L’AUTOR. Marc Granell va nàixer a València en la dècada dels cinquanta, temps en què es consolidava el règim franquista. Els poders polítics havien imposat en la llarga nit de la postguerra un gran silenci sobre la històrica i la llengua d’ací, sobre les cultures i llengües que no fossen les castellanes. Així, els pares de Marc Granell -com ho feren la majoria de les famílies a la ciutat de València- educaren els seus fills en castellà. Des de l’adolescència, el nostre escriptor es va sentir atret per la literatura i començà a fer les primeres provatures poètiques -en castellà, és cIar- mentre intuïa el paper que aquesta jugaria en la seua vida. Per a ell -com ha dit repetides vegades- la literatura era ja el trampolí que ajuda a conéixer la realitat individual i el món que ens envolta, a definir un comportament crític respecte als esdeveniments que passen dia a dia. Aquesta disposició el va conduir- junt amb d’altres joves inquiets- a prendre consciència sobre la història, la cultura i la llengua dels valencians i, per això, un bon dia va decidir canviar de llengua. Tal vegada seria millor dir que va canviar de llengua per comprendre, estimar i patir la nostra història i cultura. Expressar-se i expressar-la. Des de llavors fins avui ha publicat set llibres de poemes: Llarg camí llarg (1977), Notícia de la tribu (1978), Refugi absent (1979), Materials per a una mort meditada (1980), Exercici per a una veu (1983), Tria personal (1990) i Fira desolada (1991). Tots aquests títols constaren que l’obra de Marc Granell és una de les més rellevants de la poesia valenciana actual.
Marc Granell dedica la seua vida a la llengua i a la literatura, no només com a poeta sinó com a corrector, traductor i animador de distints projectes editorials. Ha dirigit algunes de
les col·leccions de poesia més ambicioses del país, on, a banda d’editar traduccions i autors ja reconeguts, ha dedicat una atenció especial als autors joves, als quals aconsella i corregeix.
Tot plegat, el paper de Marc és discret i efectiu, estrictament volenterós, i contribueix a fer possible que la lírica dispose d’un lloc en aquest estrany país.
No només això: Marc ha recorregut de nord a sud, d’est a oest la nostra geografia per explicar la nostra literatura i comunicar la seua passió, la poesia, perquè una de les coses que més s’estima és llegir i comentar els seus poemes, per connectar i enraonar amb els virtuals lectors de poesia.
Per tot el que acabem de dir, es pot deduir que per a Granell la poesia, la literatura, no és una distracció esporàdica o un simple joc estètic, sinó més aviat -com va dir Pavese- un
ofici: treballar constantment la sensibilitat, entendre la literatura com a passió, com a eina de coneixement i exigència. Potser per això l’autor és també un entusiasta lector de novel·les, ja que aquestes aporten una gran varietat d’experiències, però a l’hora d’exposar les emocions i les vivències, l’autor ha elegit la poesia per ser un mitjà que permet la condensació expressiva de les emocions, que ell entén com «un procés de despullament, mitjançant la sintetització, de tot allò que ens impedeix aprofundir en la nostra realitat».
L’illa amb llunes, el llibre que ara tenim a les mans i que comentarem més endavant, va dirigit a un públic jove, la qual cosa s’avé molt bé amb la voluntat de l’autor de contagiar el
seu entusiasme poètic. Per tal de fer el seu contingut més assequible, Marc Granell empra en aquesta obra tant els recursos de la poesia tradicional -com ara l’estrofa i la rima- com els de la poesia moderna, d’expressió més lliure. Com és possible que el lector no estiga iniciat en aquests artilugis literaris, esbossaré a continuació els trets fonamentals d’aquestes dues maneres d’escriure poesia.
POESIA TRADICIONAL I POESIA MODERNA
Alguns dels poetes més importants de la segona meitat del segle XIX començaren a rentar la cara a la poesia que es feia aleshores, a la qual anomenarem poesia tradicional per entendre’ns. Aquesta transformació es va eixamplar i consolidar en el segle XX. En què consistia aquella poesia tradicional? Segons els tractats de poesia havia de ser un objecte bell, principi que tenia dues conseqüències immediates: a nivell temàtic, el poema havia de respectar les convencions morals dominants; a nivell de llenguatge, les idees havien de poder ser enteses per tot lector o lectora, encara que foren expressades en un llenguatge especialment noble. Segons aquesta exigència estètica la poesia havia de ser bella i tractar sobre coses belles. La poesia havia de ser útil i servir per al gaudi de les persones.
La poesia és el llenguatge de les emocions: pretén expressar sentiments i passions concretes, però el llenguatge presenta generalment una estructura lògica que el fa especialment apte per a comunicar pensaments, que són oposats als sentiments. El principal problema de la poesia consisteix així en aquesta tensió: expressar sentiments amb el llenguatge; aquest és el seu punt feble i també el seu atractiu, ja que allò humà consisteix, potser, en aqueixa batalla entre aquests principis, que la poesia vindria a representar de forma modèlica.
Per tal d’aconseguir aquests fins, la poesia introdueix en el llenguatge algunes modificacions, oposades a la seua naturalesa, perquè cal projectar sobre les paraules (no poètiques) un valor emocional, poètic. És per això que la lírica tradicional emprava elements musicals: ritme, rima i estrofes; procediments que aportaven al llenguatge elements no lògics aptes per a corregir la seua estructura lògica; mitjans que produïen música en el llenguatge i li afegien un element irracional per contraposar la seua racionalitat. Obligat l’escriptor a situar els seus sentiments en un determinat nombre de síl·labes i versos es veia impulsat a resistir la tendència lògica del llenguatge: li era necessari acomodar-se a aqueixos motles il·lògics, on les paraules es reagrupaven de manera inusual, fent-se idònies per expressar sentiments i passions. Aqueixos mecanismes afavorien la ruptura de l’automatisme del llenguatge quotidià, i donaven lloc a una economia lingüística que produïa noves, lluminoses, maneres de dir. En la poesia tradicional la forma musical actuava virtualment com a agent constructor del poema: l’autor es trobava davant d’una forma que, de fora cap a dins, havia d’omplir.
La necessitat de rimar estimulava l’enginy de l’escriptor o escriptora cap a la metàfora, que servia alhora per expressar allò que desitjava. Al mateix temps, però, limitava moltes possibilitats, atés que reduïa les expressions únicament a les que se’n derivaven de les seues imposicions. Aquestes convencions serveixen per a mantenir el poeta en la línia de navegació, i faciliten la convergència temàtica, però limiten el pensament, i la repetició d’estructures condueix a la monotonia, a la fatiga, i, el que és pitjor, a la previsibilitat. Fet que es manifesta clarament en els poetes poc hàbils, en mans dels quals les normes es converteixen en simple retòrica, pel fet d’oblidar que el ritme, la rima i les formes eren mitjans per expressar sentiments i passions mitjançant la modificació del llenguatge rutinari. És a dir, les modes literàries i els abusos de les escoles reduïren la creació poètica a un exercici avorrit i sense metes. A mesura que els escriptors del segle passat i d’aquest s’adonaven d’aquestes barreres i advertien que el que importa és l’adequació de la forma al contingut, deixaren d’escriure progressivament aquelles paraules sobreres, fins a arribar al vers lliure i a la introducció de nous procediments d’expressió poètica. És a dir, a partir d’aquests moments el contingut determinarà la forma, la qual és d’alguna manera escultòrica, ja que tracta el llenguatge com un bloc de pedra a partir del qual es pot esculpir un poema segons les necessitats expressives de l’autor o autora. De totes maneres, les formes tradicionals no han desaparegut, però els autors i les autores, ara, les procuren adaptar a la seua voluntat.
Aquesta evolució formal ha anat acompanyada d’una nova manera d’entendre la literatura i de veure la realitat. No interessa tant mostrar les coses com oferir-ne una visió subjectiva, objectiu que s’intentarà aconseguir amb l’ús de símbols i metàfores més atrevides per expressar sensacions que associen coses molt diferents. O siga, els poetes cerquen més l’emoció i la suggerència que la comunicació directa d’una idea.
LECTURA DE L’ILLA AMB LLUNES
L’illa amb llunes és un llibre especial en la trajectòria de Granell pel fet que és un llibre escrit per a joves, una cosa poc habitual avui. L’autor l’ha anat madurant a poc a poc, perquè volia trobar un to adequat per a adolescents, sense caure en un fals infantilisme. Per tal d’aconseguir-ho recorre a elements que faciliten la lectura com ara la rima i les estrofes, així com a
la presència en molts poemes d’una atmosfera fantasiosa i d’un to jugarrí.
El mateix títol, L’illa amb llunes, ens anuncia una mica el to i la temàtica del llibre. Reclam molt suggerent perquè associa dues paraules amb moltes connotacions i una llarga història tant en la literatura culta com popular: la paraula illa ens evoca un lloc apartat en la vida rutinària, un espai idíl·lic, selvàtic, sense domesticar per les exigències de la vida actual; un lloc propici per als somnis i les fantasies. Lluna, per la seua part, conté una gran diversitat de significats que fan referència, entre altres coses, als canvis i les transformacions de la vida, a la idea de fecunditat, als desitjos i als somnis. D’una altra banda, el títol també pot connotar que la poesia és una illa en el món actual, un elixir per a llunàtics, per a persones capaces de fantasiejar, d’imaginar. Si filem més prim veurem que l’illa es refereix a l’home i que la lluna expressa els canvis i els somnis.
En el llibre apareixen, com era d’esperar, algunes de les preocupacions constants de l’actitud ètica de Marc Granell, com ara el significat de la vida, la relativitat de les coses, les referències negatives a la falta de solidaritat entre les persones, els problemes de la vida en la moderna ciutat industrial. A granstrets, podríem agrupar els poemes en quatre blocs, sempre tenint en compte que solen contenir més d’un tema.
1. Ecologia. Els poemes «L’arbre» i «La palmera» incideixen en un tema actual: la degradació progressiva de la naturalesa i la separació que es produeix entre els espais verds i l’home urbà. En aquests poemes l’autor planteja un fet molt viu a la ciutat de València, com és l’eliminació dels pocs arbres que resten i la poca voluntat de crear places públiques on els ciutadans es puguen trobar, fet que en dificulta la convivència i els condemna a fer gran part de la seua vida entre quatre parets.
2. Poemes morals. Pertanyen a aquest apartat els poemes «La gran fira», «Les ciutats», «El porc», «La pregunta», «La pau» i l’última «Cançó», on tal vegada es manifesta de manera més clara la seua actitud ètica. En alguns casos fa ús de la ironia i la caricatura per expressar la seua rebel·lia contra les convencions i la injustícia.
3. Poemes màgics. En els poemes «La nit», «Metamorfosi» i «Mar amb núvols» l’autor arracona la vida quotidiana i ens trasllada a un marc fantàstic, màgic, escrit amb cert estil rondallístic. En aquests poemes predomina un to juganer, lleuger i pinzellades d’ironia.
4. Poemes mítics. Els versos molt lírics de «Capvespre marí», «L’illa» i «El somni» ens situen en un món imaginari, idíl·lic, on desapareixen les misèries i les injustícies de la vida real.
ORIENTACIONS PER A LA LECTURA
En aquest apartat exposaré algunes claus interpretatives per facilitar la comprensió d’una gran part dels poemes i la resposta a les qüestions que plantejaré al final. Però aquestes claus només tindran sentit si primer s’han llegit els poemes.
«Cançó» (primera). En aquestes tres quartets l’autor vol fer-nos partícips de la idea de la relativitat i la fugacitat de les coses, i del pas del temps que fa que les coses i les persones canvien irremeiablement. Ara bé, ens hem de fixar bé en com ho fa l’autor, ja que en compte de comunicar-nos-ho directament, ho fa d’una manera lírica, per mitjà de paraules molt suggerents. Així, per exemple, lluna pot significar la nit o els somnis, la pantera, violència i el sol, el dia, la jornada laboral. La gràcia del poema s’arredoneix per la manera com està construït. Les tres estrofes tenen una mateixa estructura: els dos primers versos contenen dos substantius diferents cadascun, on se’ns posa de manifest la idea del canvi, reforçada en els dos darrers versos.
En «La gran fira» Granell entén el món com una fira, identificació molt habitual en la història de la literatura universal. I ho fa a través d’un recurs també clàssic, l’al·legoria, figura retòrica que estableix un paral·lelisme entre el text (ací, la fira) i una interpretació simbòlica (el món). La seua lectura és molt senzilla, per això només paga la pena fixar-se en l’enumeració que apareix en els versos finals, feta bàsicament amb paraules concretes -i no abstractes-, perquè aporten una intensitat emotiva. Aquesta és la raó per la qual en lloc de les paraules amor i passió l’autor col·loca les paraules bes i venes.
«La nit». Aquest romancet (de cinc síl·labes i rima assonant ab) en forma de rondalla ofereix una versió humorística de com es produeix la nit. La lluna, ací, no és un astre sinó l’ull d’un àngel caigut del cel i que ha anat a caure damunt el sol. Aquest àngel descregut s’alça de dormir, el seu cos immens tapa el sol, es fa de nit, i es dedica a burlar-se de la vida irrisòria dels humans. L’humor va reforçat per la idea d’engrandiment o exageració, continguda en la grossària de l’àngel.
«L’arbre vell» posa de manifest l’escassa preocupació de les autoritats per mantenir o crear ciutats agradables amb jardins públics que faciliten la convivència de la gent. L’eficàcia emotiva del poema ve de resultes d’una presentació gradual dels seus elements, i pel contrast entre un passat més alegre amb la tristesa del present, que és la que motiva el record i el poema.
En «Les ciutats» Granell ens fa una visió dura i crítica de les ciutats actuals, ja que les considera poc habitables. Els motius en són tant la vida atrafegada que hi porten les persones com el trànsit constant dels cotxes, que produeixen una gran pol·lució atmosfèrica («llençol de greix») i acústica i fan que les ciutats tinguen «la pell ferida». Aquesta imatge pot fer referència tant als edificis com a les persones. Tot açò dificulta les relacions humanes. A més, el ritme de vida que portem avui, més determinat per la societat de consum que per les necessitats vitals, ens imposa -segons l’autor- una vida bastant automatitzada (fantasmes) i uniforme.
En «L’illa» la veu del poeta ens confessa el desig de viure en un lloc idíl·lic, perfecte, sense contaminació i en contacte amb la naturalesa, per tal de poder desenvolupar la seua personalitat i els seus projectes vitals. Aquesta ambientació és subratllada amb l’ús reiteratiu de la conjunció copulativa, que dóna a l’estil un to d’infantilisme, d’innocència.
El poema narratiu «El porc» és una cruel caricatura de l’home de negocis especulador i despietat. La unió de trets i comportaments animals amb objectes de luxe, maneres d’alt executiu i elements religiosos sorprén el lector en contrastar les seues diferències, la qual cosa subratlla els efectes caricaturescs del protagonista del poema.
La «Cançó» (tercera) es presenta com una endevinalla: primer una presentació ambigua de la qüestió, després la pregunta, i, finalment, la solució, on es dedueix que les coses no solen ser blanc o negre, sinó que generalment intervenen molts factors en els comportaments humans.
«Mar amb núvols» descriu líricament i rítmica una tempesta. En el segon apartat hi ha una imatge molt ben aconseguida: compara l’escuma de l’ona amb l’olor i blancor del gesmil.
«La pregunta», sens dubte el poema més intens del llibre, és una reflexió sobre la vida. Aquesta no és entesa com una passejada tranquil·la, com bufar i fer ampolles, sinó més aviat tot el contrari: cada dia, cada coneixença, cada nova situació vital ens plategen incògnites, noves preocupacions… Açò és el que insinua el poema amb una llarga enumeració d’accions, objectes, espais, estats d’ànim, sentiments, precedits insistentment pel quantitatiu tot/a. A més, el poema està disposat en forma de tirabuixó, ja que comença i acaba de la mateixa manera, amb la finalitat de fer creïble una lectura infinita en teoria.
En «La pau» Granell defensa aquesta com un deure ètic, entés no com una càrrega sinó com un valor que dignifica les persones que la comparteixen. En la primera part defineix la pau a través de negacions amb una estructura paral·lelística, en la qual repeteix tres versos i n’introdueix un de nou. En la segona, la defineix positivament.
L’última «Cançó» és un homenatge a Antonio Machado per la seua defensa de la dignitat de les persones, de qui recull les paraules en què ens demana que ens comprenguem i ens ajudem en les nostres necessitats.
ACTIVITATS DURANT LA LECTURA
1. «Cançó l». Explica quina diferència hi ha entre la primera i la segona part de cada estrofa. Digues allò que t’insinuen els distints substantius.
2. «La gran fira». ¿Quines característiques de la fira s’atribueixen al món? Després de contrastar les idees negatives amb les positives: ¿quines predominen? ¿Quines creus que són les raons que duen l’autor a pensar que la vida és un espectacle?
3. Raona per què l’argument i el protagonista de «La nit» estan representats humorísticament.
4. «L’arbre vell». ¿Quin és l’efecte que es vol suscitar presentant el passat -l’existència de l’arbre- en present d’indicatiu i l’actualitat en pretèrit imperfet? ¿Quins són els arguments de la gent per a tallar l’arbre? En el vers 13 es qualifica els edificis de voltors: ¿per què creus que ho ha fet el poeta? La metàfora «voltors altíssims/ a punt de menjar-se el cel»: ¿què vol dir? ¿Creus que és efectiva poèticament?
En la segona part del poema: ¿com ens és presentat l’arbre? ¿Què signifiquen les expressions «plorava fulles grogues» i «obria el somriure verd»?
5. De «Metamorfosi», poema que presenta de manera fantàstica la pluja, indica quins són els recursos que fan que siga un poema amb un bon ritme.
6. «Cançó II». Aquest poema, com les altres cançons, és d’una gran condensació lírica i per tant has de fixar-te molt bé per tal de copsar totes les sensacions que ens vol suggerir. Primer, para atenció en el fet que una persona observa una cosa que l’emociona. El resultat d’aquesta vivència és aquest poema, i allò que destaca són unes «mirades» que expressen un estat d’ànim o provoquen uns efectes en la persona que observa. ¿Què se suposa que hi ha darrere de les mirades? Aquestes són identificades amb «albes»: ¿què creus que suggereixen: una situació idíl·lica, una relació amorosa, uns desitjos saciats, un acte de violència, o un estat de tristesa? ¿Per què? Quan passes a la segona estrofa t’adonaràs que hi ha un buit temporal, hi ha un canvi d’escena: ¿què vol dir ací «aire»? ¿Què ha causat aquesta pèrdua? ¿Qui va en el tren?
7. «Les ciutats». ¿Quins atributs s’apliquen a la ciutat i per què es fa? ¿Quina cosa vol dir el poema amb les imatges «llençols de greix» i «pell ferida»? ¿Per què l’autor considera que les ciutats «estan tristes i cansades»?
8. «L’illa». ¿Quins són els atributs que permeten definir l’illa com un espai mític?¿Per què hi apareix moltes vegades la conjunció copulativa?
9. «El porc». ¿Quins atributs animals i humans que aplica l’autor al protagonista? ¿Quina és la seua finalitat? A l’inici i al final del poema s’esmenta un mateix tema: ¿quin és i què vol significar? ¿Per què utilitza el poema un to narratiu?
10. «Cançó III». ¿A quin gènere popular recorre l’autor? ¿Quin és el sentit del poema?
11. «Mar amb núvols». ¿De què parla el poema? ¿Quins recursos fan que els versos tinguen un ritme musical? ¿Quin tipus d’estrofa hi apareix?
12. «La pregunta». ¿Amb quina cosa s’identifica la vida? ¿Per què es fa? Argumenta el motiu pel qual una gran part del poema és una llarga enumeració. Explica per què el poema té una estructura cíclica, que acaba de manera semblant a com comença.
13. «La pau». ¿Com es caracteritza la pau en la primera part
del poema? ¿Quin procediment retòric hi apareix? ¿Amb quins
termes es defineix la pau en la segona part?
14. «Somni». Indica quin és el tema i especifica amb quin to està escrit. Subratlla els recursos musicals.
ACTIVITATS PER A DESPRÉS DE LA LECTURA
1. Comenta la relació que hi ha entre el títol del llibre i els poemes que l’integren.
2. Fes un esforç de síntesi i exposa les preocupacions principals que desfilen al llarg del llibre.
3. Raona els motius pels quals els poemes breus i llargs tenen un to, unes tècniques expressives i uns objectius diferents.
4. ¿Quina penses que és la finalitat de l’al·literació, el metre, la rima i les estrofes?
5. ¿Per què creus que l’autor en alguns poemes no empra estrofes tradicionals?
6. Una vegada llegit L’illa amb llunes i contestades les qüestions que t’han estat presentades, et plantege unes preguntes delicades: ¿t’agrada la poesia? ¿T’han agradat, emocionat o t’han fet somriure aquests poemes? Digues aquells poemes que t’han atret més de tota l’obra. Explica per què.
D’altra banda, si hi ha hagut algun poema que no t’ha agradat, digues-ho i exposa’n les raons.
7. Ara ja ets un expert en poesia, per tant si vols pots triar algun dels molts llibres que hi ha al mercat i intentar fer una anàlisi semblant a la feta en aquesta guia.
Esmenta les diferències que hi trobes entre el poema triat i un altre d’aquest llibre. ¿Trobes elements comuns? ¿Hi ha diferències? Tin en compte que per a fer aquest treball hauràs d’analitzar tant l’aspecte estilístic, com temàtic…
Descarrega’t l’original: 
guia-de-lectura-l-illa-amb-llunes.pdf
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
L’illa amb llunes. Marc Granell. Tabarca llibres, València, 1993. 64 pàgs.
Etiquetes: 1993 Poesia Pròlegs i propostes didàctiques Marc Granell