Actualment se’n parla molt, de nacionalisme. Ací i a tot arreu.
Tothom sap que la creativitat en el nostre idioma no va emparada per un clima polític i social òptim. No cal insistir més en aquest punt.
Toni Mollà és un autor que procedeix de l’escriptura dura de la sociolingüista i l’assaig (Manual de sociolingüística, Quina política lingüística?, entre altres) i que des fa una dècada mira de compaginar-la amb una escriptura més literària, de tracte més cordial.
La narrativa en català entre valencians ha crescut molt i per a bé, en quantitat i qualitat. Des de finals de l’ultima dècada del segle passat fins ara ha anat apareixent i consolidant una nòmina considerable de narradors. Així, al costat dels noms grossos com Joan F.
Isabel-Clara Simó és una de les signatures més conegudes i prolífiques de la literatura en català. La seua prosa és clara, feta amb ofici, i no perd mai de vista la sofisticació ni el tall incisiu. La novel·lista d’Alcoi ha fet de l’escriptura una declaració de vida.
Els primers llibres de poemes de Joan Navarro van ser ben significatius perquè amb el llenguatge al·lucinat i les seus imatges llampants traduïen el desassossec vital i social del País Valencià als anys setanta.
Maite Insa és coneguda sobretot com a comentarista de llibres, àmbit on sempre ha fet ús d’un instrument ben afilat: una prosa àgil, fresca i suggerent.
Ascensió i davallada d’una tertúlia
Joan Fuster fou el centre d’un nucli polític i cultural de referència en l’oposició al franquisme.
Les guerres acaben. És cert, però no per a tots, si més no en alguns punts els efectes continuen. Milions de persones tingueren aquesta experiència al final de la Segona Guerra Mundial.
Cézanne: poesia i pensament fets pintura
El fracassat és la quarta novel·la de Martí Domínguez. Una bona part de lectors amb tota seguretat la qualificaran de novel·la històrica, una forma singular –si voleu– lligada a la divulgació de les idees, però històrica al cap i a la fi.
Jordi Sebastià és un bon periodista i un narrador solvent.
Llegir Flors a casa m’ha estat tota una sorpresa per la força dels seus versos. Maria Josep Escrivà és una poeta que no ha tingut presa per publicar. Cada nou llibre ha representat un salt extraordinari.
Àlan Greus, després d’haver publicat una novel·la juvenil, L’amulet egipci, ben acceptada per la crítica i el públic, i un recull de contes, Relats de la creença, on realitzà tota una exhibició de tècniques narratives, però pobre de contingut, emprén ara, amb L’hereu, la seua
Defensa del goig estètic i de les idees
La trajectòria de Joan Francesc Mira és rellevant pel compromís cívic i per l’elaboració d’una obra extensa i variada —que inclou narrativa, novel·la, estudis d’antropologia,
Del blanc i negre al tecnicolor
Josep Piera amb més de trenta anys d’escriptura i més de trenta llibres publicats és a hores d’ara un dels escriptors més significatius de la literatura en català.
La poesia valenciana es dóna d’alta, en la poesia contemporània, amb la generació dels setanta, amb l’obra de S. Jàfer, J. Navarro, J. Piera, J. Bonet, M. Granell, E. J. Verger i V. Alonso, entre altres.
Ningú negarà que els moments actuals són totalment incerts per a la literatura en català al nostre país. El lector en coneix de sobres les raons. No hi insistiré.
Dues voluntats poètiques de ser
Isabel Garcia Canet amb L’os de la música, mereixedor del premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, fa un salt qualitatiu extraordinari respecte del seu primer llibre.
El nom de Joan Oleza va lligat a la meua formació universitària. I el meu record és d’agraïment profund, perquè en els meus anys d’estudiant de filologia, els joves, com sempre, m’imagine, teníem el cap ple de fum, de fantasies, i molts professors també.
Francesc Bodí després d’Havanera, una novel·la pletòrica de literatura i aventures, aterra en el present. El soroll de la resta ens acosta a Àlex Ballester, un publicitari d’èxit. Un
El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara
El 1974 es van publicar Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro, i L’esmorteïda estela de la platja, de Salvador Jàfer, guanyador i finalista respectivament del premi Vicent Andrés Estellés de l’any anterior.
El periodista Francesc Bayarri des la seua primera novel·la, L’avió del migdia, publicada el 1992, ha volgut construir un fresc narratiu sobre la societat valenciana contemporània, en concret del període la de la transició.
L’altre premi de Gandia, l’Ausiàs March, l’ha guanyat Miquel Martínez amb Ravals de l’alegria, publicat per Edicions 62, un llibre on cisella una veu despullada, reflexiva, que es centra en el que Jaime Gil de Biedma anomenà “el temps i jo”.
La deriva del poble valencià exigia, a parer de Fuster, una resposta moral.
Martí Domínguez, biòleg, novel·lista, periodista, és un escriptor ferm i polivalent, i per aquest fet està situat en un lloc privilegiat en el panorama de les lletres en català.
De la poesia d’Anna Montero, els lectors sovint en destaquen la sensibilitat, la reticència, un to tènue i un repertori d’imatges que ofereixen una mina de reverberacions. Encara que ho fem, no podem oblidar que sota la seda del vers corre la tensió continguda.
Els camins plurals de la ficció
Les novetats que publiquen els autors valencians aquesta primavera són atractives i variades. Un any més la novel·la històrica té un pes fort en els narradors valencians.
La condició de periodista de Xavier Aliaga fa que li interesse que la realitat s’escole d’alguna manera en les ficcions. I això és un punt que s’ha de valorar, perquè l’actualitat no és molt corrent en els itineraris literaris dels narradors valencians.
Els distints camins de la novel·la actual
Els llibres de narrativa ompliran bona part de les parades de la Fira del llibre d’enguany.
Els estrats profunds de l’imaginari de Sòria
Enric Sòria escriu i publica la seua poesia amb comptagotes. És un poeta sense presses, que pesa amb rigor els versos i només els dóna per conclosos quan ja esdevenen imprescindibles en el seu imaginari poètic.
Quan apareix el darrer llibre d’un escriptor veterà, sobretot si has gaudit amb el tall dels seus versos i el consideres un nom de pes dins la poesia actual en català, sempre tens una mica de por per si el poemari és una ombra deslluïda del que ha sigut.
Juli Alandes és un d’aquells narradors a qui agrada cabussar-se en els gèneres força transitats, però l’incomoda deixar-se dur per les convencions massa suades. Li cal esborrar les fites massa fixes i fabricar-se el seu propi itinerari.
Els somnis i els malsons de la identitat
La identitat personal i col·lectiva són termes esmunyedissos i ambivalents, però des de fa molt de temps dominen no només la literatura sinó també els discursos polítics i socials.
Molins és d’aquells autors extremament inquiet que escodrinya la realitat i amb ulls crítics la interroga per incidir en els problemes que ens preocupen i en el llenguatge amb què confegim el discurs.
En l’aspre vent del nou món és un títol potent que suggereix diverses lectures. Tanmateix, una de possible seria que el món vist en conjunt pot resultar caòtic, estrany, difícil d’apamar. Però viure és certament això, tractar que aqueixa immensitat incomprensible puga tenir algun sentit.
Vicent Usó és un narrador solvent, amb destresa notable per conferir veus individuals, monòlegs, climes crispats, i sobretot habilitat per orquestrar, dosificar la narració cap un final sempre rotund, com veiem en La taverna del Cau de la Lluna (2001) i L’herència del vent (2002).
Entre la quotidianitat i la crònica
Vicent Josep Escartí és un dels autors de novel·la històrica més reputats de la literatura catalana, sobretot per Dies irae, una novel·la que sorprengué per la sàvia recreació del passat i per la potència d’història màgica que fascinà molts lectors en el seu moment.
Entrevista a Manuel Molins: “Vull exposar a través del teatre el sentit d’Europa i de la modernitat”
Manuel Molins, nascut a Alfara del Patriarca l’any 1946, és un dels dramaturgs més reputats del nostre teatre. Va ser un dels renovadors del panorama teatral dels anys setanta i des de llavors ha dut a terme una tasca creativa intensa.
Entrevista a Vicent Alonso: «Els temes de Montaigne són també els nostres»
Vicent Alonso, nascut a Godella, l’any 1948, és professor de literatura catalana a la Universitat de València, poeta, assagista i traductor. Entre els seus llibres més representatius trobem, en poesia, Del clam de Jasó (2002) i, en prosa, el dietari Trajecte circular (2004).
Espies a la València de postguerra
Des de fa uns anys a Ferran Torrent el tempta la trama internacional. La va iniciar per mitjà d’un excombatent de l’IRA i d’un comando del Mossad que aterraren a València.
La vitalitat de la creació poètica no sempre es reflecteix en els prestatges i en les seccions de novetats de les llibreries valencianes, més encara si els autors estan publicats en alguna editorial del Principat, sobretot si no és una editorial de pes i de Barcelona.
Magrana, del 2005, va representar el retorn de Joan Navarro a l’actualitat poètica.
Què pot passar si una persona es desperta en un creuer i, encara que reconeix les coses, se li han volatilitzat els records personals? Doncs bé, Ignasi Mora imagina una possibilitat. El protagonista ha de bregar, d’entrada, amb el qui té al davant, a l’espill. S’hi ha d’acostumar.
Salvador Company, flamant guanyador del premi Joanot Martorell de Gandia, basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa.
Esperança Camps ha entrat amb força en l’àmbit de la narrativa valenciana. En poc més de dos anys ha publicat dues novel·les.
Identitat i viatge: un mateix anhel
Els darrers mesos, la poesia de dones ha ofert bones alegries als lectors. Dos casos en serien els llibres d’Àngels Gregori i de Pepa Úbeda, dues poetes d’edats i orientacions diferents.
Ho confesse: no tinc cap fascinació per la novel·la juvenil. En llig perquè forma part del meu ofici. Això no lleva que reconega que és un gènere d’una transcendència fabulosa tant en el circuit educatiu com en el literari. A més, contra el tòpic, no és un gènere gens fàcil.
Marc Granell és un dels poetes més importants i coherents del País Valencià. Per al nostre autor la lírica no és només un joc estètic; va lligada, més aviat, a una actitud de defensa dels valors fonamentals, i precisament la paraula n’és un de ben rellevant.
L’aparició de dones joves mutilades trasbalsen el París de 1897. És moment del sorgiment dels sistemes moderns d’investigació policíaca i forense, basats en la minuciositat, en el rigor i en l’anàlisi científica, encarnats en personatge potents: l’inspector Béziers i el forense Locard.
L’aura contaminada de València
Xavier Aliaga és va consolidar com a novel·lista amb el retrat generacional potent pintat en Vides desafinades (2011).
Sovint les commemoracions van carregades de borrumballa, de retòrica fina, i en això queda tot.
La força del llenguatge. Un festival literari
Enric Sòria, poeta i prosista, és conegut de tots vostés pels papers que li lligen en aquest Quadern i segurament per d’altres recollits en Incitacions (1997) i L’espill de Janus (2000), on desplega una agudesa afuada i una prosa elegant que es mou amb comoditat per les trinx
La força literària del record i del present
El nou llibre de Piera no és concebut com a unitat lineal, avança al voltant de diversos eixos
La joia de viure a pesar de tot
Ignasi Mora és d’aquells escriptors que sol estirar al màxim la corda narrativa.
La literatura com a combat i joia
El 1991 es va publicar Mentre parlem. Fragments d’un dietari iniciàtic, d’Enric Sòria. Va meréixer uns quants premis, primerament el Joanot Martorell de Gandia i, després, el de la Crítica Serra d’Or de dietari, i va ser ben rebut per la crítica.
Joan Navarro és un dels poetes de l’anomenada generació dels setanta més singulars, perquè el seu univers particularíssim es troba travessat pel filaberquí de la filosofia, i actualment és un dels més actius, no l’únic, és clar.
La lucidesa poètica de Marc Granell
La poesia en català al País Valencià presenta una pila d’autors i llibres de gran interés.
La passió de llegir i escriure
El crític americà Edmon Wilson en una ocasió vingué a dir d’un autor, ara poc importa el nom, que la fusta d’un escriptor sovint es posa al descobert quan la seua escriptura dialoga o combat, o totes dues coses a l’hora, amb grans autors, amb tot el que això significa.
La traducció com una bella art
La traducció és un pulmó per a tota literatura, perquè suposa la incorporació d’altres experiències, altres mirades, altres sensibilitats i altres llenguatges. Aquesta és la raó, pelat i ras, per la qual en la nostra cultura hi ha hagut una obsessió per convertir en nostra la veu d’altres.
Heròdot va dir que la història servia perquè “els esdeveniments dels homes” no “s’esvaïsquen amb el temps”. És una aproximació bàsica, però és el principi fonamental de la memòria. El record ajuda a pastar el que hom ha sigut, és i vol ser.
Les espurnes càustiques de l’humor
Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per a tractar de l’educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual.
Les geografies literàries dels escriptors valencians
Per a un manual d’ús correcte de la literatura catalana al País València una primera instrucció: manipular-ho amb cura. Per les seues condicions, és una literatura més esmunyedissa del que sembla i condueix sovint a la confusió.
El bateig literari d’Anna Moner és una bona sorpresa. Les mans de la deixebla, premi Enric Valor, és una proposta potent i suggeridora que, amb l’evocació de l’univers de Frankenstein, ens transporta a la temptació fàustica, a l’exploració dels límits i als problemes de l’excés.
Una bona part de lectors, no sé ben bé per què, no tenim l’hàbit de llegir amb regularitat obres de teatre, excepte els clàssics. No voldria ara posar-me a divagar sobre el tema. Entre altres raons perquè aquest no és el lloc i no sóc jo la persona més indicada per a fer-ho.
L’arrasada terra de la fortuna
Si Erasme alçara el cap, sens dubte inclouria en Elogi de la follia l’actual govern valencià i la llista llarga de desficacis que la seua actuació i les seues polítiques generen.
L’art no s’atura. Els camins de la renovació de la literatura en llengua catalana
Qualifiquem alegrement els anys 70 dels segle passat com la dècada que promogué tots els deliris literaris possibles i per haver.
L’escriptura de les inquietuds i els dies
Si fa dos anys ens va regalar un extraordinari llibre de poemes en prosa titulat Del clam de Jasó, ara Vicent Alonso ens soprén amb el conreu d’un gènere nou, l’assaig, en la seua trajectòria literària. Amb Trajecte circular.
La publicació de La imatge en dos volums és, sense cap mena de dubte, tot un esdeveniment en la vida literària en català. I ho és per dues raons. Primera, perquè per finalment recull una bona part de la producció de Josep Palàcios en una via comercial normal.
Música “màkina”: drogues i ball
El periodista Joan M Oleaque, que fa dos anys va donar a conéixer l’extraordinari treball d’investigació Des de la tenebra sobre el terrible cas de’Alcàsser, acaba de publicar en l’Editorial Ara Llibres de Barcelona una altra brillant crònica periodística titulada En èxtasi i que té
Pel laberint d’una vida de ficcions
Silvestre Vilaplana és un autor amb obra ja respectable: un grapat de llibres de poesia i de literatura juvenil i uns quants títols que pertanyen, si em passeu el convencionalisme, a la divisió gran.
Avui comença un congrés titulat Quatre llengües / Quatre literatures dedicat a la poesia.
Pulsions en un moviment permament
Rafa Gomar és un dels pocs narradors valencians que practica amb assiduïtat el relat breu i en el seu cinqué llibre de relats ens ofereix vint històries que s’emmarquen en el territori de l’aparent quotidianitat.
En els darrers temps la història s’ha accelerat tant que ha trastocat profundament la vida dels homes, ja que abans —si més no, ho pensem— entre mort i vida podia passar un període d’història; ara, vivim transportats per dos o més. Aquest és el repte de Ferran Torrent en Bulevard dels Francesos.
Quan la realitat dansa en la ficció
Muriel Villanueva començà a sonar en les travesses literàries a partir de La gatera (2012), si més no és aquesta la impressió que tinc. Però ja abans havia fet la campanada amb un tema de nova generació, les famílies homoparentals, en aquest cas composta per dones.
Quan les històries esculpeixen les persones
Raquel Ricart, coneguda sobretot per la seua literatura orientada als joves, aconsegueix amb el darrer llibre, mereixedor del Premi Octubre de narrativa, donar una empenta significativa a la seua trajectòria literària.
Els prejudicis ens mengen. No sempre, cal dir-ho. Però n’hi ha alguns, no sabem ben bé per què, es perpetuen. Un n’és l’avorrit terme de realisme de postguerra europea i espanyola.
Quatre dècades de narrativa valenciana moderna
L’any 1973 fou un any insòlit. De colp i volta, després d’una llarga travessia pel desert, sorgeixen els Premis Octubre amb una voluntat modernitzadora. De fet, els primers guanyadors eren molt joves: el narrador Amadeu Fabregat i els poetes Joan Navarro i Salvador Jàfer.
Qui passa fira, llibres empeny
Les cerimònies anuals de la Fira del Llibre poden semblar un ritual habitual, però darrere seu hi ha els esforços i les esperances dels protagonistes —escriptors, il·lustradors, editors i llibreters— de seduir els lectors amb petits miracles.
Rubén Luzón (València, 1982) proposa amb fermesa fer-se un espai en l’àmbit de la poesia en català. La seua escriptura és arriscada i demana al lector que s’implique a fons per entendre i no perdre’s en el laberint del seu univers.
Relacions humanes que pugen i baixen
El conte no sempre té sort en el circuit literari, però és un gènere que sol atraure perquè se situa al bell mig d’una cruïlla de camins.
Manel Rodríguez-Castelló, des del 1978, any en què va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb La ciutat del tràngol, amb la publicació de vuit llibres ha elaborat una veu ben personal.
Saltant d’una travessa a l’altra
Carme Manuel pertany a una promoció de Filologia bastant potent, llicenciada l’any 1982.
El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic Vermell d’Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d’efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador.
La trajectòria de Vicent Alonso és singular.
El llibre de Xavier Serra, per inusual, representa un gest valent. És un combat personal contra la tradició de silencis, com diu Piera, que tant caracteritza els valencians.
Isidre Martínez Marzo és un dels lírics valencians amb una personalitat més definida.
Rafa Gomar és un dels pocs narradors valencians que practica amb assiduïtat el relat breu. Ha conreat el dietari en Donato, 2, 27 i la novel·la juvenil amb En blanc i negre i Rin, però on ha mostrat, ara per ara, el seu talent narratiu és en l’exercici del conte.
Josep Piera acaba de publicar El temps trobat, premi Alfons el Magnànim de poesia. L’aparició d’un poemari de l’escriptor de la Safor sempre és per als degustadors de la poesia un esdeveniment, per petit que puga ser, perquè ens preguntem amb què sorprendrà aquesta vegada.
Xavi Sarrià, com el lector sap, és el cantant d’Obrint pas. En les seues cançons s’observa ben a les clares un solatge literari significatiu, amb una atenció especial cap a l’estructuració de les lletres.
Traficants de viatges i paraules
Joan Benesiu acaba de publicar Gegants de gel, una novel·la inquietant i enlluernadora alhora. Qui és Joan Benesiu?, es preguntarà el lector. Abans de contestar, cal fer cinc cèntims sobre alguns fils que cusen el seu univers narratiu. Joan Benesiu no és Joan Benesiu.
Aquest estiu he volgut rellegir-me amb la calma que proporcionen els dies estivals Purgatori, l’última novel·la de Joan F. Mira. Una lectura més pausada m’ha confirmat el que ja sabia, que ens trobem davant d’una molt bona novel·la escrita amb l’ofici i la gosadia dels grans narradors.
Els lectors d’aquest Quadern coneixen de sobres els interessos i bondats de la prosa dels articles d’Enric Sòria, però quan obrim un llibre seu ens submergim en un viatge fabulós d’entusiasmes, indicis, curiositat sempre desperta i reflexions, de vegades incisives i polèmiques, però des d’una act
Un any després, si fa no fa, de publicar L’home manuscrit, en un acte on dos autors valencians havien de llegir la seua obra, Manuel Baixauli explicà la història fabulosa de la seua malaltia, la síndrome de Guillain-Barré, que el deixa totalment paralitzat al llarg de quaranta-dos dies.
La vida corre molt de pressa. Els llibres que llegim, passats uns mesos, semblen publicats fa anys. I més si tenim en compte que la majoria dels Ilibres escrits en català duren poc en els aparadors.
Un grapat de novel·les. La prosa, de la novel·la al relat, i de la realitat a la ficció
El protagonisme literari durant una bona part de l’any passat va recaure, no podia de ser de cap altra manera, en el Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, per descomptat, però des de la Fira del Llibre precedent cap ací s’han editat un grapat de novel·les que cal tenir presents, ja q
Les nostres editorials tenen abandonada totalment la traducció de narrativa.
Un humanista a la València del segle XX
Passen els anys, però sembla que algunes coses determinades no canvien. Per exemple, la burrera valenciana.
Què du a transfigurar-se en Unai Siset autors tan diferents com P.Alapont, M.Baixauli, V.Borràs, E.Camps, A.Greus, U.Lozano i V.Usó? Diversos motius.
Hècuba, protagonista del monòleg central de Dones, dones, dones, és la cobertura mítica que irradia l’obra per ser l’emblema de la dona de tots els temps i el clam per la llibertat i la dignitat del gènere femení.
Urbà Lozano va començar a cridar l’atenció amb Plagis (2008), un llibre fresc i divertit.
Un tambor rebel en el melic de Barcelona
Elisa s’obri amb Jaume, un home gastat pel pas accelerat de la vida, que mostra un caràcter en demolició, errant i erosionat. Ara, assegut en una butaca i bevent sense aturador, mira d’apaivagar amb una lúcida ironia una desesperació aclaparadora: és portador d’una malaltia incurable.
Un viatge als budells de la realitat
El gènere negre és un via ràpida per a entrar en els budells de la realitat, per a explorar la crueltat humana. I això és el que fa Vicent Usó en l’última novel·la, La mà de ningú, que n’explora el clima de tensió i defuig dels detectius.
Un viatge per la prosa i poesia més recent
Parlar de la crisi que viu el llibre és a hores d’ara un tòpic, un tòpic inevitable, perquè amaga un drama com una seu: caiguda de vendes, desaparició de llibreries, editorials que tanquen les portes.
Rafa Gomar és un dels noms que falca la nostra narrativa, encara que segurament no siga d’aquells que sonen en el bombo de les apostes.
Alguns lectors poden pensar, d’entrada, que Juli Alandes és un escriptor temerari per endinsar-se en les terres movedisses de les manipulacions sagnants que ha fet de la història la dreta valenciana per afirmar que el valenciano és una llengua que no té res a veure amb el català, ja que Ja
Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la crítica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —“bonissímes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundèn
Des dels finals dels anys setanta del segle passat el tema del país trastocava València. Hi havia vies diverses d’aproximació. Una, la més seriosa, el tractava des del punt de vista de la identitat i maldava per assajar una reconstrucció dels components socials i ideològics del territori.
Si un lector quiere realizar una radiografia de la situación actual de la poesía en castellano en Valencia, posiblemente se sentirá perdido entre la avalancha de novedades que aparecen estos días.
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
Ferran Garcia-Oliver és un medievalista amb vocació literària forta. Ho demostren els diversos dietaris que ha escrit, com ara el darrer, El vaixell de Genseric, un títol de pes, i la novel·la La Veu d’Odiló.
Una temporada de ficció. Panorama d’un curs fecund en les lletres valencianes
El curs literari va començar potent. El va obrir a l’octubre Ferran Torrent amb un títol atractiu, Les ombres en la nit (Columna), una novel·la de suspens i, per tant, d’entreteniment, però carregada de pólvora.
Ferran Torrent l’any 2011 féu una parada en la línia narrativa encetada amb la trilogia que obria Societat limitada (2002), alguns aspectes de la qual s’eixamplaven en Bulevard dels francesos (2010).
Víctor Labrado amb La guerra de quatre, publicada el 2002, va convertir el testimoni d’uns homes i dones que patiren en la seua carn els cruels efectes del franquisme en una obra literària.
Claudi Maria Safont, l’editor protagonista de la novel·la Tota d’un glop, és capaç de fer servir qualsevol mitjà, incloent-hi l’escàndol, per tal de promocionar els seus autors.
Viatge al centre del desconcert
La trilogia que Joan Francesc Mira (València, 1939) dedica a la seua ciutat és una empresa valenta per la intenció i per l’estil exuberant, ací volgudament assagístic. Com en les dues primeres, el substrat mític i de referències recorre i sembra l’obra.
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
Una bona part de les activitats que es van generar abans, al voltant i després de l’any Estellés, el 2013, anaren encaminades a divulgar la figura i l’obra del poeta de Burjassot. Ho podem comprovar amb l’exposició “Vicent Andrés Estellés.
Esperança Camps s’estrenà com a narradora el 2004. Des de llavors fins ara ha bastit una obra de dimensions estimables i que gràcies a unes constants i a la diversitat temàtica perfilen un univers literari ben personal.
Després de la publicació de títols ben interessants, com la divertida farsa La Divina Tramoia i Combat, drama intens l’esquinçament de la personalitat i la lluita a ultrança de l’artista modern, i coincidint amb la representació per a Barcelona de Sabates de taló alt, interpretada p
Jordi Colonques s’estrenà com a narrador a les acaballes dels noranta del segle passat. Era molt jove. Publicà uns quants llibres. Després ha estat uns quants anys sense publicar. És un autor que es decanta per la literatura de guerrilla: caricaturitza el món actual amb calibre gros.
La relació dels escriptors catalans i illencs amb València és sempre problemàtica i vacil·lant per les raons que els lectors saben de sobres. Per tant, la relació amb el País Valencia, quan n’hi ha, se circumscriu a la intimitat i a la presencia puntual motivada per actes culturals.
Malgrat que les llibreries minven, els índexs de lectura s’aprimen, els editors es desesperen i els escriptors s’espanten, cada primavera l’univers de la lletra impresa s’alia per resistir i per escampar als quatre vents les virtuts i les bondats de la literatura.
Ferran Torrent és avui, sense cap mena de dubte, l’escriptor més popular de la literatura en llengua catalana i ha convertit la València contemporània, o si més no una determinada visió, en un dels imaginaris literaris més actuals i coneguts pels lectors, especialment del Principat, on el novel·l
Viure és cremar, anar cremant-se
Rafael Xambó és un home de moltes cordes, professor de sociologia —expert, entre altres coses, en temes de comunicació—, articulista i cantant.