Joan M. Monjo, per a l’estudiant que vaig ser al final dels anys 70, era un dels protagonistes del reviscolament cultural i literari que volien llavar la cara a la literatura, a la poca literatura, que és feia en català ací. Es pretenia construir, diria jo, una literatura amb cara i us. Una embranzida literària que em sorprenia per la seu vitalitat. Aquells escriptors joves representaven als meus ulls una injecció de normalitat i d’aires moderns a la literatura que es feia en la nostra llengua.
A banda de la literatura juvenil (Les ales d’Àngel Vidal, El llenguatge dels cavalls) i les biografies a personatges de la Safor com Damià Català i Gonçal Castelló), per a mi Monjo és sobretot l’autor de tres títols: Oh!, Ducat d’ombres, Esborreu-me la memòria!. Ara afigiria 77 mirades a un mateix paisatge.
Oh!, de 1979, potser avui no represente gran cosa, per a mi conté un cert valor sentimental. Del llibre em va cridar l’atenció que no era una novel·la, era un dietari breu, potser el primer que es feia; em sorprengué la seua frescor i veure com el llenguatge menut de la vida de cada dia passava a ser literatura, i no literatura de sainet, costumista, sinó literatura estrictament contemporània on descobria el tros de món en què es movia i era. Eren trossos de vida, escenes que remeten a un paisatge i a uns personatges que conformaven el món de Monjo, però també el del seus lectors. Aquests pedaços de vida descontextualitzats podien esdevenir estranys, irreals. Era escriptura de primers impulsos, destil·lats, naïf, terral, però viva, exaltant.
Ara el Monjo més conegut, valorat, és, sense cap mena de dubte, el de Ducat d’ombres, llibre mereixedor de l’Andròmina dels Premis Octubre de l’any 1982. Aquest títol sempre m’evoca la imatge d’un Monjo admirador d’un altre Joan, el Joan Perucho, aquell mestre de les barreges d’història i la fantasia més delirant.
Del descobriment del llenguatge quotidià dels papers anteriors passem a l’esclat de la llengua, al goig pur del llenguatge, al descobriment de les potencialitats del català. La literatura com a embriagament. La necessitat de fabricar una llengua exuberant, llampant. Des d’aquesta òrbita, s’entén el submergiment en el barroc. Un referent constant en la sensibilitat literària de l’època. Sota la batuta de Joan Perucho i de les nostres rondalles el context històric de Ducat d’ombres ens transporta cap a un món irreal, màgic, d’un jardí de braços humans i a una espectral escena final. Llegida ara molts passatges esdevenen innocents, embafosos, però inevitable. Però ho hem de veure com un com un procés, d’aprenentatge i descobriments. Hi ha dèficits, però també troballes, sobretot una sensibilitat i moments afortunats, com ara el paisatge del final que a hores d’ara encara es manté inquietant.
En alguna conversa que vaig mantenir l’any 85 amb el Joan, per a la meua sorpresa, defensava una prosa despullada, neta, sense floritures. I aquesta escriptura és la que posarà en marxa en la seua prosa posterior, i es la que condueix la seua novel·la Esborreu-me la memòria!, una novel·la folletinesca. Ací ens embarca en una vida d’extraordinàries transformacions que abasta un període de més de vuitanta anys. En 117 pàgines. Els personatges esquemàtics, els falta una mica més intensitat. Però la novel·la té dos molts bons moments: quan mor sa mare, moment en què recorda una frase seua: “la mare no diu res… Fabià… pareix que només sigues fill d’eixa dona…”. (73-78) i el final quan Olvido esdevé una altra vegada Artura.
Què en resta avui, de Joan Monjo? Segurament cap obra a hores d’ara és manté tota sencera, però, amb tot, vull recordar-ne tres aspectes: l’impuls de literaturitzar una llengua quotidiana; després, la temptativa d’adaptar la modernitat del barroquisme fantàstic i, per últim, l’obsessió per la de depuració de l’estil. Potser no va acabar d’anar més enllà de la temptativa, però crec que és de justícia valorar-ne i recordar-ne l’intent i els moments fulgurants, per breus que siguen, de la seua obra.
Intervenció en l’HOMENATGE A L’AUTOR, organitzat per l’AELC i celebrat a l’Octubre CCC, el 19 d’abril de 2007. Amb la participació de Francesc Calafat, Ignasi Mora, Jaume Pérez Montaner i Josep Piera. I la lectura de fragments de l’obra de l’escriptor de Gandia, a càrrec de Manuel Molins, Isabel Robles i Manuel Rodríguez Castelló.
Articles recents:
Etiquetes: 2007 Homenatges/Presentacions