Una col·lecció de relats que exploren les múltiples maneres de com l’irreal i el pànic s’instal·len i trastoquen situacions quotidianes i d’aparença intrascendent. Un primer llibre de notable interès, escrit amb una prosa subtil i elegant, que integra el desassosec i el lirisme, el fantàstic i la realitat.
M’ha sorprès aquest primer llibre de Manuel Baixauli per ser un atractiu exercici de condensació literària. Espiral és un volum de poc més de cent pàgines amb seixanta-vuit històries breus, on els personatges viuen una vida tranquil·la, monòtona, i de manera imperceptible, es troben immersos en situacions insospitades que trastoquen totes la nostra percepció de l’espai i el temps. Els personatges solen viure amb tota naturalitat aquestes transformacions que modifiquen les seues vides. Així, per exemple, un home aprén a viure amb la convivència de persones mortes, un personatge vol eixir de l’illa on viu, però sempre arriba al punt d’on ha partit, o una dona decideix separar-se del marit i s’instal·la en l’excitació dels seus somnis eròtics. L’irreal, l’absurd l’horror s’apoderen de la vida dels personatges, sense sorpreses, com si fossen una ingredient més de la vida dels humans. I és precisament aquesta destresa de convertir en quotidià el pànic un dels aspectes més remarcables de Baixauli, que es capaç de convertir aquestes petites instàncies fantàstiques en una metàfora dels dubtes, obsessions, febleses i somnis dels humans.
Espiral conté històries de perfecció variable. Però per damunt de les limitacions, Baixauli es mostra com un prosista d’imaginació fèrtil, que domina bé el ritme narratiu i escriu els relats amb una prosa subtil i depurada. Cal esperar, ara, que Baixauli sapia aprofitar les seues virtuts narratives -cosa que no sempre passa amb els narradors d’aquestes latituds- en obres posteriors de més envergadura.
EL TEMPS, 20/04/1999
Articles recents:
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
