra de Maragall. Un primer t\u00f2pic era el seu car\u00e0cter contemplatiu, d\u2019home poc donat a l\u2019acci\u00f3. La resposta d\u2019Alonso \u00e9s que, en cas del poeta de Barcelona, \u00abno era nom\u00e9s una estrat\u00e8gia d\u2019escriptura, sin\u00f3 una forma de ser, una manera de veure i viure el m\u00f3n\u00bb. No obstant aix\u00f2, la seua inquietud constant, la seua vena castament anarquitzant li permetia ser alhora \u00abanarquista i conservador\u00bb. Tot seguit, considera que l\u2019espontane\u00eftat maragalliana no invalida \u00abla dist\u00e0ncia entre motiu i poema\u00bb, perqu\u00e8 aquesta ja fa acte de pres\u00e8ncia \u00abal mateix rajar incontrolat del sentiment i la passi\u00f3\u00bb. Segons Alonso, l\u2019acte d\u2019escriure ja imposa, de partida, un control, una consci\u00e8ncia d\u2019all\u00f2 que es vol abocar al paper. I conclou rotundament: \u00abNi les interjeccions se salven del llast que el llenguatge sempre arrossega i que li impedeix de donar, amb exactitud, p\u00e8ls i senyals de la vida\u00bb. El rep\u00e0s acaba amb una matisaci\u00f3 a una afirmaci\u00f3 de Terry, aquella que diu que la poesia de Maragall condueix els lectors \u00abcap a noves comprensions de veritats necess\u00e0ries\u00bb. Alonso repara que seria raonable parlar de \u00abdestrets, no veritats. Necessaris, aix\u00f2 s\u00ed\u00bb, perqu\u00e8 \u00abalg\u00fa pot defugir les embranzides incontrolables dels sentiments i la passi\u00f3 o aquelles \u00abmorboses i descarades flatul\u00e8ncies\u00bb, que \u00e9s com Fuster es referia a les derivacions maragallianes del vitalisme nietzsche\u00e0\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Josep Iborra, cr\u00edtic literari, assagista i estudi\u00f3s de l\u2019obra de Fuster, en alguna ocasi\u00f3 ha parlat tamb\u00e9 de Maragall, sobretot en relaci\u00f3 a l’escriptor de Sueca.39<\/sup> El que m\u00e9s valorava Fuster de Maragall era l\u2019actitud \u00e8tica i c\u00edvica, que l\u2019impulsava a reflexionar i a implicar-se en els problemes del seu temps. Per\u00f2 Iborra tamb\u00e9 l\u2019esmenta de passada, en un parell d\u2019ocasions, parlant de m\u00fasica en els assaigs d\u2019Inflexions.40<\/sup> Aix\u00ed, reporta que Maragall, per parlar de l\u2019abolici\u00f3 del temps en la m\u00fasica de Bach, feia servir el terme de \u00abconting\u00e8ncia\u00bb.41<\/sup> En un altre troba incomprensible que la temptativa de Maragall i Pedrell de fer una m\u00fasica moderna d\u2019arrel catalana no prosper\u00e0s, i ho interpreta com un indici del poc inter\u00e8s dels compositors catalans d\u2019elaborar i aprofundir en una m\u00fasica amb identitat pr\u00f2pia.<\/p>\n\n\n\n

Per concloure l\u2019apartat de la prosa, cal esmentar l\u2019antologia divulgativa, i dirigida, encara que no exclusivament, a l\u2019\u00e0mbit de l\u2019ensenyament, titulada Poemes i Elogis<\/em>, amb tria i introducci\u00f3 de Pere Calonge.42<\/sup> El curador fa una selecci\u00f3 raonable i atractiva del bo i millor de Maragall. Pel que fa a la prosa, es decanta pels papers m\u00e9s acostats a la literatura i la llengua: els Elogis. En poesia, trobem els poemes m\u00e9s representatius que testimonien els moments m\u00e9s fulgurants i els diversos temes que va tractar, des de l\u2019\u00abOda infinita\u00bb i \u00abLa vaca cega\u00bb a l’\u00abOda nova a Barcelona\u00bb i el \u00abCant espiritual\u00bb, tot passant pels poemes dedicats al Comte Arnau, \u00abEls cants de guerra\u00bb o \u00abVistes al mar\u00bb. En la introducci\u00f3, a banda dels trets i objectius de la seua literatura, incideix en la vessant \u00e8tica d’un Maragall atent a les pulsions de la seua societat, i el qualifica com un intel\u00b7lectual \u00abtal com s\u2019ent\u00e9n des de la segona meitat del segle XX\u00bb. A banda d’aquesta estranya col\u00b7locaci\u00f3 hist\u00f2rica, la caracteritzaci\u00f3 que en fa Calonge \u00e9s encertada. El presenta com un home pont entre la Renaixen\u00e7a i la modernitat liter\u00e0ria i el qualifica com a \u00abcreador d\u2019una veu pr\u00f2pia, molt personal, a partir d\u2019influ\u00e8ncies diverses, que el fan dif\u00edcilment comparable a res que li siga contemporani\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

3. Di\u00e0legs amb la poesia de Maragall<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Dos t\u00edtols de la d\u00e8cada dels noranta del segle passat ens poden traslladar, en un primer colp d\u2019ull, a Maragall s\u00f3n Cant espiritual<\/em> (1992), d\u2019Antoni Ferrer i Perales, i L\u2019instant etern<\/em> (1999) d\u2019Enric S\u00f2ria.43<\/sup> La proposta del llibre de Ferrer estableix constantment vasos comunicants amb Ausi\u00e0s March i amb la resta dels cants espirituals posteriors, entre ells el de Maragall. En les dues citacions que en fa, Ferrer remarca els moments coneguts del poeta de Barcelona, com s\u00f3n la voluntat de convertir en permanents tants instants diaris i el \u00absia\u2019m la mort una major naixen\u00e7a\u00bb. Tot i els lligams, el periple de Ferrer \u00e9s bastant diferent, perqu\u00e8 es tracta d’una exploraci\u00f3 religiosa amb implicacions teol\u00f2giques. \u00c9s l\u2019aventura de pensar D\u00e9u a trav\u00e9s d’un viatge d\u2019ascensi\u00f3, poblat pel dubte i la caiguda, per\u00f2 amb l\u2019esperan\u00e7a de la resurrecci\u00f3, en una reflexi\u00f3 complexa, individual i col\u00b7lectiva, sobre la revivificaci\u00f3 i la necessitat de creure en la transcend\u00e8ncia de l’\u00e9sser hum\u00e0.<\/p>\n\n\n\n

S\u00f2ria \u00e9s l\u2019autor valenci\u00e0 al qual m\u00e9s li ha calgut \u00abamidar-se\u00bb po\u00e8ticament amb Maragall. Ho ha fet en dues ocasions, que controle: \u00abOda impossible a Val\u00e8ncia\u00bb i L\u2019instant etern<\/em>. Comen\u00e7arem pel primer. \u00abL\u2019oda nova a Barcelona\u00bb de Maragall, al meu entendre, \u00e9s el punt a partir del qual S\u00f2ria engega la seu maquin\u00e0ria po\u00e8tica de l\u2019\u00abOda impossible a Val\u00e8ncia\u00bb.44<\/sup> El poeta, primmirat com \u00e9s, fa entendre que t\u00e9 presents els antecedents del g\u00e8nere: \u00abJa s\u00e9 que et mereixies tant una oda, \/ ciutat meua estimada, una mena \/ de c\u00e0ntic, a la manera antiga\u00bb. D\u2019un cant\u00f3, sospesa els cl\u00e0ssics grecs i llatins, perqu\u00e8 recorrien a les odes per \u00abradiar\u00bb les proeses i excel\u00b7l\u00e8ncies de figures rellevants o ciutats; i, de l\u2019altre, poua en la tradici\u00f3 pr\u00f2pia on troba dues odes ineludibles dedicades a Barcelona: la de Verdaguer i la de Maragall. La primera, de tall m\u00e9s cl\u00e0ssic, \u00e9s un cant en tota regla a la ciutat expansiva i al temps que la propicia, duta a terme amb ret\u00f2rica generosa, i vestidures mitol\u00f2giques i hist\u00f2riques. L\u2019oda de Maragall \u00e9s tamb\u00e9 l\u2019exaltaci\u00f3 de la ciutat, per\u00f2 aporta una perspectiva totalment nova: ofereix un enfocament m\u00e9s realista perqu\u00e8 mostra una urbs m\u00faltiple i explosiva pels seus contrastos. Maragall ordeix, paral\u00b7lelament a la ciutat en\u00e8rgica, una visi\u00f3 cr\u00edtica, i projecta un retrat moral i social de Barcelona. Amb tot, l\u2019oda encara t\u00e9 una funci\u00f3 exemplar. A Maragall, segons S\u00f2ria, com a barcelon\u00ed, \u00abla conflictiva vitalitat del temps li exigia alguna cosa m\u00e9s que un exercici, per excels que f\u00f3ra, de virtuosisme paneg\u00edric. Li reclama tamb\u00e9 la reflexi\u00f3, la ponderaci\u00f3 i el balan\u00e7. Maragall ho suma tot en un poema formidable\u00bb.45<\/sup><\/p>\n\n\n\n

S\u00f2ria arreplega la perspectiva maragalliana, per\u00f2 en far\u00e0 una destil\u00b7laci\u00f3 m\u00e9s aspra i incisiva, i pastada amb una consci\u00e8ncia m\u00e9s amarga. \u00c9s bo de veure les afinitats i diverg\u00e8ncies que presenten els dos poemes. Tots dos creixen sobre una estructura dial\u00f2gica, ja que s\u2019adrecen a un tu, la ciutat, per\u00f2 en el fons i en la superf\u00edcie s\u00f3n un mon\u00f2leg dram\u00e0tic, on el poeta aboca les esperances, les cr\u00edtiques i els improperis a un personatge mut. Ara, en el cas de Maragall sura la idea que, sobre la tra\u00efdoria, el doble joc i la manca de noblesa, hi ha l\u2019esperan\u00e7a que la ciutat es redimesca a trav\u00e9s del Temple de Sagrada Fam\u00edlia. I conclou el poema afirmant que estima la ciutat, per b\u00e9 que siga \u00abmala\u00bb, \u00abvana coquina i tra\u00efdora i grollera\u00bb, per\u00f2 \u00abamb tots pecats, nostra! Nostra \/ Barcelona! La gran encisadora\u00bb. Maragall se sap de mem\u00f2ria els seus d\u00e8ficits, per\u00f2 tamb\u00e9 creu, per la mateixa evoluci\u00f3 de la ciutat, en la seua capacitat transformadora. Per aix\u00f2, el tancament t\u00e9 gran for\u00e7a, perqu\u00e8 proclama els defectes, i alhora confia en els poders encisadors, i en els canvis il\u00b7lusionadors de la ciutat, i aix\u00f2 gr\u00e0cies a la seua capacitat d\u2019auscultar els reclams diversos dels seus ciutadans. El poema de S\u00f2ria, en canvi, no contempla tal possibilitat; la ciutat \u00e9s sorda, el di\u00e0leg \u00e9s trencat; i el final inevitable, a la llarga, \u00e9s la dissoluci\u00f3 total de la que va ser, d\u2019all\u00f2 que la definia com una ciutat amb cara i ulls.<\/p>\n\n\n\n

S\u00f2ria ja sap que la ciutat mereix un cant cl\u00e0ssic, per\u00f2, per les transformacions de la societat i de mentalitat i el \u00abcanvi inherent a les coses\u00bb, al poeta li cal escriure \u00abamb nova agudesa que el g\u00e8nere permet\u00bb. Acu\u00eftat que Maragall ja va fer servir per capir una Barcelona complexa i perplexa, constitu\u00efda per diversos rostres i realitats. Va pintar-ne l\u2019interior i els voltants, la part muntanyenca i la costa. Barcelona, a m\u00e9s a m\u00e9s, representava Catalunya. Hi trobem la Barcelona burgesa, per\u00f2 tamb\u00e9 la prolet\u00e0ria i pobra. Ara b\u00e9, la tensi\u00f3 del poema puja graus quan s\u2019enfila per la banda moral i el poeta fa traure els colors a la ciutat: \u00e9s, entre altres coses, covarda cruel, grollera, falsa, capa\u00e7 de desdir-se i desfer el que havia fet. Des de principis de segle XX fins a les seues acaballes, la mirada de l\u2019escriptor esdev\u00e9 m\u00e9s sensible i cr\u00edtica respecte a l\u2019urbs moderna o postmoderna: la ciutat \u00e9s un terbol\u00ed enorme i canviant, en construcci\u00f3 i destrucci\u00f3 perp\u00e8tues, all\u00f2 d\u2019actualitat rabiosa avui \u00e9s ru\u00efna emprenyadora l\u2019endem\u00e0. Amb aquest estat de coses, S\u00f2ria parteix de la mirada m\u00e9s esmolada de Maragall, decanta el seu neguit l\u00edric pel vessant moral i ens instal\u00b7la en el viatge coll avall del deliri i l\u2019autodestrucci\u00f3 duta a terme per la ciutat de Val\u00e8ncia. L\u2019amor i el dolor s\u00f3n presents en el seu poema i originen una introspecci\u00f3 descarnada, sagnant. El fil discursiu es basa en el leitmotiv que el poeta sap que la ciutat \u00e9s mereix un cant, per\u00f2 alhora constata dolgut la impot\u00e8ncia de fer-lo perqu\u00e8 l\u2019oda hauria de ser \u00abcom c\u00f2dol \/ tot replet de paraules que no vols recordar\u00bb, o no pot cantar-la \u00abmentre que et fas desfent-te\u00bb, o perqu\u00e8 seria massa f\u00e0cil \u00abblasmar-te pel que ets\u00bb. No la pot cantar, i tanmateix la canta, la diu amb aquells mots que li haurien d\u2019impedir parlar-ne. I aquest joc de fer el que no voldria fer i acaba fent es deu al fet que el poeta estima i pateix la ciutat que el fa i a l\u2019ensems li impedeix sentir-se c\u00f2mode, perqu\u00e8 el foragita. El resultat \u00e9s una mena de \u00abcontraoda\u00bb que injecta a la confessi\u00f3 un esquin\u00e7ament dram\u00e0tic, m\u00e9s aviat tr\u00e0gic, d\u2019una amarguesa profunda, perqu\u00e8 la ciutat \u00e9s v\u00edctima de la fatalitat que ella mateixa ha ordit.<\/p>\n\n\n\n

El tramat moral de les raons de S\u00f2ria pressuposa la ciutat f\u00edsica, per b\u00e9 que sense els detalls de Maragall. N\u2019assenyala el centre \u2212algun carrer\u2212 que es mor i tamb\u00e9 els contorns, els barris que l\u2019envolten, \u00abon la inf\u00e0mia esdev\u00e9 arquitectura\u00bb. Potser per la dificultat de descriure-la, l\u2019autor es centra en la personalitat o la identitat que vol projectar. El programa \u00e9s esborrar la hist\u00f2ria i la fisonomia, cultural i geogr\u00e0fica, en nom de no se sap ben b\u00e9 qu\u00e8: l\u2019afany autodestructiu ha convertit la Val\u00e8ncia creadora i d\u2019aires europeus d\u2019altres temps en una ciutat sense subst\u00e0ncia, que s\u2019autoenganya amb una ret\u00f2rica delirant i fastuosa, que es troba \u00aben guerra guerrejada \/ de tu i en contra teu, en la vana mat\u00e8ria \/ dels somnis que t\u2019afonen dins d\u2019un gris laberint \/ que et condemna a l\u2019oblit, oh tu, ciutat \/ o pur advertiment del dest\u00ed que ens espera\u00bb. La dissecci\u00f3 del poeta permet de comprendre les dimensions \u00e8tiques d\u2019aquesta den\u00fancia corprenedora, escrita en carn viva.<\/p>\n\n\n\n

La immolaci\u00f3 de la ciutat S\u00f2ria l\u2019ha plasmada en moltes planes, per\u00f2 les m\u00e9s esborronadores i clarividents, a banda del poema que ara comentem, s\u00f3n les que apareixen sota l\u2019ep\u00edgraf \u00abLa ciutat que s\u2019endevina\u00bb, del dietari Mentre parlem<\/em>, i d\u2019alguna manera s\u00f3n el p\u00f2sit sobre el qual S\u00f2ria configura l\u2019\u00abOda impossible a Val\u00e8ncia\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

La identificaci\u00f3 del poeta amb la ciutat \u00e9s ben present en Maragall. Potser una relaci\u00f3 problem\u00e0tica, per\u00f2 ell encara hi confiava perqu\u00e8, malgrat els defectes i els d\u00e8ficits, mantenia una forma d\u2019atracci\u00f3 i de ressorgir de les cendres pr\u00f2pies. En canvi, en el poeta valenci\u00e0 el vent engrescador que bufa pel poema del barcelon\u00ed s\u2019ha esva\u00eft; s\u2019ha convertit en una soga de la qual \u00e9s dif\u00edcil fugir-ne, i acaba anihilant els seus habitants:<\/p>\n\n\n\n

[…] jo, que nom\u00e9s s\u00f3c en tu,<\/h5>\n\n\n\n
que \u00e9s una acompanyada manera de no ser,<\/h5>\n\n\n\n
dissolt en centenars d\u2019id\u00e8ntiques<\/h5>\n\n\n\n
barriades anodines, en les vastes ru\u00efnes<\/h5>\n\n\n\n
on, com jo, uns altres s\u00fabdits teus<\/h5>\n\n\n\n
dormiten renegant-te,<\/h5>\n\n\n\n
consentint-nos nom\u00e9s gr\u00e0cies a l\u2019oblit mutu. (vv. 73-79)<\/h5>\n\n\n\n

La sensaci\u00f3 de viure en una ciutat que no crea vida ni \u00abcivilitzaci\u00f3\u00bb, sin\u00f3 nom\u00e9s focs artificials i succedanis de no se sap qu\u00e8 esdev\u00e9 una situaci\u00f3 dram\u00e0tica, terrible: \u00abNo et deixes i no em deixes, ciutat meua, \/ estimada i horrible, inh\u00f2spita ciutat \/ on em trobe a casa meua\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Per concloure la comparaci\u00f3 de les dues odes, paga la pena parar-se un instant en el llenguatge, en els versos i en la m\u00e8trica. En la represa de \u00abL\u2019oda nova a Barcelona\u00bb, Maragall \u00e9s conscient que si vol fugir de la mistificaci\u00f3, li cal una llengua m\u00e9s el\u00e0stica, m\u00e9s impura, que integre registres i tons ben diferents. En aquest sentit, S\u00f2ria extrema el recurs, i el llenguatge aspre i l\u2019improperi esdevenen substancials per deixar esclatar les turbul\u00e8ncies internes (\u00abputa vella\u00bb, entaulat de cart\u00f3\u00bb, \u00abcosm\u00e8tica de pinxo\u00bb, \u00abjungla casolana d\u2019asfalt de s\u00e8rie b\u00bb, \u00abla m\u00e9s grotesca falla del gremi de l\u2019absurd\u00bb…) en una il\u00b7laci\u00f3 l\u00edrica obsedida a mantenir la ponderaci\u00f3 i les formes, per molt irritat que puga trobar-se el poeta. Maragall, en la segona part del seu poema, tot i que mant\u00e9 la rima, fa m\u00e9s flexives les estrofes i permet de vegades alliberar els versos. S\u00f2ria t\u00e9 m\u00e9s llibertat de moviments: prescindeix de les estrofes i de la rima regular. Les seq\u00fc\u00e8ncies s\u00f3n prou variables i el poeta controla la mesura dels versos, per\u00f2 fuig de la regularitat. L\u2019avan\u00e7ament del poema, sempre tenint-ne el compte el ritme intern, dep\u00e8n del discurs i de l’efecte que es cerque en cada ocasi\u00f3. Per tant, el fluir mateix del poema esculpir\u00e0 la forma de les successions estr\u00f2fiques i del vers.<\/p>\n\n\n\n

En L\u2019instant etern<\/em>, S\u00f2ria apel\u00b7la, entre altres, a Maragall per tractar un tema que recorre la poesia del Barroc, com la captaci\u00f3 dels goigs momentanis. En aquest llibre aprofundeix en les petges que deixa el terbol\u00ed del temps i en la captaci\u00f3 del que fuig, perqu\u00e8 cal \u00abestimar cada cosa purament mentre passa\u00bb i copsar la tensi\u00f3 soterrada \u00abque no sentim aliena i en el canvi perdura\u00bb. En \u00abDelimitaci\u00f3 de camp\u00bb, el primer poema del llibre, el poeta passa pel sed\u00e0s de la introspecci\u00f3 la seua exist\u00e8ncia, es mostra presoner dels h\u00e0bits, de les contradiccions \u2212\u00abel que no s\u00f3c estime\u00bb\u2212, i enumera tot un seguit d\u2019instants que el poden atraure. I conclou:<\/p>\n\n\n\n

S\u00f3n eixos rars moments<\/h5>\n\n\n\n
que deixen un \u00e0nsia dif\u00edcil de dissoldre<\/h5>\n\n\n\n
en el record, despr\u00e9s, com la marea abandona<\/h5>\n\n\n\n
\u2212amb tot de deixes peregrines per l\u2019arena\u2212<\/h5>\n\n\n\n
una vaga curiositat aventurera. (vv. 20-24)<\/h5>\n\n\n\n

Admira aquests \u00abbesllums\u00bb, per\u00f2, diu, \u00abno m\u2019hi barrege\u00bb.46<\/sup> Aquests goigs i reflexions s\u00f3n claus per omplir la mem\u00f2ria, per perfilar els contorns que configuren la persona, per\u00f2 l\u2019autor defuig perdre\u2019s en l\u2019emmirallament, mira de no ser esclau de la nost\u00e0lgia d\u2019all\u00f2 que ha viscut. En tot cas, vol continuar bastint, de la quotidianitat, nous \u00abbesllums\u00bb que des de la dist\u00e0ncia li permeten saber qui \u00e9s i l\u2019ajuden a cercar-ne de nous per continuar la roda de l\u2019\u00e0nsia.<\/p>\n\n\n\n

El 2007 Maite Insa, ja coneguda com a cr\u00edtica liter\u00e0ria, publica El poema \u00e9s sobrer<\/em>,47<\/sup> un llibre bastant ins\u00f2lit en el panorama de la poesia catalana, perqu\u00e8, conscient dels nostres temps rebolicats i de la separaci\u00f3 existent, segons ella, entre poesia i vida en bona part de la l\u00edrica actual, defensa recuperar els ponts trencats entre l\u2019una i l\u2019altra. En el seu viatge est\u00e8tic, un dels padrins que tria \u00e9s Maragall, perqu\u00e8, jugant amb la paraula \u00e8uscara Bertsolari<\/em> (= poeta popular que improvisa), \u00e9s \u00abversolari\u00bb, per\u00f2 tamb\u00e9 \u00abcresol, \/ atronadora veu fecunda, alegre i viva\u00bb. Perqu\u00e8 \u00abla poesia si \u00e9s\u00bb, s\u2019ha d\u2019obrir al m\u00f3n, cal \u00abdir-la al vent\u00bb \u2212en cas contrari ser\u00e0 \u00abun cab\u00e0s inert de mots dringant en l\u2019obscuritat\u00bb\u2212 i \u00abque sone la m\u00fasica i que \u00f2mpliguen els solcs \/ versos de vaca cega, estrofes juganeres\u00bb. O siga, que ha de transmetre el drama i la vitalitat del m\u00f3n que l\u2019envolta. La poeta demana i s\u2019exigeix \u00abtancar el temps d\u2019abstraccions\u00bb i obrir-se al \u00abdoll potent\u00bb de les experi\u00e8ncies concretes. Per aix\u00f2 vol fer servir tant paraules brutes, gastades, polsoses com mots tendres o innocents, per\u00f2 sempre tacats de vida, ja que s\u00f3n aquells \u00abamb qu\u00e8 em corprenc, que lluite per servar\u00bb. El llibre \u00e9s tamb\u00e9 un cant esgarrat a una terra, a una cultura i a una llengua ferides, que viuen un proc\u00e9s galopant de desfiguraci\u00f3. Aquest paisatge lacerat \u00e9s l\u2019escenari on la poeta vol arrelar i fer cr\u00e9ixer la seua identitat, i un dels m\u00e8rits del volum \u00e9s tocar amb rigor i amb expressi\u00f3 adolorida, per\u00f2 tamb\u00e9 rabiosament vital temes de repercussions tremendes.<\/p>\n\n\n\n

Ara b\u00e9, El poema \u00e9s sobrer <\/em>cont\u00e9 un homenatge singular a Maragall, un volant\u00ed po\u00e8tic sorprenent i juganer que consisteix a reescriure \u00abLa vaca cega\u00bb amb petites variacions per expressar la situaci\u00f3 moribunda i dram\u00e0tica de la llengua catalana, especialment al Pa\u00eds Val\u00e8ncia. Per observar l\u2019operaci\u00f3 d\u2019Insa he superposat les dues versions i he marcat els canvis que introdueix a l\u2019original de Maragall: 48<\/sup><\/p>\n\n\n\n

Topant de cap en una i altra escor\u00e7a<\/strong>,<\/td>Topant de cap en una i altra soca,<\/td><\/tr>
vencent a espai<\/strong> camins que abans llisc\u00e0vem,<\/td>avan\u00e7ant d’esma pel cam\u00ed de l’aigua,<\/td><\/tr>
se’n ve la parla<\/strong> tota sola. \u00c9s cega.<\/td>se’n ve la vaca tota sola. \u00c9s cega.<\/td><\/tr>
D’un colp de modernor prec\u00eds<\/strong> i amb tra\u00e7a,<\/td>D’un cop de roc llan\u00e7at amb massa tra\u00e7a,<\/td><\/tr>
el lladre<\/strong> va buidar-li un ull, i en l\u2019altre.<\/td>el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre<\/td><\/tr>
D’un colp de modernor prec\u00eds<\/strong> i amb tra\u00e7a,<\/td>D’un cop de roc llan\u00e7at amb massa tra\u00e7a,<\/td><\/tr>
el lladre<\/strong> va buidar-li un ull, i en l\u2019altre.<\/td>el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre<\/td><\/tr>
se li ha posat un tel: la llengua<\/strong> \u00e9s cega.<\/td>se li ha posat un tel: la vaca \u00e9s cega.<\/td><\/tr>
Ve a abeurar-se als poblets<\/strong> com ans solia,<\/td>Ve a abeurar-se a la font com ans solia,<\/td><\/tr>
mes no amb el ferm posat d’altres vegades<\/td>mes no amb el ferm posat d’altres vegades<\/td><\/tr>
ni amb sos parlants<\/strong>, que no; ve tota sola.<\/td>ni amb ses companyes, no; ve tota sola.<\/td><\/tr>
Ses companyes, pels r\u00e8tols<\/strong>, per les on<\/strong>es,<\/td>Ses companyes, pels cingles, per les comes,<\/td><\/tr>
pel silenci dels camps que ja no reguen<\/strong><\/td>pel silenci dels prats i en la ribera,<\/td><\/tr>
fan dringar l’esquellot, mentre se\u2019n riuen<\/strong><\/td>Ses companyes, pels cingles, per les comes,<\/td><\/tr>
de la fila que fa<\/strong>… Ella perd via<\/strong>.<\/td>l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.<\/td><\/tr>
Topa de morro en l’esmolat imperi<\/strong>.<\/td>Topa de morro en l’esmolada pica<\/td><\/tr>
i recula afrontada… Per\u00f2 torna,<\/td>i recula afrontada… Per\u00f2 torna,<\/td><\/tr>
i abaixa el cap a les arrels pregones<\/strong>.<\/td>i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.<\/td><\/tr>
Diu<\/strong> poc, rossoll de mort<\/strong>.<\/td>Beu poc, sens gaire set. Despr\u00e9s aixeca<\/td><\/tr>
al cel, enorme, l’embanyada testa<\/td>al cel, enorme, l’embanyada testa<\/td><\/tr>
amb un gran gesto tr\u00e0gic; parpelleja<\/td>amb un gran gesto tr\u00e0gic; parpelleja<\/td><\/tr>
damunt els mots espellofats<\/strong> torna<\/td>damunt les mortes nines i se’n torna<\/td><\/tr>
orfe de llum sota del sol que crema,<\/td>orfe de llum sota del sol que crema,<\/td><\/tr>
recercant els parlants que se \u2018anaren<\/strong>,<\/td>vacil\u00b7lant pels camins inoblidables,<\/td><\/tr>
brandant ll\u00e0nguidament l\u2019antiga llengua<\/strong>.<\/td>brandant ll\u00e0nguidament la llarga cua.<\/td><\/tr><\/tbody><\/table><\/figure>\n\n\n\n

4. Per acabar<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Si llegim \u00abLa vaca cega\u00bb d\u2019acord amb els designis d\u2019Arthur Terry ens trobarem amb uns versos on l\u2019autor vol centrar-se en la compassi\u00f3 que li produeix la resignaci\u00f3 de l\u2019animal: \u00abMaragall es nega a tot intent de teoritzar: l’\u00fanica cosa que li resta de l’experi\u00e8ncia \u00e9s la seua coneixen\u00e7a renovada del misteri de la vida. En altres mots, tot ordenant la seua reacci\u00f3 a l’espectacle de l’animal, ha arribat a transmetre quelcom de la for\u00e7a vitalitzadora que ve de la compassi\u00f3\u00bb.49<\/sup> Per contra, la lectura d’Insa n\u2019obri altres possibilitats. L\u2019estratagema que fa servir l\u2019autora \u00e9s accentuar, aprofundir els trets dram\u00e0tics impl\u00edcits en el text de Maragall, que en referir-se al context actual de la llengua esdevenen ag\u00f2nics i tr\u00e0gics. Amb aquesta reescriptura es ressalten la viol\u00e8ncia o la prepot\u00e8ncia de les persones \u2212tamb\u00e9 dels estats on conviuen diverses lleng\u00fces\u2212, la indifer\u00e8ncia de la natura que ara es tradueix en impassibilitat i displic\u00e8ncia dels humans i en la voluntat per sobreviure fins i tot en les circumst\u00e0ncies m\u00e9s adverses. Aix\u00ed la m\u00e0 de l\u2019home que parla o conviu amb la llengua la fereix, la deixa cega. Les altres lleng\u00fces, amb el poder que les sustenten (\u00abels r\u00e8tols, per les ones\u00bb), tenen mitjans que les promocionen, en faciliten l\u2019\u00fas i s\u2019expandeixen. Mentre creixen, es riuen \u00abde la fila que fa\u00bb l’idioma moribund que, amb pas insegur, perd \u00abvia\u00bb, i es redueixen les ocasions i els \u00e0mbits on \u00e9s usat. Per dir-ho de manera popular, en cada bugada perd un llen\u00e7ol. La llengua topa amb tot l\u2019aparell (burocr\u00e0tic, jur\u00eddic i pol\u00edtic) de l\u2019imperi, i no li que queda altre remei que recular, i retorna \u00aba les arrels pregones\u00bb. Per refor\u00e7ar metaling\u00fc\u00edsticament l\u2019efecte dram\u00e0tic, l’autora emprar\u00e0 un castellanisme: \u00abrossoll de mort\u00bb. Amb tot, esgotada i pesada, pel pes de la hist\u00f2ria que du a les espatlles, amb posat tr\u00e0gic, la llengua \u00abparpelleja\u00bb sobre els mots ferits, destrossats i a les palpes, sense cap mena de resignaci\u00f3; trau for\u00e7a de la feblesa; repr\u00e8n el cam\u00ed i marxa cap endavant a la recerca dels \u00abparlants que se n\u2019anaren\u00bb. Insa, amb uns pocs canvis estrat\u00e8gics, transforma el poema de Maragall en un text tr\u00e0gic i alhora vital, perqu\u00e8 en el moment terminal la llengua assumeix l\u2019esfor\u00e7 tit\u00e0nic de sobreviure i mantenir la dignitat.<\/p>\n\n\n\n

Per \u00faltim, vull esmentar Gaspar Ja\u00e9n i Urban. Potser s’hi podria fixar una certa connexi\u00f3, a trav\u00e9s de Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s, amb alguna de les idees nuclears de Maragall: la seua aspiraci\u00f3, si m\u00e9s no en algunes etapes, de bastir una llengua flu\u00efda, molt lligada a les viv\u00e8ncies, d\u2019una naturalitat altament elaborada, amb un llenguatge culte i al mateix temps amb sabor profundament local en alguns llibres, com ara La Festa<\/em> (1982) o el darrer volum Testament (sonets de l\u2019hort de les palmeres)<\/em>, de 2012. En aquest \u00faltim t\u00edtol dedicat a pouar en la mem\u00f2ria, principalment de la infantesa i d\u2019un Elx antic, rural, Ja\u00e9n encap\u00e7ala la primera part, titulada \u00abDe re aedeficatoria\u00bb,51<\/sup> amb el vers \u00abMai m\u00e9s lliure un aucell travessar\u00e0 aquests aires\u00bb, pertanyent a \u00abEn una casa nova\u00bb de Seq\u00fc\u00e8ncies<\/em>. La secci\u00f3 focalitza els anys en qu\u00e8 l\u2019autor visqu\u00e9 a Val\u00e8ncia mentre estudiava arquitectura; com evoca l’ep\u00edgraf maragalli\u00e0, els versos pinten la descoberta de la llibertat individual i de moviments pr\u00f2pia d’una edat centrada en l\u2019aprenentatge i en la descoberta de mons abans desconeguts.<\/p>\n\n\n\n

El llarg recorregut que he fet permet recon\u00e9ixer que l\u2019ombra maragalliana \u00e9s m\u00e9s llarga i fecunda liter\u00e0riament del que Sanchis Guarner deia. Aix\u00ed i tot, el m\u00e9s rellevant no \u00e9s tant la quantitat de les refer\u00e8ncia com la fertilitat del di\u00e0leg establert entre l\u2019obra de Maragall i els escriptors valencians. Els noms de Salvador, Guarner, Valls, Fuster, Estell\u00e9s, S\u00f2ria, Alonso, Ferrer i Insa ens confirmen que la trobada virtual amb el poeta de Barcelona ha estat, en molts casos, altament activa, productiva i estimulant.<\/p>\n\n\n\n

NOTES<\/strong>
1. Manuel SANCHIS GUARNER, Renaixen\u00e7a al Pa\u00eds Valenci\u00e0<\/em>, Val\u00e8ncia, Eliseu Climent, editor, 1968, p. 72.<\/p>\n\n\n\n

2. Eduard MART\u00cdNEZ FERRANDO, S\u00edntesi del criteri valencianista<\/em>, Barcelona, Joventut Valencianista, 1918. Cite a trav\u00e9s de http:\/\/webs.racocatala.cat\/eltalp\/ferrando.pdf<\/a>.<\/p>\n\n\n\n

3. Miquel DURAN I TORTAJADA, Cordes vibrants, Barcelona, Tipografia L\u2019Aven\u00e7, 1910, p. 13.<\/p>\n\n\n\n

4. Vicent SIMBOR, \u00abSobre la poesia modernista valenciana\u00bb, Estudis de llengua i literatura catalanes, vol. IX, Barcelona, Publicacions de l\u2019Abadia de Montserrat, 1984, p. 12.<\/p>\n\n\n\n

5. Cite de J. MARAGALL, Poesia completa<\/em>, edici\u00f3 de Gl\u00f2ria Casals i Llu\u00eds Quintana, Edicions 62, Barcelona, 2010<\/p>\n\n\n\n

6. M. DURAN I TORTAJADA, op. cit.<\/em>, p. 87-89.<\/p>\n\n\n\n

7. Daniel MART\u00cdNEZ FERRANDO, La cans\u00f3 del Isolat<\/em>, Val\u00e8ncia, Imp. L\u00f3pez i Cia, 1911, p. 4. Les cursives s\u00f3n meues.<\/p>\n\n\n\n

8. Constatar\u00e9 de passada que l\u2019editor de la poesia de Francesc Badenes i Dalmau, V. G., afirma que l\u2019admiraci\u00f3 del poeta d\u2019Alberic cap a Maragall es reflecteix en alguns dels seus versos. Com no ho acabe de veure clar, consigne la refer\u00e8ncia a peu de p\u00e0gina: Antologia. Reproducci\u00f3 de les obres del poeta Francesc Badenes i Dalmau<\/em>, Val\u00e8ncia, Edicions Mar\u00ed Monta\u00f1ana, 1980, p. XV-XVI.<\/p>\n\n\n\n

9. Francesc CABALLERO MU\u00d1OZ, \u00abNota prefacial\u00bb, dins La poesia valenciana en 1930, Val\u00e8ncia, L\u2019Estel, 1930, p. 27-29.<\/p>\n\n\n\n

10. Vg. Vicent SIMBOR, Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva<\/em>, Diputaci\u00f3 Provincial de Val\u00e8ncia, 1983, p. 13.<\/p>\n\n\n\n

11. Carles SALVADOR, \u00abPoesia\u00bb, dins La poesia valenciana en 1930, op. cit., p. 103-104.<\/p>\n\n\n\n

12. Vg. V. SIMBOR, Carles Salvador i Gimeno<\/em>, op. cit., p. 123.<\/p>\n\n\n\n

13. Llu\u00eds GUARNER, Recan\u00e7a de tardor<\/em>, Torrell de Reus, Barcelona, 1950, p. 47-56.<\/p>\n\n\n\n

14. Vicent ANDR\u00c9S ESTELL\u00c9S, Llibre de meravelles<\/em>, Val\u00e8ncia, Editorial 3i4,1976 (2a ed.) [Val\u00e8ncia, L\u2019Estel, 1971], p. 40.<\/p>\n\n\n\n

15. Joan FUSTER, La poesia catalana II<\/em>, Ciutat de Mallorca, Moll, 1956, p. 49-50.<\/p>\n\n\n\n

16. Joan VALLS, Presoners de l’ombra<\/em>, Val\u00e8ncia, Editorial Torre, 1955.<\/p>\n\n\n\n

17. ID., La can\u00e7\u00f3 de Mariola<\/em>, Alcoi, 1947. Com que aquesta edici\u00f3 est\u00e0 perpetrada amb una ortografia bastant prec\u00e0ria, cite per la reproducci\u00f3 continguda en ID., Obra po\u00e8tica<\/em>, Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos, 1981.<\/p>\n\n\n\n

18. V. ANDR\u00c9S ESTELL\u00c9S, Manual de conformitats<\/em>, Obra Completa<\/em>, vol. 3, Val\u00e8ncia, Edicions 3i4, 1977, p. 13.<\/p>\n\n\n\n

19. ID., Les pedres de l\u2019\u00e0mfora<\/em>, Obra Completa, vol. 2, Val\u00e8ncia, Edicions 3i4, 1974, p. 117.<\/p>\n\n\n\n

20. Aquest punt l\u2019he raonat de manera m\u00e9s desenvolupada a F. CALAFAT, \u00abIndividu, societat i literatura en la poesia de Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s\u00bb, dins Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s<\/em>, a cura de Ferran Carb\u00f3, Enric Balaguer i Llu\u00eds Meseguer, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2004, p. 104-107.<\/p>\n\n\n\n

21. Les al\u00b7lusions a Maragall han estat detectades i estudiades per Ferran CARB\u00d3, Com un vers mai no escrit. La poesia de Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s<\/em>, Val\u00e8ncia – Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l\u2019Abadia de Monserrat, p. 107. I sobretot per Pere BALLART, \u00abVicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s i els poetes catalans contemporanis\u00bb, dins Vicent SALVADOR i Manuel P\u00c9REZ SALDANYA (eds.), L\u2019obra po\u00e8tica de Vicent Andr\u00e9s Estell\u00e9s. G\u00e8neres, tradicions po\u00e8tiques i estil<\/em>, Val\u00e8ncia, Acad\u00e8mia Valenciana de la Llengua, 2013, p. 53-55.<\/p>\n\n\n\n

22. V. ANDR\u00c9S ESTELL\u00c9S, Llibre de meravelles<\/em>, op. cit., p. 104.<\/p>\n\n\n\n

23. V. ANDR\u00c9S ESTELL\u00c9S, Balan\u00e7 de mar<\/em>, Val\u00e8ncia, Edicions 3i4, 1978, p. 121-136.<\/p>\n\n\n\n

24. Gabriel CELAYA, Poes\u00edas completas<\/em>, Madrid, Aguilar, 1969. p. 287.<\/p>\n\n\n\n

25. Vicent ANDR\u00c9S ESTELL\u00c9S, Vaixell de vidre<\/em>, Obra completa<\/em>, vol. 8, Val\u00e8ncia, Eliseu Climent Editor, 1983, p. 22.<\/p>\n\n\n\n

26. Pere BALLART, op. cit. p. 55.<\/p>\n\n\n\n

27. Enric S\u00d2RIA, \u00abUn cl\u00e0ssic viu\u00bb, El Pa\u00eds<\/em> (suplement \u00abQuadern\u00bb), 13 de gener 2011, p. 4.<\/p>\n\n\n\n

28. ID., En el curs del temps. Un itinerari a trav\u00e9s vuit-cents anys de literatura catalana<\/em>, Ciutat de Mallorca, Moll, 2010.<\/p>\n\n\n\n

29. ID., L\u2019espill de Janus<\/em>, Barcelona, Proa, 2000, p. 131.<\/p>\n\n\n\n

30. ID., Mentre parlem, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 49-50.<\/p>\n\n\n\n

31. Ibid.<\/em>, p. 234.<\/p>\n\n\n\n

32. Ibid.<\/em>, p. 233.<\/p>\n\n\n\n

33. Ibid.<\/em>, p. 294-296.<\/p>\n\n\n\n

34. Vg. ID., \u00abUn cl\u00e0ssic viu\u00bb, op. cit.<\/p>\n\n\n\n

35. Vicent ALONSO, Trajecte circular<\/em>, Alzira, Edicions Bromera, 2003, p. 102-104.<\/p>\n\n\n\n

36. Vg. Arthur TERRY, La poesia de Joan Maragall<\/em>, Barcelona, Quaderns Crema, 2000 (2a ed.) [Barcelona, Barcino, 1963], p. 212-215.<\/p>\n\n\n\n

37. La definici\u00f3 de l’\u00abElogi de la Poesia\u00bb \u00e9s citada a V. ALONSO, Trajecte circular<\/em>, op. cit., p. 232, i comentada a ID., \u00abSobre la concepci\u00f3 fusteriana de la poesia\u00bb, dins Homenatge a Fuster, Val\u00e8ncia, Conselleria de Cultura i Consell Valencia de Cultura, 1994, p. 115-124 (especialment p. 120-123), reprodu\u00eft dins ID., Les paraules i els dies<\/em>, Alzira, Bromera, 2002, p. 59-72.<\/p>\n\n\n\n

38. V. ALONSO, \u00abAdalaisa\u00bb, dins ID., A manera de tasc\u00f3. Notes sobre literatura<\/em>, Publicacions de la Universitat de Val\u00e8ncia, 2012, p. 173-175.<\/p>\n\n\n\n

39. Josep IBORRA, Fuster, una declinaci\u00f3 personal<\/em>, Publicacions de la Universitat de Val\u00e8ncia, 2014, p. 243-244.<\/p>\n\n\n\n

40. ID., Inflexions<\/em>, Alzira, Bromera, 2005, p. 112-114. Iborra tamb\u00e9 va escriure una ressenya a l’edici\u00f3 cr\u00edtica que Gl\u00f2ria Casals va fer d\u2019Enll\u00e0<\/em>; vg. ID., \u00abText i context\u00bb, El Temps, n\u00fam. 296, 19 de febrer de 1990, p. 68-69.<\/p>\n\n\n\n

41. \u00abPer aix\u00f2 plau sobretot al sentit musical la gran puresa de Bach, qui sembla redimir l\u2019\u00e0nima de tota conting\u00e8ncia\u00bb; vg. Joan MARAGALL, \u00abEl drama musical de Mozart\u00bb (8 de febrer de 1905), dins ID., Obres completes<\/em>, vol. I, Barcelona, Selecta, 1981, p. 794.<\/p>\n\n\n\n

42. Joan MARAGALL, Poemes i Elogis<\/em>, a cura de Pere Calonge, Alzira, Edicions Bromera, 2010.<\/p>\n\n\n\n

43. Antoni FERRER I PERALES, Cant espiritual<\/em>, Val\u00e8ncia, Edicions Alfons el Magn\u00e0nim-Instituci\u00f3 Valenciana d\u2019Estudis i Investigaci\u00f3,1992; E. S\u00d2RIA, L’instant etern<\/em>, Barcelona, Proa, 1999.<\/p>\n\n\n\n

44. E. S\u00d2RIA, Comp\u00e0s d\u2019espera<\/em>, Val\u00e8ncia, Edicions de la Guerra, 1993, p. 34-37.<\/p>\n\n\n\n

45. Ai, Val\u00e8ncia!<\/em>, selecci\u00f3 de poemes de M. Josep Escriv\u00e0 i Pau Sif, Carcaixent, Edicions 96, 2003, p. 12. El pr\u00f2leg \u00e9s reprodu\u00eft dins E. S\u00d2RIA, En el curs del temps. Un itinerari a trav\u00e9s de vuit-cents anys de literatura catalana<\/em>, op. cit., p. 105-119.<\/p>\n\n\n\n

46. ID., L\u2019instant etern<\/em>, op. cit., p. 15-16.<\/p>\n\n\n\n

47. Maite INSA, El poema \u00e9s sobrer<\/em>, Alzira, Bromera, 2007.<\/p>\n\n\n\n

48. Maite Insa elabora el seu poema a partir de la de la versi\u00f3 establerta en l\u2019anomenada \u00abEdici\u00f3 dels Fills\u00bb, i despr\u00e9s divulgada per l’Obra Completa de la Selecta.<\/p>\n\n\n\n

49. A. TERRY, La poesia de Joan Maragall<\/em>, op. cit., p. 95.<\/p>\n\n\n\n

50. Gaspar JA\u00c9N I URBAN, Testament (sonets de l\u2019hort de les palmeres)<\/em>, Tarragona, Arola, 2012, p. 71-77.<\/p>\n\n\n\n

Font: Haid\u00e9. Estudis Maragallians. Butllet\u00ed de l’Arxiu Joan Maragall. N\u00fam. 3 (2014)
Una versi\u00f3 redu\u00efda es pot llegir a EL TEMPS<\/a>. Gener 2015<\/p>\n\n\n\n

Descarrega’t l’original: \"PDFla-recepcio-de-maragall-en-els-escriptors-del-pais-valencia.pdf<\/a><\/a><\/p>\n\n\n\n

Facebook<\/a><\/a>Twitter<\/a><\/a>Comparteix a<\/a><\/p>\n\n\n\n

Articles recents:<\/p>\n\n\n\n

 La llum i la paraula<\/a><\/p>\n\n\n\n

En el cor de la tempesta<\/a><\/p>\n<\/div>\n\n\n\n

\n
\"\"
Joan Maragall. Il\u00b7lustraci\u00f3: Ignasi Blanch. Font: joanmaragall.cat

Etiquetes:\u00a02014<\/a> Altres<\/a> El Temps<\/a> Poesia<\/a><\/figcaption><\/figure>\n<\/div>\n<\/div>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

L\u2019objectiu del present treball \u00e9s d’aportar algunes dades b\u00e0siques per a un estudi m\u00e9s complet sobre la recepci\u00f3 de Joan Maragall al Pa\u00eds Valenci\u00e0 des de principis del segle XX fins al present. D\u2019una banda, l’article dibuixa l\u2019itinerari de la recepci\u00f3 de Maragall en la poesia valenciana i se centra en com gestionen els poetes … Leer m\u00e1s<\/a><\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"parent":0,"menu_order":0,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","template":"","meta":{"footnotes":""},"class_list":["post-1073","page","type-page","status-publish"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1073","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages"}],"about":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/types\/page"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=1073"}],"version-history":[{"count":2,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1073\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":3590,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1073\/revisions\/3590"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=1073"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}