Josep Ribera s’estrenà com a poeta el 1994 amb Alba lasciva. Des de llavors ha publicat tres llibres més: Els espadats de Morris Jesup (2000), Plenamar (2003) i el darrer, Voràgine, amb la tinta encara fresca, és el motiu que ens reuneix avui ací. Potser no siguen massa llibres, però la poesia no és un àmbit extensions, sinó més aviat d’intensitats, de descàrregues que deixen cràters en l’experiència del lector. Els quatre títols esmentats constitueixen els fonaments i els pilars d’un edifici sòlid, d’una veu extremadament singular en els nostre panorama.
Josep Ribera és un autor que s’alia amb aquella poesia que és mou en els marges o, més aviat, més enllà dels marges habituals o convencionals. És una veu que es decanta per l’exploració, per l’obertura semàntica. És una lírica que s’exposa sense por a la tempesta, que la cerca. És precipita al terbolí de la llengua, a la incertesa, al caos i a la dispersió de significats. Es capbussa a ple pulmó en la voràgine de la vida i de la història. La poètica de Josep Ribera té un vernís nieszcheà, un fons abrasiu: voreja els abismes i forada certeses, rebenta idees rovellades convertides en veritats eternes. La tirada per la dispersió té en l’obra de Josep Ribera el seu contrapunt en l’obsessió per la forma, per lligar en curt el foc que tot ho incendia. Lligada amb aquest voluntat de control, hi trau el nas la construcció d’una mirada forta de la vida, una visió del món consistent, resistent; per aquest motiu, els seus llibres són estructures ben sedimentades, cafides, d’idees, de referències de tota mena.
Si ens trobem enmig d’una poesia de laberints no és per pur plaer de la negativitat. El poeta s’endinsa en l’ombra per perseguir la llum. La paraula de Josep Ribera és paraula conscient, però és intel·lecte fet pell, brasa que es desespera per trobar fars que li permet nadar en la vida. El temps, la vida, és una arma que tot ho dissol, però l’escriptor usa l’arma de la paraula contra aquest virus, perquè la paraula literària, per la reflexió que exigeix, és consciència contra la esclerosi del llenguatge, és memòria enmig de l’erosió del temps. Testimonia, tot plegat, el trànsit del viatge, un viatge sense destinació fixa, que és el destí de la nostra vida.
Fira del llibre de València, 3 de maig de 2013
Articles recents:
Etiquetes: 2013 Homenatges/Presentacions Poesia