Josep Lluís Roig tingué uns inicis brillants com a escriptor. El 1991, ben jove, va publicar els seus dos primers llibres: Per a dansar la llum, que meresqué el Premi Martí Dot, publicat l’editorial Columna, i Amb el gest de les hores, que obtingué el Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó i isqué imprés a Tres i Quatre. L’any següent es féu amb el premi més importants per a joves menors de vint-i-sis anys, el Premi Salvador Espriu. Després ha mantingut un llarg silenci, fins l’any passat, que edità Ebri del vi perdut i el llibre que presentem avui amb Marc Granell, Oasi breu, publicat en la col·lecció de l’Editorial Tàndem.
En la trajectòria de Josep Lluís Roig -pense- s’ha un fet bastant habitual en el món de la poesia contemporània. Un escriptor jove, sensible, amerat de poesia i amb un domini eficaç de la tècnica pot publicar amb facilitat les seues primeres obres. Després cal fer un salt qualitatiu important. A més de la sensibilitat, al poeta li cal alguna cosa més: una veu i món personal, que l’identifique davant dels altres poetes. Josep Lluís era conscient d’això i es va embarcar en una aventura gens còmoda: fer una poesia ambiciosa, complexa, de tonalitats greus i reflexives. I que reflectira els problemes de l’home i del món actuals. Aquest és un camí exigent que demana una maduresa intel·lectual important. I Josep Lluís, després d’un periple vacil·lant i costós, ha trobat, finalment, la solidesa i la veu que anava cercant, com és pot comprovar en Ebri vi perdut, publicat com ja hem dit l’any passat, i sobretot en Oasi breu.
La intimitat, la sensualitat del paisatge, la vivència personal, l’alternança d’un llenguatge planer amb el treball d’una imatge suggerent dominen els versos dels primers llibres. I ara voldria recordar una troballa expressiva que clou el llibre de Sal lenta i que em sorprengué gratament, i que malgrat la meua desastrosa memòria, he recordat durant tots aquests anys. Diu així: “La mort és un camió en una corba passant la ratlla contínua”.
Aquesta imatge potent a partir d’un element quotidià, anuncia, vist des d’avui, una bona part de l’estil poètic, on elements de propis dl mon actual, com el llenguatge comercial, la piscina, l’aeroport, donen peu a imatges d’una gran potencia expressiva i visual.
En Oasi breu abandona la seguretat del món personal, encara que estiga farcida de dubtes i tensions existencials, i fa el salt cap al teatre de la vida. Abandona la mirada personal i s’arrisca a capbussar-se en la pell d’altres, per tal de comprendre la veu i les vivències d’altres individus i d’altres cultures. Així, el poeta contempla i inventa les seus criatures que generalment es mouen en situacions extremes: personatges que viuen la extrema soledat de la gran ciutat, mutilats, dones que han vista morir els sues marits, que han hagut d’abandonar terra i casa, i que enyoren la seua vida rutinària en què s’entretenia decidir si la camisa que s’ha de posar és l’adequada o no; la lluita interminable entre jueus i palestins, el jove que es veu forçat a agafar un arma per defensar un pam de terra. També hi tenen cabuda els distints rostres d’un altre fenomen rabiosament actual com és el de l’immigració. El poeta tracta de capir els impulsos que “feble crit de vida”, de les esperances que motiven les persones que abandonen la misèria de la seua terra i que cerquen en occident una vida millor, malgrat que aquest viatge pot acabar en noves incerteses, en noves desesperances. Sé que dits així aquests temes sonen a tòpics. I ho són. Però l’important és que Josep Lluís ha sabut defugir el pamflet i la llàgrima fàcil. Ha sabut resoldre amb solvència els que comporten aquests temes. El distanciament reflexiu i unes imatges ben graduades li permeten reflectir amb encert el dramatisme d’unes situacions i les reaccions d’un personatges que li són alienes.
Articles recents: