L’antologia Dinou poetes dels seixanta són Xavier Amorós, Lluís Alpera, Lluís V Aracil, Joan Argenté, Miquel Bauçà, Joan Colomines, Gabriel Ferrater, Joaquim Horta, Isidre Molas, Ovidi Montllor, Jaume Palomar, Francesc Parcerisas, Francesc Pi de la Serra, Raimon, Emili Rodríguez-Bernabeu, Núria Sales, Carmelina Sánchez-Cutillas,
Rafael Sociàs i Francesc Vallverdú. Era, si més no d’entrada, una recopilació pendent de la nostra història poètica més recent, perquè sovint han negat el pa i la sal a la major part dels antologats, tret de Ferrater i Parcerisas, acusats d’empobrir el llenguatge literari per la gent dels setanta.
Si són pocs i mal coneguts és, sobretot, perquè els tocà ballar amb la més lletja: ser paladins d’un realisme militant, que no sempre practicaren, i alhora, ser-ne víctimes.
Així, una gran part dels antologats feren els primers temptejos assimilant dòcilment els esquemes realistes iniciats per la generació dels 50 i, quan aquests feren figa, a mitjan dècada, els encertà de ple la crisi. Alguns callaren definitivament, uns pocs continuaren: alguns han evolucionat cap a una poètica més personal (Bauçà, Vallverdú) i altres, després d’un llarg parèntesi, han retornat amb un llenguatge renovat, molt acostat a la poesia dels darrers (Alpera, Sánchez-Cutillas).
L’edició de l’antologia és molt acurada, com tota la col·lecció, amb un apèndix ben interessant de textos sobre el realisme. Pel que fa a la introducció, Enric Balaguer, ha optat per una visió global del realisme, sens dubte la més completa fins ara. Ens fa un repàs de la conjuntura històrica, de les diferents etapes, les plataformes, les teoritzacions, el context cultural i ideològic i la temàtica i recursos, que és l’aportació més valuosa. Ara bé, un troba a faltar una major atenció a les particularitats de la promoció objecte d’estudi i una avaluació de les trajectòries dels seus integrants, almenys dels més importants. Fa l’efecte que Enric Balaguer confia poc en el valor dels antologats, ja que els comentaris es centren en autors com l’Estellés i Martí i Pol i, òbviament, Gabriel Ferrater, l’estrella de l’antologia; mentre que una proposta tan interessant com la de Bauçà no ha merescut cap al·lusió.
Al marge de la tria de poetes, que mai no serà del gust de tots, l’aspecte més problemàtic és el criteri de confecció, que fa que se’n ressenta el resultat final. Voler fer una antologia dels 60 i limitar-se al realisme i a una dècada suposa no representar ni una cosa ni l’altra. Ara bé, si l’objectiu (no prou explicitat) era així de concret, la poesia realista d’aquests poetes, aleshores tenim una antologia curiosa, per novedosa, i correcta.
En definitiva, una ocasió perduda per a fer balanç d’una generació que no va reeixir com a tal i que tot i nàixer en el realisme va anar més enllà.
EL TEMPS, núm. 191, pàg. 95, 15/02/1988
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
Dinou poetes dels seixanta. A cura d’Enric Balaguer. Editorial Tres i Quatre, València, 1987. 272 pàgs.
Etiquetes: 1988 El Temps Poesia Panoràmiques