La poesia valenciana es dóna d’alta, en la poesia contemporània, amb la generació dels setanta, amb l’obra de S. Jàfer, J. Navarro, J. Piera, J. Bonet, M. Granell, E. J. Verger i V. Alonso, entre altres. Aquests autors han anat, en la dècada present, llimant asprors i consolidant la seua poesia, d’una qualitat inqüestionable. Açò explica que els nous poetes inicien indefugiblement el seu viatge poètic a partir de les bases que ells falcaren.
Ara bé, al començament dels vuitanta, al marge dels poetes de la generació anterior, les veus que sorgien eren —tret d’algunes excepcions— d’una mediocritat aclaparadora: només cal ataüllar les antologies Brossa Nova (1981) i L’espai del vers jove (1985). Així i tot, anaven editant els seus llibres. La situació començà a remuntar-se a partir del 1985, quan inicien les seues publicacions una colla de gent més preparada, i açò, amb l’aparició de noves col·leccions —de Gregal (1986), Bromera (1987), Edicions de la Guerra (1987), La Forest d’Arana (1987) i Alfama (1989)—, fa que en aquests moments visca València un ambient relativament exuberant. Aquesta vitalitat, a més, ha despertat un elogiable interès per la traducció.
Entre els poetes que han aparegut —E. Sòria, R. Guillem, J. Ballester, I. Martínez i Marzo, V. Berenguer, M. Pérez Saldanya, W. Ventura, M. Garcia i Grau, A. Montero, T. Pascual, X. Ricardo Trigo, J. A. Fluixà, M. Fullana, L. Roda, J. Mir, J. Igual, J. V. Clar— s’observa una evolució, no un rebuig, dels plantejaments dels setanta. Ara, el que sí que hi trobem és una mirada diferent, la recerca d’un estil propi, individual, perquè els nous poetes ja no senten la necessitat de ser moderns, en tant que ells mateixos són contemporanis.
En tots els escriptors de la nova fornada allò que primer atrau l’atenció és la diversitat, sens dubte per la perplexitat que suposa tot el que és coetani. Potser siga un fet normal, però pense que a València es dóna d’una manera més manifesta, i això segurament és degut a la manca de centres de control de les tendències literàries com n’hi ha, per dar-ne un exemple, a Barcelona.
No obstant això, podem trobar un seguit de motius recurrents diferents que apareixen en gran part de les seues obres. Tots tenen una voluntat lírica i emotiva amb contenció formal. En la majoria de les seues obres trobem la presència d’un jo manifest; a vegades s’elabora una poesia de l’experiència preocupada per la vida quotidiana, amb un rerefons urbà formulat narrativament, com ara a Varia et Memorabilia, d’E. Sòria, un dels llibres més reeixits dels publicats darrerament. Aquest jo generalment serveix per a elaborar una poesia confessional i intimista d’arrels simbolistes en l’obra de I. Martínez i Marzo, X. R. Trigo i R. Guillem.
Al marge de l’estil, sovint veiem que els poemes tendeixen a aprimar-se, a despullar-se d’un excedent sintàctic i gramatical, amb una finalitat de condensació expressiva. Davant els poemes llargs i les cabòries teòriques de la gent dels setanta, ara prefereixen suggerir: una mirada, una sensació, una evocació… Açò permet tant una visió de la quotidianitat —W. Ventura—, com un plantejament abstracte per a elaborar una poesia simbolista A. Montero—. Una altra conseqüència n’és una significativa reducció del nombre de poemes en prosa i l’augment de l’atenció a la mètrica i l’estrofisme clàssics, que duu fins i tot a una predilecció pel sonet, en autors com J. A. Fluixà, I. Martí i T. Pascual.
Plantejament formal
Hi ha, d’altra banda, autors que tenen una preferència per una poesia més formal, centrada, més que en l’anècdota, en el treball de la imatge per a. explorar tot un ventall de suggeriments. Aquest plantejament s’ha desenvolupat bàsicament en els autors que han publicat a La Forest d’Arana. Ressaltem, a més, J. Ballester, que enguany ha publicat dos lli-bres molt interessants: Oasi i Tatuatge.
Existeix també una tendència minoritària preocupada per una pràctica més experimental, que els lectors solen estimar poc perquè és difícil de construir una obra coherent a partir d’ací. Amb tot, la línia iniciada per L. Roda a La fi de l’hemicicle, on fa una exploració de noves relacions sintàctiques, és prometedora.
Un aspecte important ha estat la progressiva evolució de la llengua literària: del model més de laboratori, basat en la modalitat lingüística barcelonina, de les primeres obres publicades pels autors dels setanta, a un llenguatge més dúctil i matisat, més arrelat en les varietats gramaticals i expressives del país.
Per a concloure assenyalaré, demanant excuses per les omissions, les obres que trobe més interessants entre les publicades darrerement: la ja mencionada Varia et Memorabilia, d’E. Sòria, L’hivern remot, de R. Guillem, Inici de les hores, d’I. Martínez i Marzo, les obres abans esmentades de J. Ballester, Les hores, de T. Pascual, i els llibres d’A. Montero, V. Berenguer, J. A. Fluixà i M. Garcia i Grau.
Enguany ixen moltes novetats a la Fira. Tres i Quatre trau Oasi, de Josep Ballester, Notícia de murmuris, de Joan Climent, Amb ungles lleus li esquinça…, d’Hermínia Mas, Lliri entre cards, de Gerard Vergés, Pols al retrovisor, de Feliu Formosa i Joan Casas, i Llengua abolida (1973-1988), de Maria Mercè Marçal. La col·lecció de poesia de Gregal publica Blues (Premi Senyoriu Ausiàs March 1986), de Maria Fullana, Antologia de Blai Bonet —a cura de Xavier Lloveras—, i la traducció de l’obra del portuguès Herberto Heider, Photomaton 7 Vox / Flash / El cap entre les mans, a cura de Vimala Devi. L’editorial Bromera edita Vol de mans, d’Antoni Fornés.
La col.lecció de La Forest d’Arana presenta els quadernets Sénia de petits vicis, d’Encarna Sant-Celoni, i Homenatge als trobadors, de diversos autors. També ix una nova col·lecció, d’Alfama, de presentació molt acurada, de l’editor Amós Belinchon, amb L’acròbata dels ponts, de Manel Rodríguez-Castelló, i Sessió contínua, d’Alfons Cervera. La col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians, d’Edicions Alfons el Magnànim, ha editat Antologia dels poetes valencians, vol. III. El segle XX (Primera part), a cura d’Eduard J. Verger, i Obra religiosa, de Jaume Gassull, a cura de Rosanna Cantavella i Salvador Jàfer.
Per últim, Vicent Andrés Estellés presenta dos llibres nous: Puig Antich, a l’editorial Empúries, i Odes temporals, a Edicions 62; i Josep Mir publica He vist Diògenes que esbocinava el bol (Premi M. Rodríguez Castelló).
EL PAÍS, 19/05/1989
Articles recents:
Etiquetes: 1989 El País Panoràmiques Poesia