Carles Camps Mundó m’era un nom llunyà, relacionat amb la poesia visual dels anys setanta, en concret m’evocava paisatges retallats en figures diverses en un llibre editat a Llibres del Mall. I per això em sorprengué llegir Lliçó de tenebres al ple dels anys noranta, una aproximació ben particular a la poesia del silenci. Amb una dicció nítida i discurs abstracte reflexiona sobre les dificultats del dir. A més, amb l’ajut de paradoxes i interrogacions assaja una meditació metafísica sobre les contradiccions de l’existència, on juguen un paper clau les tensions entre el desig sempre intacte i la realitat (les limitacions dels cos, el pas inapel·lable del temps…). Aquesta literatura d’inspiració mística i romàntica aprofundeix el seu univers en títols posteriors. Dels quals jo conec el Llibre de les al·lucinacions, dominat per una atmosfera religiosa i desemparada on a partir de la mort de la mare s’embarca en una exploració més enllà de les aparences. Per al poeta el nostre present, un temps marcat per la desaparició de Déu –i la conseqüència nostàlgia d’una plenitud que ja no és— i per la culpa, ens aboca a la presència insuportable del no-res, a gravitar en els límits. Els versos ens duen d‘una suposada confiança en el valor salvífic de la paraula a la consciència dels seus dèficits. La lírica esdevé, així, un càntic d’afanys, una oració sense destí. En aquesta òrbita, Carles Camps Mundó esculpeix una veu i una obra de valor extraordinari. Un autor a seguir i sobretot a rellegir.
Ara ens sorprén amb un llibre narratiu, Com els colors de la nit, un aplec de proses breus, fragmentàries, que al llarg de la lectura configuren una identitat humana en tota la seua complexitat. La força del llibre resideix precisament en la concisió, en aquests flaixos, en les distintes descarregues d’intensitat o d’estupefacció que alimenten el decurs narratiu. No li cal més, va deixant caure puntals de la seua història personal: el descobriment de la mort, el primer amor, la infidelitat del pare, la soledat de la mare, el jou humiliant de l’educació religiosa, el sentiment de culpa per part dels fills, el terror abismal en els instants depressius. Al seu costat, referències molt concises al present del narrador; la dona, els fills, la casa de camp, els viatges en cotxe… En altres casos es centra en l’art, en temes peluts com la mort de Déu o en la recreació somnis inquietants. Les vivències concretes, els detalls, les sensacions, els apunts lírics i paisatgístics que anota l’autor germinen en tot un seguit d’observacions i reflexions, sovint colpidores i suggerents. D’aquesta manera, posem per cas, la mort d’un pardal li fa pensar en els ritual com una exhortació del dolor. O el tancament de la casa d’estiu o l’assistència al soterrament del fill d’un amic el fa pensar en l’enyorança de tot allò que no tornarà a ser.
Més que l’anècdota de cada narració allò que val és l’emotivitat reflexiva, la vida mental amb què les evoca, les recrea i les valora. I ací entra, inevitablement, el bagatge cultural de l’autor. La mirada mai no és verge, fins i tot ens els moments més innocents; sempre és interpretativa, filtra les obsessions i els interessos culturals. Les sobredosis de significat ens permeten de contemplar les coses amb una llum nova i amb una intensitat diferent de la que estem habitual. Tot plegat, sempre en són una mina d’indicis i suggerències. Per això resulten especialment interessants les anotacions dedicades a les dues tensions que conviuen en la Pietat, les idees que la polifonia li desperta sobre la tendència a la unitat de la música, la gravetat i recerca de la salvació en la segona Simfonia, anomenada Resurrecció, de Mahler, o l’impacte que li va produir el Livro do desassossego.
L’obra, formada per relats independents però complementaris, ve contada per perspectives diferents per tal de fer-ne més fecunda la lectura. Predomina el narrador desdoblat, però també descobrim, entre altres, la veu d’un amic, alguna carta, converses sobre temes artístics. Ací i allà podem trobar algun passatge potser massa carregat o massa abstracte. Però en general la narració flueix eficaç i amb moments enlluernadors i amb efusions líriques i reflexions de valor. Com els colors de la nit no és una novel·la. Tal vegada tinga dificultats en atraure lectors, però els que s’hi deixen seduir trobaran allò que busquen: sensibilitat, idees i bona literatura.
CARÀCTERS, núm. 37, octubre 2006. Amb el pseudònim de Rosa Durà.
Descarrega’t l’original: 
fragments-d-una-identitat.pdf
Articles recents:
