La passa de fulletons televisius ha conduït a considerar Germinal una mena de culebró avant la lettre, però el reclam periodístic redueix a mera caricatura les serioses pretensions de l’escriptor francès. Ara bé, és cert que Zola va recórrer al fulletó i que tingué un gran èxit; no obstant això, la seua repercussió -no ho oblidem- va ser deguda al fet que va irritar molts estómacs agraïts, encara que també va rebre l’admiració d’una minoria estimable.
En la novel·la hi ha embolics amorosos, moments de disbauxa, fins i tot moments d’embrutiment de la vida sexual. Allunyat dels efectes esteticistes de les històries a la manera dels germans Goncourt, Zola entén aquest comportament com a part d’una vida miserable: el que volia era explicar com vivien aquells homes explotats fins deixar l’alè i la pell en els budells de la terra.
El que fa de Zola un escriptor de traça és que no escrivia amb estil costumista superficial; cada línia palesa un sentit ineludible de la responsabilitat moral. La seua és una literatura al servei d’una veritat ingrata i desconsoladora. Per això tracta de convertir en literatura els sorolls de la maquinària, l’aire irrespirable dels soterranis, la sentor de la suor, l’aroma de la cervesa, la fortor de la pobresa. Les descripcions, doncs, havien de ser precises, seques, contundents i sovint cruels, per tal de ser fidels a aquella vida. Havia de fer una escriptura realista en el sentit més estricte del ter-me, l’única manera, segons Zola i els seus coetanis, d’aproximar-se a la tragèdia en un època de transformacions vertiginoses, d’injustícies profundes.
L’obra de Zola, i en concret Germinal, vol incidir en la medul·la dels problemes socials de l’època: la lluita entre el capital industrial i els treballadors. I ho fa amb aires decididament èpics, de participació en les aspiracions d’una renovació social, per tal d’ajudar a sembrar, amb la seua literatura, el germen de les reivindicacions del seu poble. Aspiracions motivades per l’ànsia de llibertat de l’ésser humà, que són les que expliquen, en definitiva, l’organització de la vaga dels miners, l’acció central de la novel·la. L’obra és, a més, un retrat viu dels inicis dels emergents moviments socials per la caracterització que hi ofereix dels corrents socialistes i de les activitats més radicals dels anarquistes. Una obra amb una voluntat documental clara, però cal tenir en compte que la informació que s’hi dóna és alguna cosa més que una simple transcripció literària, ja que està al servei de la imaginació del novel·lista.
L’escriptura de Zola és cruel i realista, però no defuig la nota lírica, perceptible en una prosa plàstica, densament acolorida en les descripcions. Un procediment gens estrany en un defensor fervent dels pintors impressionistes. Una mostra ben reeixida n’és la narració de la festa (en el segon capítol de la tercera part): una escena orgiàstica, tumultuosa, grotesca.
La fantasia ruda i violenta de Zola el duu exageracions, a esquematismes brutals, a una concepció psicològica estreta. Amb tot, aquestes deficiències i els límits del seu geni no minven la significació literària, moral, i històrica de Zola. Perquè cal dir-ho, Zola és un dels escassos autors del segle passat que es cabussa en els grans problemes del seu temps. I, a més, en Germinal hi ha passatges dignes de recordar pel fet de descriure amb contundència i simplicitat la vida dolorosa i miserable dels obrers.
EL TEMPS, núm. 559, pàgs. 84-85, 06/03/95
Descarrega’t l’original: 
literatura-social-amb-majuscula.pdf
Articles recents: Quan la realitat dansa en la ficció
