Avui comença un congrés titulat Quatre llengües / Quatre literatures dedicat a la poesia. Aquest congrés ha estat organitzat conjuntament per la Secció Valenciana del Pen Club Internacional i la Biblioteca Valenciana i vol ser, des de la pluralitat lingüística i literària de l’Estat espanyol, un espai per al diàleg i la reflexió sobre els interrogants i els problemes de la creació poètica en aquests època.
Quatre llengües / Quatre literatures vol ser també una festa de la paraula. Per això l’encontre culminarà amb un festival de poesia a fi de mostrar una àmplia i variada panoràmica lírica dels nostres dies en els distints idiomes de l’Estat, a través de la veu de més d’una trentena de poetes. La conferència inaugural es farà a la Biblioteca Valenciana, mentre que la resta dels actes es durà a terme divendres i dissabte al Centre Cultural de la Beneficència dins el marc del II Saló Valencià del Llibre.
Si considerem que els encontres entre els creadors són sempre productius, més encara hauríem de pensar-ho de les trobades entre els escriptors de l’Estat espanyol. I per una raó ben senzilla, encara que no sempre ben entesa. Al nostre Estat sovint imperen actituds i opinions que veuen la diversitat lingüística i cultural –reconeguda per la constitució que, a més de reconéixer-la, recomana estimular-la- no com un fenomen vital, creatiu i fecund per a la cultura espanyola, sinó més aviat com una barrera i un entrebanc. S’objecta sovint que la literatura escrita en eusquera, gallec i català té poc sentit en un món multicultural i cada vegada més cosmopolita. Aquesta objecció cau en la contradicció d’emprar la idea de la multiculturalitat per a oposar-se a la nostra diversitat. Sorprén que es defense com a cosa positiva el coneixement d’altres llengües i altres cultures forànies mentre es considera com un fenomen negatiu l’existència d’altres literatures peninsulars. I encara els costa més d’entendre que les diverses llengües miren de progressar en tots els àmbits socials en les territoris on estan implantades.
Aquests malentesos també es poden trobar en el món de la cultura, on sovint es donen friccions entre els escriptors perifèrics i els escriptors en llengua castellana a causa del desconeixement mutu. Ens referim a un fet que, encara que no és general, existeix i de vegades dificulta el diàleg i l’intercanvi d’idees. Per aquesta raó, qualsevol iniciativa dirigida a contrarestar aquestes postures negatives és enriquidora. Per això la proposta de Quatre llengües / Quatre literatures de la Secció Valenciana del Pen Club Internacional vol ser un altre intent de fer més fluïdes les relacions entre els escriptors de les llengües de l’Estat. Perquè el Pen Club és una associació que va nàixer amb la convicció de la necessitat del diàleg, atés que el seu objectiu és promoure la cooperació i la comprensió intel·lectuals entre escriptors per tal de ressaltar el paper fonamental de la literatura en el desenvolupament de la cultura.
Enguany la Secció Valenciana del Pen ha optat per uns temes que solen aparéixer entre les preocupacions dels escriptors actuals. L’encontre gira al voltant de tres grans qüestions: primer, com reflecteix la poesia d’avui el món contemporani; segon, la relació entre poesia realitat, i tercer, com la sensibilitat i el llenguatge del present connecten amb la tradició literària. D’aquests aspectes s’ocuparan escriptors que tenen a les seues esquenes unes trajectòries ben interessants i àmpliament reconegudes. Així, com a conferenciants intervindran Rafael Argullol, Josep Lluís Prades, Luis Antonio de Villena i Carlos Marzal. En les distintes taules rodones participaran autors valencians com Joan Navarro, Marc Granell, Enric Sòria, Jenaro Talens i Vicente Gallego; els catalans i malorquins Manel Forcano, Txema Martínez i mallorquí Sebastià Alzamora; els gallecs Xosé María Álvarez Cáccamo i Pilar Pallarés; els bascos Miren Agur i Andolin Eguzkitza, entre altres autors no menys esmentables, que deixen per allargar-nos en excés.
La poesia, a diferència de la narrativa, no aspira a la representació de la realitat, la caracterització de personatges independents del jo poètic o la creació d’una història concebuda com un conflicte progressiu entre diversos individus. La poesia persegueix sobretot l’expressió de les emocions del poeta. És clar que també hi apareix la realitat, però presentada des d’una visió subjectiva: la mirada personal i íntima, de vegades amable, d’altres irada, de l’autor que s’emociona en carn viva. No hem de creure per això que el poeta no tinga res a dir al món actual; malgrat que en la poesia la presència del subjecte és absoluta en l’ordenació de les emocions i els pensaments, la seua capacitat de suggestió i evocació pot tenir una influència profunda en els seus lectors que esdevenen còmplices de la mirada dels ulls del poeta que assoleix així la seua repercussió social, encara que aquesta sempre serà lenta i mai no multitudinària.
Vicent Berenguer i Francesc Calafat
EL PAÍS, 22/10/2002
Articles recents:
