{"id":1300,"date":"2022-04-27T07:11:36","date_gmt":"2022-04-27T07:11:36","guid":{"rendered":"http:\/\/calafat.cat\/?page_id=1300"},"modified":"2022-05-12T08:45:48","modified_gmt":"2022-05-12T08:45:48","slug":"el-conte-a-valencia","status":"publish","type":"page","link":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/el-conte-a-valencia\/","title":{"rendered":"El conte a Val\u00e8ncia"},"content":{"rendered":"\n
\n
\n

1. El conte com a g\u00e8nere aut\u00f2nom1<\/sup>. Als estudiants se’ls demana sovint la definici\u00f3 de conceptes literaris, com ara qu\u00e8 \u00e9s la literatura, qu\u00e8 \u00e9s la novel\u00b7la, la poesia o el conte. I alguns professors s’obstinen a cercar-ne una definici\u00f3 il\u00b7luminadora, definitiva. Per\u00f2 acaben decebuts i decebent els altres, com passa a la nombrosa bibliografia que s’entesta a congelar les fites que delimitem el conte com a g\u00e8nere. No \u00e9s que els estudis no siguen necessaris. Els estudis aponen informaci\u00f3 valuosa sobre aspectes concrets, per\u00f2 s’estavellen quan volen tancar el relat en una foto fixa. Afortunadament. Seria molt avorrit per als lectors saber d’avantm\u00e0 les jugades amb les quals es trobar\u00e0. En la lectura hom agraeix la sorpresa, que la faula seduesca per la trama, per les situacions, o b\u00e9 per la for\u00e7a de l’originalitat o per la sensibilitat de l’autor. El conte, com qualsevol altre g\u00e8nere, no \u00e9s un patr\u00f3 a partir del qual s’haja d’omplir el contingut. M\u00e9s aviat \u00e9s tot el contrari: les idees i la perspectiva de l’autor modelen la forma del conte com si aquest f\u00f3ra una escultura.<\/p>\n\n\n\n

Els lectors poden identificar un conte o una novel\u00b7la, encara que no se’n surten a l’hora de definir-los. L’autonomia del conte, la seua mobilitat i capacitat de transformaci\u00f3, \u00e9s un motiu de plaer per als lectors, per molt que desconcerte els estudiosos. Fins fa poc encara certs manuals de literatura el consideraven com un germanet menor de la novel\u00b7la, i fins i tot li exigien una funci\u00f3 moralitzadora.<\/p>\n\n\n\n

D’aquesta forma narrativa, que es relaciona amb la novel\u00b7la i al mateix temps se li atribueix la tensi\u00f3 del poema, \u00e9s \u00fatil tenir-ne una idea b\u00e0sica com a punt de partida, tenint sempre en compte que \u00e9s nom\u00e9s aix\u00f2, una aproximaci\u00f3. No podem oblidar que el g\u00e8nere \u00e9s una invitaci\u00f3 a la forma, un marc de refer\u00e8ncia que situa el lector en un terreny conegut i li permet una major comprensi\u00f3 del text que es disposa a llegir. Una pe\u00e7a creativa que avan\u00e7a en doble direcci\u00f3, perqu\u00e8 t\u00e9 un peu en el passat i l’altre en el futur.<\/p>\n\n\n\n

El conte forma part de l’escriptura narrativa i els trets espec\u00edfics que se li poden atribuir s\u00f3n els mateixos que se li donen a la novel\u00b7la. No obstant aix\u00f2, el lector i el narrador saben que a l’hora d’enfrontar-se a un conte cal una perspectiva i unes eines diferents a aquelles que demana la novel\u00b7la. El contista seria un corredor de dist\u00e0ncies breus, un velocista, i el novel\u00b7lista un corredor de fons: tant l’un com l’altre s’adonen que la manera de graduar les energies, el mode de regular la mat\u00e8ria narrativa, varia molt segons la dist\u00e0ncia que s’ha de rec\u00f3rrer.<\/p>\n\n\n\n

Podem concloure que la millor manera de con\u00e8ixer el conte com a g\u00e8nere \u00e9s gaudir amb la lectura dels autors que l’han conreat. Un g\u00e8nere que al nostre segle ha protagonitzat una de les aportacions m\u00e9s originals a la narrativa. Nom\u00e9s cal pensar en la literatura sud-americana i en els noms de Borges, Cort\u00e1zar, Arreola i Garc\u00eda M\u00e1rquez. I sense anar molt lluny, la literatura catalana posseeix una vitrina de narradors ben important: Calders, Perucho, Rodoreda, Sarsanedas…<\/p>\n\n\n\n

2. El conte a Val\u00e8ncia<\/p>\n\n\n\n

La narrativa valenciana al llarg del present segle es pot considerar com el gest d’una voluntat, l’esfor\u00e7 per crear un llenguatge narratiu. Abans de la guerra, hi trobem palades de narrativa costumista i sentimental, generalment d’una \u00ednfima qualitat. Tamb\u00e9, \u00e9s clar, hi van haver temptatives d’una prosa m\u00e9s actual, sense passar, per\u00f2, de la bona voluntat. Als anys immediatament posteriors, les coses tampoc no variaren gaire, encara que sorgiren autors amb una major personalitat. Maria Beneyto va intentar una visi\u00f3 realista sobre la dona, i Josep Iborra es va esfor\u00e7ar per bastir una narrativa m\u00e9s moderna, de preocupacions existencials, i assaj\u00e0 la t\u00e8cnica del mon\u00f2leg interior. Ell va ser un dels pocs autors que va construir algun relat amb cara i ulls, digne de ser recordat. Com dignes de recordar s\u00f3n, per la seua qualitat, les espl\u00e8ndides reelaboracions liter\u00e0ries de les rondalles valencianes que va fer Enric Valor. Recreacions d’una gran efic\u00e0cia que han facilitat que una bona part de valencians s’hagen acostat a la seua llengua liter\u00e0ria.<\/p>\n\n\n\n

En aquest panorama desencisador hi hagu\u00e9 una excepci\u00f3 d’un immens inter\u00e8s, la de l’historiador i narrador Ernest Mart\u00ednez Ferrando. Autor que dugu\u00e9 a terme la seua carrera liter\u00e0ria a Barcelona. Els seus relats foren la prova que els valencians podien fer alguna aportaci\u00f3 digna a la literatura catalana, per\u00f2 alhora evidenciaven una dada decebedora: l’obra havia estat feta fora del Pals Valenci\u00e0.<\/p>\n\n\n\n

Aix\u00ed, -amb totes les excepcions que estimem oportunes, cal concloure que una gran part dels relats publicats per valencians fins als anys setanta es caracteritzen per una elementalitat quasi \u00e8pica, escrita per autors amb m\u00e9s voluntat que bagatge literari. Per als lectors de fora de Val\u00e8ncia, tots aquests polsosos i oblidats relats en els prestatges de la futura Biblioteca Valenciana tan sols seran pura arqueologia. Per als valencians, en canvi, no. O no nom\u00e9s aix\u00f2. En la hist\u00f2ria de la literatura, al costat dels bons resultats, tamb\u00e9 compten les frustracions, els projectes, els esfor\u00e7os d’adaptar-se als temps, i, en el cas dels valencians de la postguerra, la voluntat d’afegir-se a la roda de la producci\u00f3 catalana. Una finalitat primordial en les temptatives dels escriptors espor\u00e0dics dels anys cinquanta i seixanta. El mateix Fuster ho constatava al 1958 en dir que \u00abno caldran genis per aix\u00f2; bastar\u00e0 el tipus d’escriptor mitj\u00e0, solvent, agut i labori\u00f3s; bastar\u00e0, en fi, que creem una literatura narrativa acordada a l’hora que vivim, a l’esperit de l’\u00e8poca, i projectada a una universalitat precisa de motivacions i t\u00e8cnica\u00bb. I a\u00e7\u00f2, precisament, \u00e9s el que es va anar fent a males penes, malgrat l’apatia social i les adversitats. Unes circumst\u00e0ncies que no van produir uns escriptors professionals ni tan sols unes traject\u00f2ries continuades, per\u00f2 que, sense representar res de l’altre m\u00f3n, van fer una aportaci\u00f3 important en l’elaboraci\u00f3 d’una llengua liter\u00e0ria amb sabor local.<\/p>\n\n\n\n

Els primers signes de canvi d’aquesta situaci\u00f3 de pen\u00faria es donaren significativament en la d\u00e8cada dels setanta amb l’aparici\u00f3 d’uns escriptors nascuts en els quaranta i cinquanta. Les causes en foren: els joves estaven m\u00e9s preparats liter\u00e0riament i tenien una facilitat major per con\u00e8ixer la literatura que es fabricava a Catalunya, es van crear unes plataformes m\u00ednimes que facilitaren l’assimilaci\u00f3 de les inquietuds culturals que es donaven a l’exterior i, a m\u00e9s, era possible de publicar amb una m\u00ednima regularitat.<\/p>\n\n\n\n

El recull de contes valencians<\/em>, editat per Fuster el 1958, i els divuit n\u00fameros de la revista \u00abCantarelles\u00bb (1961-1966), junt a altres llibres de relats que es publicaren aleshores no varen ser, ni molt menys, un fet a\u00efllat. Els anys cinquanta i seixanta van ser una mena d’\u00e8poca daurada per al conte catal\u00e0, en ser promocionat com una estrat\u00e8gia \u00fatil en un proc\u00e9s de normalitzaci\u00f3 prec\u00e0ria, alhora que, per un cant\u00f3, servia com a pont de contacte amb el passat immediat, i, per l’altre, com un trampol\u00ed de preparaci\u00f3 de projectes de m\u00e9s envergadura. Siga com siga, en aquests anys s’escalonen i conviuen distintes tend\u00e8ncies: la introspecci\u00f3 psicol\u00f2gica en la narrativa de Merc\u00e8 Rodoreda i Lloren\u00e7 Villalonga; el conte d’elements fant\u00e0stics de Pere Calders, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas, i el realisme de Josep Maria Espin\u00e0s i Manuel de Pedrolo. Sense cap mena de dubte, les aportacions m\u00e9s rotundament renovadores procedeixen dels conreadors del conte fant\u00e0stic que assimilaren els procediments de les avantguardes; aquests van concebre el conte com a un espai fantasi\u00f3s, com a una cru\u00eflla on convergeixen la realitat i l’irreal. No s’ha d’entendre aquesta pr\u00e0ctica narrativa com una evasi\u00f3 del m\u00f3n que els envoltava, sin\u00f3 com una altra manera d’enfocar les coses. Paga la pena reproduir unes paraules de Calders perqu\u00e8, tot i les difer\u00e8ncies, aclariran la perspectiva de la narrativa curta que s’ha fet a partir de finals dels anys setanta. Considerava Calders que un dels aspectes m\u00e9s apassionants de la literatura \u00ab\u00e9s de buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o amb una altra dimensi\u00f3\u00bb. L’humor i l’absurd seran una de les claus per subratllar alguns dels aspectes menys explicables del comportament hum\u00e0, de trobar, en definitiva, noves possibilitats d’expressi\u00f3 d’una realitat complexa i fragment\u00e0ria.<\/p>\n\n\n\n

El conte passa a ser considerat com pur artifici, com un joc intel\u00b7lectual ple de refer\u00e8ncies culturals, i com a tal exigia rigor en els materials narratius i un control m\u00e9s ajustat de les t\u00e8cniques (elements surrealistes, una major estilitzaci\u00f3…). Per altra banda, la capacitat de desvelar en un fragment el tot al qual s’al\u00b7ludeix, la seua concepci\u00f3 com a impressi\u00f3, fragment, escena i testimoni, anava com anell al dit al realisme emergent. Autors com ara Josep Maria Espin\u00e0s o Manuel de Pedrolo convoquen en els contes retalls de vida en un interval de temps que no t\u00e9 inici i que tampoc no necessita cap final. Tant una est\u00e8tica com l’altra s’allunyen generalment del reIat amb argument que comprimia en la brevetat del conte una hist\u00f2ria completa.<\/p>\n\n\n\n

Els nous escriptors que sorgeixen a les acaballes deis seixanta pretenien de convocar en l’imaginari narratiu les inquietuds socials i culturals que es vivien en aquells moments. I la novel\u00b7la era el format m\u00e9s festejat, per\u00f2 alguns trobaven que les t\u00e8cniques casolanes del realisme eren insuficients i havien de rec\u00f3rrer a procediments intensificadors que poguessen permetre la interpretaci\u00f3 del brogit vital que vivien i els envoltava. Uns altres, en canvi, concebien el text com una sala d’operacions on es reuneixen tots els g\u00e8neres, i en consideraven les barreres tradicionals com una coerci\u00f3 per a la imaginaci\u00f3 i per a la creaci\u00f3.<\/p>\n\n\n\n

Que la novel\u00b7la f\u00f3ra la nineta dels ulls d’aquests narradors no suposava una ren\u00fancia al relat, encara que estigu\u00e9s postergat en molts casos a un segon lloc. Aix\u00f2 explicaria casos com els de Montserrat Roig i Janer Manila, els contes dels quals poden ser considerats com a entrenament o com a resultat de no haver aconseguit bastir la novel\u00b7la desitjada. En tot cas, fa la impressi\u00f3 que a mesura que la febre pol\u00edtica minvava augmentava l’inter\u00e8s pel conte com a g\u00e8nere aut\u00f2nom, i a finals dels setanta comencen a fer acte de pres\u00e8ncia els elements fant\u00e0stics, coincidint amb l’impacte que produ\u00ed la narrativa breu sud- americana i la revaloraci\u00f3 de l’obra de Calders i Perucho.<\/p>\n\n\n\n

La relaci\u00f3 entre el conte i la novel\u00b7la al Pa\u00eds Valenci\u00e0 \u00e9s molt semblant a la de la resta de la literatura catalana, per b\u00e9 que presente algunes particularitats. La literatura catalana al Pa\u00eds Valeci\u00e0, per raons de tots conegudes, comptava amb pocs lectors i amb una m\u00ednima tradici\u00f3 liter\u00e0ria local; les plataformes editorials eren m\u00ednimes, nom\u00e9s es comptava amb l’editorial 3 i 4 i Prometeo. Calia, per tant, trobar vies que facilitaren la creaci\u00f3 i difusi\u00f3 de la literatura en la pr\u00f2pia llengua, i els responsables de I’editorial Prometeo van pensar com una soluci\u00f3 factible la promocI\u00f3 del conte tant per mitj\u00e0 de la creaci\u00f3 dels Premis Malvarrosa com pel llan\u00e7ament d’una col\u00b7lecci\u00f3 setmanal, El Conte de Diumenge<\/em>, que tant d’\u00e8xit havia tingut abans de la guerra, per\u00f2 que nom\u00e9s arrib\u00e0 a traure’n al carrer 28 n\u00fameros al llarg de 1981. Cal remarcar que en aquests premis participaren i s’estrenaren autors que despr\u00e9s han tingut prou de pes en la narrativa valenciana, com ara Josep Llu\u00eds Segu\u00ed, Josep Lozano, Josep Piera, Ferran Torrent i Josep Palomero. A aquestes iniciatives es van sumar altres premis locals, alguns dels quals encara es mantenen, com \u00e9s el cas dels premis de X\u00e0tiva, Benissa i Mislata.<\/p>\n\n\n\n

En els anys vuitanta el conte arrib\u00e0 a tenir una certa rellev\u00e0ncia, tot i no assolir l’euf\u00f2ria dels anys vint i cinquanta. Els premis locals, l’aparici\u00f3 de revistes liter\u00e0ries i la publicaci\u00f3 del suplement de l’\u00abAvui\u00bb facilit\u00e0 que el conte trob\u00e9s una eixida natural. A aquests factors, cal afegir l’aparici\u00f3 de noves editorials, una menor desconfian\u00e7a dels editors a l’hora de publicar un g\u00e8nere de dif\u00edcil comercialitzaci\u00f3 i la crisi dels models novel\u00b7l\u00edstics dels setanta. El renovat inter\u00e8s pels relats de Pere Calders, la literatura breu i inclassificable de Joan Perucho i el fulminant \u00e8xit dels relats de Quim Monz\u00f3 marcaren un punt d’inflexi\u00f3. De fet, la reivindicaci\u00f3 d’una nova narrativitat benefici\u00e0 la literatura dels g\u00e8neres, i tamb\u00e9 la recuperaci\u00f3 del conte, que per a molts narradors \u00e9s la fabulaci\u00f3 per excel\u00b7l\u00e8ncia. Des de mitjan anys vuitanta fins als primers anys de la present d\u00e8cada, el conte ha tingut una vida agitada, defensat per un nombre creixent d’escriptors, joves sobretot. Una bona part dels narradors que es donaren a con\u00e8ixer en la d\u00e8cada anterior ho varen fer amb reculls de contes. Un bon exemple s\u00f3n els noms de Sergi P\u00e0mies, Josep Maria Fonalleras, M\u00e0rius Serra, Vicen\u00e7 Pag\u00e8s. I, entre els valencians, Tom\u00e0s Belaire, Rafa Gomar, Josep Escart\u00ed i Maria Fullana. Sense oblidar autors de promocions anteriors, com ara Gabriel Janer Manila, Jes\u00fas Moncada, Josep Lozano i Joan Rend\u00e9.<\/p>\n\n\n\n

3. Una po\u00e8tica del conte2<\/sup>
Els escriptors joves han reivindicat el conte com a g\u00e8nere aut\u00f2nom i reclamat una acceptaci\u00f3 m\u00e9s \u00e0mplia. Aix\u00ed, mentre Tom\u00e0s Belaire considera que \u00abcontinua sense prestar-se atenci\u00f3 al g\u00e8nere\u00bb, Rafa Gomar ent\u00e9n que \u00abla cr\u00edtica \u00e9s bastant escassa i que, en termes generals, \u00e9s de la m\u00e9s mediocre consideraci\u00f3\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

La defensa del conte es fonamenta en la idea que la literatura breu marida perfectament amb la fragmentaci\u00f3 de la sensibilitat contempor\u00e0nia, perqu\u00e8, com diu Rafa Gomar, \u00aben els temps que vivim on domina la pressa, les narracions curtes resulten m\u00e9s vendibles i estan m\u00e9s d’acord amb el ritme actual de vida i consum\u00bb. Una idea que des de fa temps circula entre els experts, i que va ser argumentada per Italo Calvino en les seues Sis propostes per al pr\u00f2xim mil\u00b7leni<\/em>. Per\u00f2 la realitat sembla que \u00e9s una altra, at\u00e8s que la vida trepidant actual no ha beneficiat gaire el conte. De fet, continua tenint poca sortida comercial i, darrerament, a m\u00e9s de desapar\u00e8ixer el premi m\u00e9s prestigi\u00f3s, el V\u00edctor Catal\u00e0, els llibres de contes, tret dels de grans autors, no solen despertar prou inter\u00e8s ni en els editors ni en el p\u00fablic. En canvi, el que s\u00ed ha funcionat ha estat la novel\u00b7la curta. Siga com siga, el que sembla definitiu en el conte \u00e9s la facilitat amb qu\u00e8 accepta com a v\u00e0lids tots els camins possibles, des del misteri i la fantasia fins a una \u00f2ptima manipulaci\u00f3 i combinaci\u00f3 d’elements reals i irreals.<\/p>\n\n\n\n

Centrem-nos ara en alguns dels trets que els nostres escriptors consideren com a particulars del g\u00e8nere, inspirats fonamentalment en l’ideari est\u00e8tic d’Allan Poe i Julio Cort\u00e1zar. Un dels primers aspectes a tenir en compte a l’hora de plantejar-se un relat \u00e9s, com ha dit Montse Palau, \u00abla concreci\u00f3n, la eliminaci\u00f3n de algunos recursos secundarios por una Iocalizaci\u00f3n m\u00e1s centrada y m\u00e1s directa en un motivo que puede ser muy diverso\u00bb. En el conte tots els elements compleixen un paper principal, mentre que la novel\u00b7la, segons Cort\u00e1zar, \u00e9s una construcci\u00f3 plural, amb distintes ramificacions d’elements accessoris que sostenen els punts cardinals. De les mateixes paraules de l’escriptora tarragonina es despr\u00e8n una altra idea bastant generalitzada, almenys des de Poe en\u00e7\u00e0, i \u00e9s la concepci\u00f3 del relat com la narraci\u00f3 d’un motiu \u00fanic. Aquesta estructura concentrada es d\u00f3na fonamentalment en les narracions molt breus, per\u00f2 cada vegada \u00e9s m\u00e9s discutida, com ho fa, per exemple, Valent\u00ed Puig. Molts narradors que d’alguna manera comparteixen els punts mestres d’aquella tradici\u00f3 del conte modern que va de Poe a Cort\u00e1zar v\u00e9nen a coincidir en l’elaboraci\u00f3 de personatges singulars, trames i situacions suggerents en una narraci\u00f3 de gran intensitat i tensi\u00f3 on sovinteja el recurs de la sorpresa. Aix\u00ed, per a Joan Rend\u00e9 i Rafa Gomar la intensitat i el suggeriment s\u00f3n trets clau del relat. Rend\u00e9 ho explica de la seg\u00fcent manera: \u00abPor lo que se refiere a su estructura, pretendo que sea el relato de un caso -no digo de un hecho-concebido de manera esencial y redondeada, com una gota de agua, suscinta al m\u00e1ximo y con el m\u00e1ximo de concentrado imaginario. Mucho m\u00e1s sugerente que descriptivo, a fin que constituya un excitatorio para la intervenci\u00f3n creativa del lector\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

Per definir els aspectes del conte, alguns narradors recorren al llenguatge metaf\u00f2ric, seguint la recepta de Cort\u00e1zar, com ara ho fa d’una manera molt atractiva M\u00e0rius Serra per defensar la import\u00e0ncia de la sorpresa en la narrativa breu: \u00abCreo que de la misma manera que el cuento es una burbuja de jab\u00f3n que se genera para hacerla explotar, la narraci\u00f3n simple \u00e9s una argamasa fluida que se desliza, m\u00e1s o menos compacta, por una pendiente como el final de un helero. Por tanto, se trata de hacer servir los mecanismos adecuados para hacer elevarse la burbuja a la altura suficiente para que la explosi\u00f3n pueda ser perceptible\u00bb. Un mateix llenguatge fa servir Valent\u00ed Puig quan defineix el conte com \u00abel flirt fugaz con una mujer de silueta perfecta y mirada fascinante\u00bb. Aix\u00ed, \u00e9s bastant general en els narradors actuals l’elaboraci\u00f3 de finals contundents i inesperats o espectacularment sorprenents que capgiren totalment la lectura del conte.<\/p>\n\n\n\n

Cort\u00e1zar afirmava que el conte modern \u00e9s una \u00abm\u00e0quina infalible\u00bb destinada a complir la seua missi\u00f3 amb la m\u00e0xima economia de mitjans, perqu\u00e8 en la carrera contrarellotge que \u00e9s el conte breu totes les peces han d’encaixar perfectament. En conseq\u00fc\u00e8ncia, el relat \u00abhauria de ser una cosa consistent, rodona, sense buits, ni penjaments, enginyosa i que poguera seduir el lector\u00bb, afirma Lozano. Un conte, en definitiva, ha de guanyar per KO, diu Tom\u00e0s Belaire, fent seues les paraules de Cort\u00e1zar. Aix\u00f2 suposa per a molts narradors (Monz\u00f3, Fonalleras, Lozano) una forta atenci\u00f3 a l’estructura, a la forma narrativa. Josep Maria Fonalleras afirma que t\u00e9 \u00abuna fixaci\u00f3 absoluta per la forma, que implica, entre altres coses, la creaci\u00f3 d’una \u00abatmosfera a partir de detalls aparentment insignificants per\u00f2 que, contemplats en conjunt, tenen una coher\u00e8ncia.<\/p>\n\n\n\n

La gran complexitat del conte contemporani procedeix de la voluntat de combinar el rigor de l’orfebre amb la llibertat formal i tem\u00e0tica. En definitiva, podem convenir que el conte ha de ser contundent, ha d’impactar el lector. Guanyar per KO i no per punts com ho fa la novel\u00b7la.<\/p>\n\n\n\n

4. Una panor\u00e0mica actual
La persona que s’enfronta amb el conte es troba amb un g\u00e8nere que es caracteritza en bona part per la participaci\u00f3 d’autors passavolants, per una banda, i per l’altra, per la diversitat de mides i densitats dels relats i per la dispersi\u00f3 de les narracions en edicions redu\u00efdes i en revistes. Un motiu que impedeix fer-ne un panorama complet, per la qual cosa ens limitarem a seguir les l\u00ednies dominants i els autors m\u00e9s representatius.<\/p>\n\n\n\n

Una les tend\u00e8ncies m\u00e9s productives en la literatura valenciana dels anys setanta est\u00e0 lligada a l’est\u00e8tica realista, entesa en un sentit obert. Una narrativa fonamentada en la mem\u00f2ria individual i col\u00b7lectiva. La configuraci\u00f3 de petites psicologies de personatges an\u00f2nims que circulen en un temps i un espai ben definits caracteritza una prosa que vol deixar testimoni de la mentalitat i del mode de vida del m\u00f3n rural, fins fa poc dominant al Pa\u00eds Valenci\u00e0. La literatura de la mem\u00f2ria, com passa a Els cucs de seda<\/em> (1975), de Joan Francesc Mira, sovint recorre al bategar del cor d’un infant per aprofitar liter\u00e0riament tota la for\u00e7a emotiva que hi ha al despertar en el temps sense temps de la infantesa. Aquesta atracci\u00f3 pels perfils humans en un ambient rural es troba tamb\u00e9 a Hist\u00f2ries marginals<\/em> (1982) de Josep Lozano, escrites en els anys setanta, on el m\u00e9s destacable \u00e9s la vivacitat i la riquesa idiom\u00e0tica que exhibeix el seu autor. Ja avan\u00e7ats els anys vuitanta la literatura de la mem\u00f2ria torna a fer-se sentir entre els escriptors valencians.<\/p>\n\n\n\n

M\u00e9s conegut com a novel\u00b7lista, Joan F. Mira va ser el primer autor que va publicar en els anys setanta un recull de relats, Els cucs de seda<\/em> (1975). Les narracions del llibre, tot i ser independents, formen un cos unitari, amb un mateix narrador i uns personatges que apareixen de forma repetida en els distints relats. Ximet, el protagonista, narra les seues viv\u00e8ncies i la dels seus companys d’infantesa. Les experi\u00e8ncies de l’infant i la intercalaci\u00f3 de diferents hist\u00f2ries ofereixen un mosaic de la vida d’una comunitat rural en els temps quaresmals, la immediata postguerra. El to, la voluntat testimonial i la descripci\u00f3 d’ambients s’inscriuen en una narrativa de voluntat realista. Un realisme ent\u00e8s en un sentit ampli. La ironia, l’estil refinat, la pres\u00e8ncia d’elements t\u00e8nuement l\u00edrics i simb\u00f2lics, l’allunyen de les obres protot\u00edpiques dels cinquanta. A m\u00e9s, el nom imaginari del poble on transcorre l’acci\u00f3 deis contes, Font de l’Alba, per b\u00e9 que presenta una realitat reconeixible, permet difuminar el to local i presentar-la com una met\u00e0fora de la vida rural valenciana de la postguerra.<\/p>\n\n\n\n

Els deu relats de Els cucs de seda<\/em> narren ei despertar de la consci\u00e8ncia d’un adolescent, la seua iniciaci\u00f3 als misteris de la vida. El que \u00e9s desconegut o prohibit desperta la curiositat de Ximet i els seus amics. El descobriment de la vida ve consignat per les pr\u00f2pies experi\u00e8ncies (com ara la iniciaci\u00f3 sexual) i, sobretot, per l’observaci\u00f3 d’altres vides, marcades per l’adversitat, el drama o l’infortuni.<\/p>\n\n\n\n

Al costat de la tend\u00e8ncia de l’escriptura de la mem\u00f2ria es d\u00f3na un altre corrent amb voluntat realista que parla d’uns personatges i situacions m\u00e9s actuals, ubicats en un ambient m\u00e9s urb\u00e0; els seus conreadors sovint fan \u00fas de la ironia per intensificar el relat. En aquesta l\u00ednia cal situar Antologia parcial<\/em> (1986), un llibre desigual, per\u00f2 escrit amb l’estil \u00e0gil i ir\u00f2nic que caracteritza Josep Franco, autor que ha dedicat major atenci\u00f3 a la novel\u00b7la. Entre els seus relats posteriors n’hi ha un de ben interessant, \u00abCendres\u00bb (1987), que ofereix una lectura singular del mite del Faust. El relat dibuixa un itinerari que va de l’entusiasme inicial peI coneixement fins a la monotonia final. L’accent rau en la creaci\u00f3 d’una atmosfera nocturna i fantasmal que sap comprimir tot un univers en unes poques planes.<\/p>\n\n\n\n

L’inter\u00e8s dels escriptors catalans per la literatura de g\u00e8neres coincideix amb la recuperaci\u00f3 del gust per contar hist\u00f2ries i l’abandonament de l’actitud transgressora que campava en els anys anteriors. Aix\u00ed, a banda deis temes esmentats, l’embranzida de la novel\u00b7la hist\u00f2rica gener\u00e0 un nombre considerable de relats amb fons hist\u00f2ric, que t\u00e9 en Josep Lozano un dels m\u00e0xims exponents.<\/p>\n\n\n\n

A mesura que avan\u00e7a la d\u00e8cada dels vuitanta s’observa en els escriptors, especialment en els nous, una particular preocupaci\u00f3 per les q\u00fcestions formals del conte, per la necessitat de connectar obertament amb aquella tradici\u00f3 que parteix de Poe i Tx\u00e8khov i passa per la poderosa inventiva de la narrativa sud- americana, sense oblidar el pes de l’univers kafki\u00e0 i d’alguns narradors italians. En molts casos es trenca obertament amb les barreres que separen la realitat de la fantasia, amb una clara tirada per explorar situacions ins\u00f2lites o clarament absurdes. Fins i tot als autors que parteixen de la m\u00e9s rabiosa quotidianitat els agrada conduir el conte cap a la sorpresa o capgirar-lo als l\u00edmits de l’absurd. Una tend\u00e8ncia general en la narrativa breu \u00e9s la de jugar amb els t\u00f2pics, donar-li la volta a les situacions quotidianes i comportaments protot\u00edpics. I per aix\u00f2 sovint els relats exhibeixen un ventall ampli de recursos relacionats amb l’humor, la par\u00f2dia i la deformaci\u00f3 grotesca.<\/p>\n\n\n\n

Dins la pluralitat narrativa d’aquests anys el lector trobar\u00e0 una coincid\u00e8ncia: la prefer\u00e8ncia per la intimitat que arracona les problem\u00e0tiques col\u00b7lectives. Aix\u00ed, sovint predomina un jo
ag\u00f2nic, dubitatiu, en una permanent situaci\u00f3 l\u00edmit. Molts relats, doncs, seran l’exploraci\u00f3 de la psicologia distorsionada de personatges solitaris, cavil\u00b7losos, descentrats, que passegen per les p\u00e0gines del relat els seus conflictes, incerteses i obsessions. En altres casos, en eliminar el component psicol\u00f2gic, la banalitat i la caricatura del comportament hum\u00e0 \u00e9s m\u00e9s immediata.<\/p>\n\n\n\n

La publicaci\u00f3 de Laodamia i altres contes<\/em> (1986) representa un canvi significatiu en la narrativa breu de Josep Lozano. En aquest volum el lector trobar\u00e0 contes d’estil realista o hist\u00f2ric, relacionats amb l’imaginari d’ascend\u00e8ncia fant\u00e0stica, com \u00e9s el cas de \u00abP. Machaon L.\u00bb, un relat al\u00b7lucinat sobre la identitat, escrit amb la precisi\u00f3 d’un miniaturista, ens remet als relats de transposici\u00f3 conreats tant per Kafka com per Cort\u00e1zar o Quiroga. La solitud i la incomunicaci\u00f3 s\u00f3n els temes de l’espl\u00e8ndid \u00abSitting Bull\u00bb, escrit en forma de diari. El narrador s’inquieta quan un mat\u00ed troba que la taca d’humitat del dormitori s’ha convertit en el perfil d’un sioux. Davant aquesta situaci\u00f3 decideix comprar una c\u00e0mera de fotos per comprovar si \u00e9s o no un esperit o una \u00e0nima en pena, cosa que no arriba a fer perqu\u00e8 l’indi li furta els diners. Despr\u00e9s de retreure-li el furt, el sioux desapareix deixant una nota que conclou amb una frase on palesa el seu orgull: \u00ables \u00e0ligues com jo no cacen mosques\u00bb.<\/p>\n\n\n\n

L’arg\u00facia argumental desencadenant de \u00abLaodamia\u00bb no \u00e9s tan sorprenent com la d’alguns contes anteriors, per\u00f2 la factura resultant \u00e9s la d’una petita meravella narrativa, si m\u00e9s no en l’\u00e0mbit catal\u00e0. Sovint les ficcions m\u00e9s pures surten dels racons m\u00e9s amagats de la realitat, i aquesta \u00e9s una d’aquelles hist\u00f2ries fixades -una passi\u00f3 amorosa- en la iconografia cultural dels lectors. A partir d’aquest tema Lozano fa tota una demostraci\u00f3 d’imaginaci\u00f3. Una nova volta de rosca a una font permanent de creaci\u00f3 art\u00edstica. Narrar aquest tipus d’aventures no \u00e9s gens f\u00e0cil, hi ha moltes possibilitats de caure en el t\u00f2pic o en el patetisme gratu\u00eft. A m\u00e9s, els lligams entre amor i mort, des que Bataille en teoritz\u00e0, han estat molt de moda, si m\u00e9s no per aquests verals, a finals dels anys setanta. El gran encert de Lozano, precisament, a anar m\u00e9s enll\u00e0 de la pura escenografia liter\u00e0ria i fer-ne una petita hist\u00f2ria tr\u00e0gica.<\/p>\n\n\n\n

Quan vaig llegir \u00abLaodamia\u00bb la vaig relacionar amb L’imperi dels sentits<\/em>, de Nagisa Oshima. S\u00f3n dues obres d’estil i intencions molt diferents; per\u00f2, a banda del tema amor-sexe-mort i l’exploraci\u00f3 dels l\u00edmits del comportament hum\u00e0, totes dues obres coincideixen en un mateix tel\u00f3 de fons: l’\u00e8poca de la gestaci\u00f3 del feixisme; una etapa de grans convulsions socials i restriccions mentals. Un marc que ompli de sentit i de dramatisme la decisi\u00f3 de la protagonista.<\/p>\n\n\n\n

En \u00abLaodamia\u00bb, Maria, una professora polonesa, d’una quarantena d’anys, es trasllada a Roma per estudiar el Barroc. Coincideix amb un escultor, Orazio, uns anys m\u00e9s jove, vital i desinhibit. Maria, des d’un bon comen\u00e7ament se sent atreta pel seu entusiasme envers el Barroc, ent\u00e8s com a mescla de misticisme i sensualitat. La fabulaci\u00f3 i l’art s’integren en la vida dels protagonistes; una forma d’embolcallar la seua experi\u00e8ncia d’una aura m\u00e0gica. L’amor per a Maria representa un cam\u00ed de llibertat individual. No hi ha cam\u00ed de retorn; ella, a m\u00e9s, no vol renunciar a la seua nova vida, tot i la possibilitat de moltes tempestes. Per aix\u00f2, quan l’escultor mor, nom\u00e9s li queda una \u00fanica soluci\u00f3: llevar-se la vida. Una decisi\u00f3 tan dr\u00e0stica representa un acte conscient de llibertat que contrasta amb la carnisseria dels milers arrossegats sense cap defensa pels laboratoris del feixisme. La preparaci\u00f3 acurada de la cerim\u00f2nia final carrega de sentit el seu darrer acte i li d\u00f3na un intens dramatisme: hi coincideixen l’exaltaci\u00f3 de la vida amb la desesperaci\u00f3, la mort.<\/p>\n\n\n\n

Tom\u00e0s Belaire, amb tres reculls de contes, \u00e9s l’autor que m\u00e9s ha transitat al Pa\u00eds Valenci\u00e0 els dominis breus de la narrativa. Despr\u00e9s d’un llibre primerenc, Els habitants de la trag\u00e8dia<\/em> (1986), Crims relatius<\/em> (1988) el confirmava com un dels autors joves m\u00e9s ben dotats. La seua obra mostra un bon sentit del ritme narratiu, un estil \u00e0gil de tons col\u00b7loquials amb gust per l’humor i la parodia en uns relats trufats d’al\u00b7lusions liter\u00e0ries, musicals i cinematogr\u00e0fiques. El repertori variat de recursos que inverteix l’autor dins de l’estructura unit\u00e0ria dels llibres va orientat fonamentalment en dos direccions: mantenir l’atenci\u00f3 del lector i inventariar tota una s\u00e8rie de situacions que evidencien la part rid\u00edcula i pat\u00e8tica dels seus personatges. Les t\u00e8cniques que l’autor manipula amb efectivitat s\u00f3n la repetici\u00f3 amb variants de les hist\u00f2ries per presentar els relats com un joc de potencialitats narratives, i la intervenci\u00f3 constant del narrador en les hist\u00f2ries, no solament per conduir-les sin\u00f3 tamb\u00e9 per jugar amb el lector. En Els penitents<\/em> (1992) s’accentua el m\u00f3n grotesc de Belaire, tot convertint-se la seua escriptura en una maquin\u00e0ria de l’exageraci\u00f3 que condueix els relats a situacions delirants en mostrar uns personatges torturats i obsessius, com ho evidencien els sis contes que guien l’evoluci\u00f3 del llibre, on la contemplaci\u00f3 d’una oient en un concert de m\u00fasica cl\u00e0ssica es transforma en un concert descordat d’obsessions turgents.<\/p>\n\n\n\n

Un bon domini de les estrat\u00e8gies de la brevetat el presenta Legitima defensa<\/em> (1991), de Rafa Gomar, que t\u00e9 algunes afinitats amb el m\u00f3n de Tom\u00e0s Belaire i meresqu\u00e9 el premi V\u00edctor Catal\u00e0 de 1990. Els motius que animen el llibre giren al voltant de la condici\u00f3 humana: El desassossec existencial, la solitud, la incomunicaci\u00f3, l’alienaci\u00f3…, bastits amb una variada gamma de modulacions i t\u00e8cniques, que va des de l’accent greu i l\u00edric al caricaturesc que teixeix els mon\u00f2legs dels personatges dislocats d’\u00abInseguretat ciutadana\u00bb o \u00abLeg\u00edtima defensa\u00bb; o de relats de discurs reflexiu a d’altres concebuts com a instant\u00e0nies que mostren un estat d’\u00e0nim per tal de suggerir la complexitat que el mateix protagonista no sap explicar. Altres recursos s\u00f3n la par\u00f2dia del discurs publicitari seguint l’exemple d’Arreola per tal de denunciar una societat uniforme i alienadora; o les frases enunciatives i els verbs en infinitiu que fa servir a \u00abDolce vita\u00bb per fer cr\u00e9ixer i avan\u00e7ar l’enumeraci\u00f3 exhaustiva de ritme martellejant de les accions que pot fer una persona al llarg d’una setmana.<\/p>\n\n\n\n

Juli Avinent \u00e9s un autor que aposta pels relats extremadament breus, per la depuraci\u00f3 absoluta de l’estructura, per la construcci\u00f3 o suggeriment de tota una hist\u00f2ria amb el m\u00ednim de paraules. Amb nom\u00e9s un llibre breu publicat, Ombres esvalotades<\/em> (1988), Avinent demostr\u00e0 tenir un domini atractiu del g\u00e8nere. Els seus contes poden fer recordar Pere Calders, per\u00f2 l’ombra de Calders mai no ofega la seua personalitat narrativa. Juli Avinent explora l’absurd i l’irreal que hi ha en les situacions anodines de la vida quotidiana, en subratlla els costats m\u00e9s grotescos, i despulla els personatges de tot rastre c\u00e0lid fins a esdevenir purs titelles, sempre amb un humor fresc. En ocasions realitza una lectura desmitificada de coneguts referents culturals, com quan fa que l’holand\u00e8s errant wagneri\u00e0 s’oblide de la quimera de cercar una jove que el redimesca i es lliure al desfogament de segles d’abstin\u00e8ncia, o quan vulgaritza el drama passional d’El carter sempre truca dues vegades<\/em>.<\/p>\n\n\n\n

En unes coordenades ben diferents se situa Toni Cucarella. Els contes de La lluna vista des de la terra<\/em> (1990) mostren fragments d’una vida quotidiana dura i desencisada. Els seus personatges, amb moltes frustracions a les espatles, breguen enmig d’una realitat que impedeix dur a terme els seus somnis i els condueix irremissiblement a la infelicitat. Un estil descarnat i una ironia punyent guien uns relats que de vegades capgiren la quotidianitat, unes voltes pel recurs permanent de la sorpresa i d’altres per accentuar-ne la cara s\u00f2rdida. El conte elegit, \u00abLa conversa\u00bb, \u00e9s un bon exemple d’aquest darrer recurs. La protagonista, una puta decr\u00e8pita, explica amb tota mena de detalls els avatars que l’han duta al seu estat actual. Per\u00f2 el que singularitza aquest relat \u00e9s la destresa amb qu\u00e8 l’autor basteix un discurs oral, trufat de vulgarismes i girs locals.<\/p>\n\n\n\n

El darrer llibre de relats digne de remarcar publicat per un autor valenci\u00e0 \u00e9s Sala d’espera<\/em> (1996), de Vicent Borr\u00e0s, un llibre que presenta els seus relats com a parts integrants d’un tot unitari que alg\u00fa est\u00e0 llegint en un viatge, com indiquen tant el pr\u00f2leg i com l’ep\u00edleg. Els relats llargs, \u00abL’enderroc\u00bb i \u00abLes cartes d’Elisenda Maria\u00bb, evoquen l’univers de Jes\u00fas Moncada i basteixen a trav\u00e9s de les xafarderies i de troballes casuals la mentalitat d’una poblaci\u00f3 rural en temps del franquisme, al costat dels misteris i indiscrecions que envolta l’autoritat m\u00e0xima del poble. \u00abLes cartes d’Elisenda Maria\u00bb, el conte seleccionat, tenen com atractiu la pres\u00e8ncia sorprenent de l’espectacular Marilyn Monroe al mateix temps que ajuden a subratllar la personalitat t\u00edpica de la protagonista. L’humor i els efectes inesperats s’accentuen en la resta de contes, en els quals la realitat \u00e9s condu\u00efda a la vora de l’absurd.<\/p>\n\n\n\n

M’hauria agradat haver incl\u00f2s en aquesta antologia algun relat de Josep Pal\u00e0cios, per\u00f2 a\u00e7\u00f2 no ha estat possible per raons alienes a la meua voluntat. Ara b\u00e9, malgrat a\u00e7\u00f2, no tindria sentit tancar aquesta introducci\u00f3 sense referir-me a la seua obra fonamental, alfaBet<\/em> (1989), obra d’una singularitat tal que es converteix en un cas especial en el panorama literari catal\u00e0. El llibre citat no encaixa dins de la divisi\u00f3 convencional dels g\u00e8neres, perqu\u00e8 si b\u00e9 cont\u00e9 relats d’una factura impecable, es completa amb una altra part de textura assag\u00edstica sobre la literatura. De fet, s\u00f3n les dues cares d’un mateix tra\u00e7 creatiu. Per aix\u00f2 la part explicativa en qu\u00e8 l’autor mira de clarificar els misteris del seu imaginari, hi afig nous dubtes, amb la finalitat de dur el joc i la ironia fins als l\u00edmits. Una escriptura que parteix de la base que la llengua liter\u00e0ria \u00e9s una tirania, davant la qual l’\u00fanica via de fer-se una veu original \u00e9s el forceig constant amb l’idioma i la deformaci\u00f3 o la manipulaci\u00f3 dels referents literaris i culturals. Aquesta manera de pensar explica perqu\u00e8 els personatges sovint ens menen amb el seu discurs, farcit de paradoxes, cap a un recorregut laber\u00edntic on cada afirmaci\u00f3 provoca una ironia o una contrafirmaci\u00f3 en un discurs sense fi donant lloc a la creaci\u00f3 d’un m\u00f3n que a voltes sembla impossible. Siga com siga, la voluntat de l’obra de Josep Pal\u00e0cios \u00e9s provocar la perplexitat del lector gr\u00e0cies a un univers inquietant, desassossegat, inexplicable, refor\u00e7at per la pres\u00e8ncia de motius i personatges, com ara el desert, l’espill, el doble, el botx\u00ed… Un m\u00f3n tan singular exigeix un estil singular, basat en la par\u00f2dia, en el detallisme, en el recurs a l’aforisme i a una sintaxi sinuosa per tal de fer efectiva la tensi\u00f3 barroca de la seua prosa.<\/p>\n\n\n\n

Tot plegat, l’objectiu de la present antologia \u00e9s mostrar la pluralitat de veus que es donen en els dominis de la narrativa curta valenciana. Pluralitat que es tradueix en la diversitat d’extensi\u00f3, contingut, temes i est\u00e8tiques dels contes triats.<\/p>\n\n\n\n

1. Uns estudis imprescindibles sobre el conte s\u00f3n Teor\u00eda y t\u00e9cnica del cuento<\/em>, d’Enrique Anderson Imbert, Barcelona, Ariel, 1991; En torno al cuento: de la teor\u00eda general y de su pr\u00e1ctica en Hispanoamerica<\/em>, de Gabriela Mora, Madrid, Jos\u00e9 Porr\u00faa Turanzas, 1985, i Del cuento y sus alrededores<\/em>, un conjunt significatiu d’estudis sobre el g\u00e8nere, compilat per Carlos Pacheco i Luis Barrea Linares, Editorial Monte Avila, 1993. En catal\u00e0, una introducci\u00f3 \u00fatil al g\u00e8nere, amb una antologia de textos te\u00f2rics i relats, \u00e9s Iniciaci\u00f3 al conte literari<\/em>, d’Alfred Sargastal, Barcelona, Laertes, 1987.
2. Les opinions dels escriptors en llengua catalana sobre el conte es poden trobar en les refer\u00e8ncies seg\u00fcents: les paraules de Montse Palau i M\u00e0rius Serra estan recollides a \u00abLeer\u00bb, n\u00fam. 30, 1990, pp. 40-44; les de Joan Rend\u00e9 i Valent\u00ed Puig a \u00abInsuIa\u00bb n\u00fam. 495, 1988, pp. 23-25; Quim Monz\u00f3, entrevistat per David Castillo: Gl\u00f2ria in excelsio deo, \u00abEl Temps\u00bb, n\u00fam. 251,10 d’abril de 1989, pp. 68-71; Fonalleras. entrevistat per Ramon Aymerich: Fonalleras i companyia, \u00abEl Temps\u00bb, 2 de gener de 1989, pp. 92-93; Josep Lozano, entrevistat per Enric S\u00f2ria: La descoberta de realitat, \u00abLletra de canvi\u00bb, n\u00fam. 7, 1988, pp. 7-10; Tom\u00e0s Belaire, entrevistat per Enric S\u00f2ria: El lector, aquesta amada v\u00edctima, \u00abEl Temps\u00bb, n\u00fam. 372, 5 d’agost de 1991, pp. 64-65; Rafa Gomar, entrevistat per Llu\u00eds Bonada a \u00abEl Temps\u00bb, n\u00fam. 356,15 d’abril de 1991, p. 65, i un article seu titulat El conte literari, \u00abCultura\u00bb, abril de 1991, p. 31.<\/h5>\n\n\n\n

Descarrega’t l’original:\u00a0\"PDFel-conte-a-valencia.pdf<\/a><\/p>\n\n\n\n

Facebook<\/a>\u00a0Twitter<\/a>\u00a0\u00a0Comparteix a<\/a><\/p>\n\n\n\n

Articles recents:\u00a0<\/p>\n\n\n\n

Viatge inici\u00e0tic i cat\u00e0rtic al m\u00f3n sorprenent del primer Estell\u00e9s<\/a><\/p>\n\n\n\n

L’aura contaminada de Val\u00e8ncia<\/a><\/p>\n\n\n\n

Quatre d\u00e8cades de narrativa valenciana moderna<\/a><\/p>\n<\/div>\n\n\n\n

\n
\"\"
Portada del llibre

El conte a Val\u00e8ncia. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1999, p\u00e0gs. 5-24

Etiquetes:\u00a01999<\/a> Altres<\/a> Panor\u00e0miques<\/a> Pr\u00f2legs i propostes did\u00e0ctiques<\/a> Narrativa<\/a><\/figcaption><\/figure>\n<\/div>\n<\/div>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

1. El conte com a g\u00e8nere aut\u00f2nom1. Als estudiants se’ls demana sovint la definici\u00f3 de conceptes literaris, com ara qu\u00e8 \u00e9s la literatura, qu\u00e8 \u00e9s la novel\u00b7la, la poesia o el conte. I alguns professors s’obstinen a cercar-ne una definici\u00f3 il\u00b7luminadora, definitiva. Per\u00f2 acaben decebuts i decebent els altres, com passa a la nombrosa bibliografia … Leer m\u00e1s<\/a><\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"parent":0,"menu_order":0,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","template":"","meta":{"footnotes":""},"class_list":["post-1300","page","type-page","status-publish"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1300","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages"}],"about":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/types\/page"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=1300"}],"version-history":[{"count":2,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1300\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":3042,"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/1300\/revisions\/3042"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/calafat.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=1300"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}