La infantesa i l’adolescència han sigut sempre una permanent font d’inspiració per als escriptors. En la novel·la clàssica es presentaven amb un cert distanciament; normalment, corresponia a un protagonista adult evocar els seus records d’infantesa. La versió moderna d’aquest tema farà, en canvi, de l’univers infantil i juvenil un món autosuficient. En algunes ocasions, com ara en Nois de vida de Pier Paolo de Passolini, per posar un exemple de la literatura italiana, la novel·la basteix un mosaic en miniatura de la societat dels adults, on es posen en joc els conflictes, les jerarquies i els valors dominants de la societat. En altres, l’aspresa de la vida és filtrada a través de la mirada ingenua i el llenguatge singular d’un infant. En aquesta segona tendència s’inscriu Olga, llibre que en l’any de la seua aparició, el 1996, es va convertir en un petit esdeveniment literari a Itàlia, tot revelant a la seua joveníssima autora, Chiara Zocchi, que llavors tenia 19 anys, com una de les veus més prometedores de la prosa italiana, gràcies a la desimboltura del seu estil i al seu sentit de la de la narració, de sorprenent maduresa.
Olga, la narradora i protagonista d’aquesta novel·la, amb una aguda capacitat d’observació i un inquiet desig de coneixement, verbalitza des del seu prisma la vida quotidiana, alhora que ens descriu els personatges que l’envolten. Ella viu en un bloc de cases de l’extraradi que representa tot un microcosmos. D’aquest circ humà, destaca sobretot el món familiar de la protagonista: un pare agressiu, una mare resignada que supera amb males penes els embats que li presenta el dia a dia i un germà drogadicte i menjat per la sida. Fora del cercle familiar, destaca Franco, l’amic de l’ànima d’Olga, i personatges com el carter Ugo i l’estanquer que carreguen sobre les seues espatles tot un historial de frustacions, sobretot amoroses, que es mostren davant la xiqueta amb tota la seua tendresa i humanitat adolorida. I també la noia dels anells que es nega a admetre que el seu amant l’abandone. Fet i fet, una desfilada de personatges i situacions que posen de relleu les dificultats de la comunicació entre els humans i la conflictivitat quasi generalitzada en les relacions entre homes i dones.
Olga seria una història més si no fóra presentada des dels ulls d’un personatge innocent: la candidesa de la protagonista obri perspectives inèdites dels altres personatges, alhora que la seua sensibilitat i la seua fragilitat ensenyen també les ferides, l’estupor i la desorientació que acompanyen la fi de la infantesa; així, per ella les idees «són confuses, barrejades com a la màquina de rentar». Amb el seu llenguatge conta l’estranyesa del món que descobreix, com ara el dia que obrí la porta i es trobà amb els policies que anaven a arrestar el seu pare, o bé quan se sorprén per la palidesa de la cara del germà moribund a l’hospital. Olga és una xiqueta que s’esforça per capir el món sense haver desenvolupat el sentit comú dels adults. Troba coses estranyes que no són exactament com diuen els grans, o com s’imparteixen a escola o són presentades a la televisió. Tot plegat, el valor del llibre resideix en el contrast entre la ingenuïtat dels infants i la duresa de la vida. L’activitat mental de la xiqueta tiny de fantasia i poesia la matèria narrativa, sobretot quan s’imagina un seguit de respostes i remeis per als conflictes que els humans no saben com resoldre.
La tècnica que fa servir l’autora amb l’objectiu que el lector accedesca sense intermediaris a la ment d’Olga -que ens ensenya el que fa, el que li passa i el que pensa- és l’ús d’un discurs que no va dirigit a ningú, que només mostra la intimitat del personatge. Una bona part de la matèria narrativa es fonamenta en el diàleg que la protagonista manté amb els altres personatges. Olga és una xiqueta que viu la dolorosa experiència de la solitud, tant pel menyspreu dels companys d’escola i del veïnat per ser filla de delinqüent, com per la falta d’una vida familiar normal. Filla del silenci familiar, s’autodefineix ella mateixa. I és justament aquesta mancança d’afectivitat la que la impulsa a voler contactar amb els altres. Llevat de Franco, l’únic amic que conserva, només aconsegueix d’establir diàleg amb personatges marginals i frustrats. «Jo em sento com si fos una parada de mercat, ben meva, però amb bocins de persona per vendre als altres… encara que no en vengui cap. Generalment els regalo o els canvio per altres bocins».
En el monòleg d’aquest llibre, la descripció dels personatges és mínima, però en sabem més a través de les seus paraules que si foren detalladament retratats. La seua forma de ser se’ns fa present per mitjà del discurs d’Olga. I aquesta percepció tan subjectiva de les coses és també, per dir-ho així, profundament naif o popular: Olga descobreix la vida a través de les paraules dels altres, per bé que de vegades no les comprenga. El to narratiu de la novel·la es justifica perquè permet, d’una banda, d’explicar d’una manera senzilla i molt plàstica situacions que de fet són molt complexes: «Tothom crida a casa meva, em fa vergonya dir que sóc filla d’aquest silenci.» «Ja no em veig, i veig tota la gent a dintre de bossetes transparents d’aquelles que serveixen pel formatge. Vull dir que si mires la bossa pots veure formatge, però l’olor gairebé no se sent i si el mossegues té gust de plàstic.» De l’altra, le seua veu es fa ressò dels comportaments, dels prejudicis i dels hàbits culturals del comunitat a la que pertany: «Al final m’ha dit un secret que només s’ha de dir a les dones i és que com més malament els tractes més t’estimen (els homes).» Cal parar esment en el fet que Olga no sempre comprén les paraules dels grans i tampoc no sempre les accepta totalment. Més aviat matisa, critica o filtra segons la lògica fantasiosa pròpia d’un infant el que li diuen els altres, recurs que utilitza sovint Chiara Zocchi per tal de provocar un trist somriure irònic en el lector.
En una parla tan subjectiva i fragmentària com la d’Olga que només verbalitza el que considera més significatiu de les seues vivències, la descripció de l’espai és mínima. Sabem que la protagonista viu en un bloc de cases pobres, que al costat hi ha un prat, i que el seu lloc predilecte és el sota de l’escala. I poca cosa més. Del temps tampoc en sabem gaire, ni tan sols coneixem amb exactitud els anys que té la protagonista. Això sí, pel context, es pot deduir que l’època és l’actual. Per tant, el temps d’Olga és fonamentalment subjectiu, lliurat de qualsevol regularitat. Així, els dies carregats d’experiències noves li resulten «tots més llargs que un dia normal». En aquest sentit, el final obert, inconclús, de la novel·la contribueix a donar una forta sensació de vida.
Contribueix a generalitzar la impressió de vida l’oralitat de l’escriptura, amb recursos entre els quals tenen especial rellevància les frases copulatives o inacabades, els sorolls onomatopeics («A taula només el soroll de les forquilles…tic…tic…tic…», «el seu cor feia pum pum pum pum pum pum pum pum»), la repetició d’una estructura gramatical o d’una paraula, en molts casos per remarcar una idea («arran arran», «de pressa de pressa», «molt molt»). A més accentuen la veu ingènua de la protagonista l’ús dels diminutius, la deformació de paraules com sida o egoisme que en boca de Olga esdevenen «sía» i «legoisme», o la creació del mot «presempre» per expressar el desig de voler «viure en un altre temps, a mig camí del passat i del futur». En el llenguatge de la narradora predominen les paraules o les situacions concretes sobre les presentacions genèriques o abstractes. Olga ens caracteritza el caràcter iracund del seu pare per mitjà dels seus crits i de la seua forma de caminar; quan veu «la cara bruta de rimmel de la mamà», el lector ja sap quin és el seu estat ànim. El seu camp visual se’ns fa evident a través de la descripció que fa dels moviments de les faldilles o els pantalons de la mare. Els objectes quotidians sovint serveixen per definir experiències complexes: els homes són comparats amb un «brioix amb antibiòtic» perquè primer són dolços i després amargs.; «les preguntes són pilotetes dins del cap»; amb l’amor, segons Ugo, «passa com amb les campanes del campanar, que sempre n’hi ha un que ha d’estirar la corda i elles que van sonant felices i contentes».
Tot plegat, Olga ensenya el contrast entre la ingenuïtat i el candor d’una xiqueta i la duresa de la vida. I, alhora, constata una vegada més que la vida dels infants tampoc no és un somriure. Però també la paraula de la xiqueta, que amb la seua veu aglutina la dels altres (la mare, l’estanquer, Ugo, el Franco…) ens presenta un estampa rica, diversa, conflictiva però vital del seu entorn.
PROPOSTES DIDÀCTIQUES
1. Expliqueu per què la protagonista comença la novel·la amb una afirmació tan contundent com la següent: «A casa meva hi ha el silenci dels que criden.»
2. Caracteritza el comportament del pare d’Olga. Quina actitud manté Olga respecte al seu pare. Canvia en algun moment? Si és així, digues quan i per què.
3. En algunes ocasions es pot considerar la mare d’Olga com una dona convencional. En altres, en canvi, no. Especifiqueu-les i exposeu-ne les raons.
4. Ja en el cor e la novel·la, Olga presenta una visió desdoblada de la seua mare. En un altre moment, Olga en diu: «Estic segura que en aquest moment està somiant. A mi de vegades em desagrada veure-la així, com un vaixell que ja no es pot estar a l’aigua perquè és ple de forats i s’ensorraria.» Explica els motius pels quals la protagonista presenta aquesta visió de la seua mare.
5. En les primeres pàgines d’Olga apareixen interpretacions tòpiques sobre els homes i les dones. Enumereu-les i proposeu-ne una explicació.
6. Com qualificaríeu la relació sentimental que hi ha entre els pares d’Olga? I la dels pares del Franco i la de la noia dels anells i Alberto? Especifiqueu també en què s’assemblem i en què es diferencien.
7. Reconstruïu la situació social i econòmica de la família d’Olga a partir de la informació, escassa tot i que suficient, que n’aporta la narradora.
8. Olga parla sovint de la seua solitud. Exposeu les causes que aboquen a la protagonista a aquesta vivència. Digueu també quina és la seua reacció davant aquesta situació.
9. Quin tipus de relació s’estableix entre Olga i Franco? En què es diferencien respecte a les parelles d’adults? A més, raoneu per què creeu que Olga troba desagradable els besos en la boca entre les persones que s’estimen.
10. Olga es comporta de manera diferent el dia que visita el seu germà, ja moribund, a l’hospital i el dia del seu soterrament. Exposeu-ne els motius.
11. Olga ha rebut una educació religiosa. Sense ser irrespectuosa, des de la seua innocència Olga mostra la seua estranyesa davant creences inqüestionables per a la majoria dels persones religioses. Digueu-ne quines són i expliqueu els motius pels quals considera sospitoses aquestes creences.
12. Per què l’autora tria la tècnica del monòleg interior a Olga? ¿I quines són les raons que la duen a triar com a protagonista una xiqueta?
13. Analitza els motius pels quals l’autora al llarg de la novel·la reprodueix literalment nombroses opinions d’altres personatges.
14. El monòleg interior es caracteritza per una intensa oralitat. Assenyala els recursos, i posa’n exemples, dels recursos habituals del llenguatge col·loquial. Raona els efectes literaris que produeixen cadascun d’ells.
15. El contrast entre la ingenuïtat d’Olga i el comportament dels adults posa sovint en evidència que allò que sembla una veritat absoluta en el fons no és més que una creença o un prejudici. Cerca’n exemples i explica’ls.
16. El passatge següent té un to irònic. Digues quin és el recurs que fa servir l’autora per tal d’aconseguir els efectes desitjats. I assenyala també quin és el seu objectiu:
«El capellà ha dit coses del meu germà.
Deu tenir una malaltia a la boca o alguna cosa que hi ha dins la boca, com les dents o la llengua. El cas és que parla fluixíssim i amb un to estrany, com la gent quan badalla.
Diu pregueeeem, en lloc de dir de dret preguem.
He preguntat a la mamà si els diners que es donen a la senyora que passa amb la safata són per la malaltia del capella. Però la mamà també plorava, potser perquè anava vestida de negre. No ho sé. De totes maneres no m’ha contestat. Hi havia moments que tothom parlava amb el capellà i tots parlaven d’aquella manera estranya, lenta. Potser perquè ell no s’adonés que estava malalt.
De totes maneres les esglésies són uns llocs tristos. Per culpa de la malaltia del capellà, dels ciris i dels bancs fredíssims. Jo no m’ho puc creure que allò sigui la casa de Déu. Fins i tot la meva casa foradada és menys freda i menys fosca. I jo no sóc important com ell. I el commendatore té una casa
mil
mil
mil
vegades més bonica que la casa de Déu, i això que no és tan famós. Déu el coneix tothom, mentre que ell (em penso) només els de la nostra escala.»
17. Per què se sent Olga atreta per uns personatges com l’estanquer i Ugo, el carter? Quins són els aspectes que singularitzen cadascun d’aquests personatges?
GLOSSARI
aclucar: cloure, tancar.
acotxar: abrigar una persona en el llit.
aixecar: alçar.
ajagut: que està descansant sobre la seua llargària; gitat.
amoïnar: preocupar.
arran: al costat d’algú
arrossegar: portar per terra alguna cosa estirant-la.
arrupit: encongit.
atrafegat: que està sempre ocupat.
aturar: parar.
badar (la boca): obrir.
baldufa: trompa.
barret: peça per cobrir el cap.
bategar: executar el cor els seus moviments naturals de contracció i de dilatació.
bellugar: moure alguna cosa desplaçant-la lleugerament.
bibelot: objecte decoratiu menut.
bocí: tros.
bondat (fer): comportar-se bé.
botit: inflat.
brioix: pastís amb forma de panet allargat, de poc pes.
brollar: sorgir.
capgirat: desordenat,
capdamunt: a dalt de tot.
carabassó: fruit de la carbassonera de color verdós i de forma allargada.
carallot: badoc.
cargolar: embolicar; enroscar.
catifa: teixit gruixut per cobrir el terra.
clapa: taca.
clucs (ulls): tancats.
commós: molt emocionat.
cot: inclinat avall, cap a terra.
cuit (joc): joc de córrer en què la persona que paga ha d’atrapar les altres.
debò (de): de veres, de veritat; autèntic.
eixugar: torcar, assecar-se.
empaitar: perseguir; anar darrere d’algú per aconseguir alguna cosa.
encongit: arrupit.
encoratjar: animar.
endreçar: posar en ordre, disposar bé.
enganyifa: que sembla una cosa, però n’és una altra.
enlaire: amunt.
enyorar: tirar a faltar, tenir nostàlgia d’alguna cosa.
entrebancar-se: trobar-se amb obstacles.
esbufegar: respirar molt de pressa per efecte de la fatiga.
esgarrinxada: enganxó, ferida feta amb alguna cosa tallant.
espurna: partícula incandescent.
esbatanat: amb els ulls ben oberts.
escabellat: amb els cabells desordenats.
escletxa: obertura.
escrutar: escodrinyar, mirar atentament.
esguerrar: frustrar.
esquitxar: esguitar, llançar gotes.
espiell: foradet de la porta.
fastigós: repugnant.
fatxenda: fanfarró.
feixuc: difícil de moure, d’alçar, a causa del seu pes.
ferotge: salvatge.
ganyota: contracció del rostre o gest burlesc.
garró: part inferior de la cama.
gras: gros.
gratar: fregar amb les ungles.
guerxo: estràbic, de mirada desviada, torta.
guspira: espurna.
intercomunicador: intèrfon, aparell que comunica des del carrer amb els els pisos.
llefiscós: apegalós, viscós.
liró: mamífer de la família de les rates, molt dormilega.
molsa: planta menuda, sempre verda, que no fa flors i que forma coma catifa a terra als boscos humits.
mormolar: parlar en veu molt baixa, especialment queixant-se d’algú.
pàmpol (orelles de): orelles grans.
penedir-se: saber greu una cosa que s’ha fet.
picar: donar colps. Picar l’ull: tancar-lo
pitxi: peça de roba sense mànegues que es posa damunt de l’altra roba.
remagrit: molt prim.
remenar: buscar una cosa removent objectes.
refredat: constipat.
remor: so llunyà i confús.
renyar: dir que una cosa no es pot fer d’una determinada manera.
rínxol: floc de cabells caragolats en espiral.
rodamón: vagabund.
rodolar: girar sobre si mateix.
rondinar: murmurar manifestant descontent.
rotlle: rotllo.
rumiar: meditar.
sanglot: sons que es fan amb la gola en el moment de plorar.
torçada: inclinada.
tou (de la cama): la part de darrere de la cama on hi ha més carn.
vela (del balcó): la lona que s’utilitza per fer ombra.
velomotor: motocicleta lleugera o bicicleta equipada d’un motor auxiliar.
verí: substància que pot causar malalties o la mort.
xarop: medicina en forma de líquid espès i ensucrat.
xiuxeuejar: parlar en veu molt baixa, com quan hom parla a l’orella d’algú.
Articles recents:
Olga. Chiara Zocchi. Col·lecció “El grill”, 53, Editorial 3i4. València, 1998. 158 pàgs.
Etiquetes: 1998 Altres Pròlegs i propostes didàctiques Narrativa