Es publiquen prou antologies. Sobretot poètiques. De contes n’hi ha menys, si més no entre nosaltres. Les antologies tenen els seus inconvenients i les seues bondats. A una antologia sempre faltarà l’ambient de l’obra, atès que – segons l’escriptor de Monòver- el clima de l’obra ho és tot en literatura. Entre els avantatges s’hi troben: la tria, i la contextualització d’una obra literària. Al lector normal pot ajudar fer-se una idea de com és un autor i fer-se una idea d’una gènere en un moment determinat.
Els lectors àvids i els escriptors des de fa segles constaten la sensació de recança davant el progressiu engrandiment de la torre de babel literària. Richard Burton, l’anomenat Montaigne anglès del segle XVII reporta en Anatomia de la malenconia un ingent nombre de cites clàssiques que testimonien la dificultat de poder llegir-ho tot. Sensació que en els nostres temps s’ha fet imponent. I aquesta és la raó fonamental per la qual des d’antic han existit aquesta mena de llibres, sobretot en els gèneres que ho permeten. El paper de tot antologia, i per tant d’aquest llibre, és modest: fer de reclam, fer de pont entre la literatura i els lectors potencials.
Els objectius concrets d’aquests contes a València era diversos:
– Oferir una selecció significativa del conte escrit en català per autors valencians actuals. El meu criteri personal m’ha dut a triar contes de Juli Avinent, Tomàs Belaire, Vicent Borràs, Toni Cucarella, Josep Franco, Rafa Gomar, Josep Lozano i Joan Francesc Mira. És clar que només és una part menuda del relat actual. Però pense que mostra un nivell literari notable i la diversitat d’interessos i estils que s’hi donen ara.
– Calia tenir en compte un lector molt ample del sector escolar.
– I servirà per promoure la narrativa valenciana, que llevat d’escassos noms, no sempre és ben coneguda al Principat.
Com hem dit una antologia és un instrument divulgatiu. Però també és, per al lector que conega aquest àmbit, una eina de reflexió que l’obliga a repensar la seua visió sobre el conte valencià. M’agradaria que aquesta antologia fóra la primera jugada d’una partida que ha de ser continuada pel lector, que inevitablement es veu obligat a confrontar i bascular les seues idees amb les del responsable del llibre.
Per acabar voldria assenyalar un punt poc important per a la societat literària, però ho és molt per a mi. Aquesta mena de treballs tenen una implicació personal: la meua història com a lector de narrativa catalana. En aquest sentit unes paraules de R. Aron expliquen molt bé allò que vull dir: ”el passat de la meua col·lectivitat (literària en aquest cas) el descobresc parcialment en mi mateix: quan m’interesse per ell, no obeesc a una simple curiositat, no cerque records o imatges: m’esforce per descobrir com la meua col·lectivitat ha esdevingut allò que és, com ha fet allò que sóc (com a lector)”. D’aquesta manera, la meua lectura del conte valencià l’entenc com un homenatge particular a tots aquells que han escrit contes en català en aquests darrers anys, per tot allò que m’han aportat a mi com a lector.
Articles recents:
El teatre de Manuel: la tralla que allibera
El conte a València. Estudi introductori i tria de Francesc Calafat. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1999
Etiquetes: 1999 Altres Homenatges/Presentacions Pròlegs i propostes didàctiques