Dues primeres novel·les

Josep M. Fonalleras i Jordi Ribas, han triat per a la seua primera incursió en el camp de la novel·la l’estratègia de la brevetat. La millor guerra del món, de Josep M. Fonalleras, com altres novel·les catalanes, i pense ara en L’emperador, de Jordi Coca, i L’estuari, de Miquel Bauçà, presenta un clima desolat a causa d’una guerra omnipresent però que els personatges no saben ben bé on es desencadena. El jove protagonista A.N. ix de la seua població cap a la capital duent a les seues espatles una dona vella cega. A la ciutat s’ajunta amb una colla de supervivents entre qui es troba un cosí seu, company de jocs de la infantesa. Al llarg de diverses vetlades, A. N. relata als seus companys la seua infantesa, l’estranyesa que li despertava la vella i el seu marit, un taxidermista, que tenien la casa plena d’animals dissecats, i el periple per un país en ruïnes. El viatge està amenitzat amb la presència de personatges que fugen dels efectes de la guerra, de personatges de semblança irreal, guies turístics, artistes de circ i homes de negocis. La guerra i el viatge serveixen per crear una mena de metàfora del món en què s’hi reflecteix la ruïna que el temps i les relacions humanes imposen a les coses. L’únic que tenen clar els personatges és que es veuen obligats a «vagar eternament sense anar enlloc, a conéixer històries ja conegudes».

Com en els seus llibres de relats, Fonalleras es mostra un narrador hàbil en la creació d’atmosferes, de situacions absurdes i en el recurs a la ironia. Amb un estil concís, intens, potent, cafit de referències visuals, que se serveix de les referències de l’univers de l’Eneida per donar al seu llibre una càrrega simbòlica. A aquest lector sempre li ha agradat l’estil de Fonalleras, que funciona molt bé en les distàncies curtes, però que possiblement esdevé limitat en les distàncies més llargues, perquè demanen més amplitud i més complexitat en el món dels personatges. Siga com siga, la novel·la presenta elements suficients per mantenir l’atenció del lector.

Jordi Ribas, conegut com a poeta, se’ns presenta amb El parent immòbil com un narrador ple de potencialitats. La novel·la s’instal·la en un temps i un espai precisos per disseccionar un món familiar al lector. Ribas basteix amb mà ferma una metàfora sobre el nostre present, caracteritzat per la pressa, la globalització i la fragmentació. I ho fa amb una prosa densa, suggerent —ací s’aprecia la seua condició de poeta—, puntejada d’observacions i digressions; una prosa sovint humorística i grotesca que utilitza el protagonista, Annibal Probus, com a exemple de la seua visió de les coses. En el caràcter del personatge principal s’integren l’experiència dels anys i la inconsistència de la joventut. És un home inadaptat que decideix d’abandonar la seua vida actual: ven el cotxe, l’apartament cèntric i deixa la seua feina. En una paraula, redueix la seua activitat al mínim i es refugia en el passat, en viatges imaginaris, en l’acumulació de fullets turístics, farcits d’errors, i en la consulta d’enciclopèdies incompletes i desfasades. Tot plegat, presenta una visió distorsionada de la realitat. Més que la trama i les anècdotes, el que més atrau d’El parent immòbil és l’elaboració d’una prosa potent, capaç de mantenir en un to unitari la diversitat de referències i digressions que desplega Jordi Ribas al llarg de la novel·la.

CARÀCTERS, núm. 5, octubre 1998, pàg. 8.

Descarrega’t l’original: dues-primeres-novel-les.pdf

Facebook Twitter  Comparteix a

Articles recents:

 El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara

Pulsions en un moviment permament

Un àmbit d’àmbits literaris