Àlan Greus, després d’haver publicat una novel·la juvenil, L’amulet egipci, ben acceptada per la crítica i el públic, i un recull de contes, Relats de la creença, on realitzà tota una exhibició de tècniques narratives, però pobre de contingut, emprén ara, amb L’hereu, la seua obra de més pes literari. En L’hereu es creuen dos móns que a la llarga conflueixen. Un, és la vida d’un funcionari que encara que no escriu i viu a l’espera de trobar el moment d’emprendre el somni de la seua vida, escriure ficció. El somni es realitza quan es donen tot un seguit de circumstàncies rocambolesques i poc creïbles, a partir de les quals es fa amb el dietari d’un immigrant anònim. Aquests punts de referència li serveixen a l’autor per apostar per allò que més l’interessa, el perfil humà del protagonista: un personatge amb una relació sentimental poc definida i gens estable, caracteritzat per unes relacions difícils i distants amb els pares, especialment amb el seu pare, que ha tingut una vida marcada per les depressions i ara, a la vellesa, està reclòs en una residència. Tot això fa que el protagonista sovint amague els seus fracassos i les seues indecisions amb un discurs progre i escèptic. Aquesta part de la novel·la funciona a mitges, perquè hi ha moments i escenes ben resoltes, però alhora hi ha també instants en què la caracterització de personatge és massa tòpica i d’escassa consistència.
La part més valuosa i atractiva de L’hereu és aquella dedicada a les pàgines del dietari d’un immigrant valencià al París dels anys cinquanta i seixanta, on a través d’una mirada ingènua ens mostra un món totalment nou, estrany, i els esforços que fa l’immigrant per mirar d’adaptar-s’hi. El centre del dietari resideix en un fet extraordinari: l’enamorament i posterior convivència amb una jove francesa, vital i d’interessos intel·lectuals que desborden totalment el personatge i que determinaran d’una forma inesperada la seua vida posterior.
Els aspectes més positius del llibre són la prosa solvent i, sobretot, l’ús d’una llengua flexible, matisada, que dóna solidesa i consistència als dos registres de la novel·la: el del narrador i el de l’immigrant.
L’altra novel·la que comentem avui, El Papa maleït, és la primera incursió novel·lística del poeta i assagista castellonenc Manel Garcia Grau. La novel·la és, de fet, un encàrrec editorial. Malgrat això, els misteris que envolten la vida de Pere Martines de Luna i les ombres que projecten les lluites religioses de l’anomenat Cisma d’Occident resulten molt atractius per a un creador. I això és, sens dubte, el que ha decidit Manel Garcia Grau a submergir-se en un àmbit literari encara verge per a ell.
El Papa maleït, amb el conegudíssim recurs del manuscrit trobat, ens transporta de ple als darrers dies de la vida del Papa Luna, refugiat a Peníscola i mort en circumstàncies estranyes, i a la posterior fugida d’alguns dels seus seguidors més lleials, com ara el seu secretari, Lluís Colbert, personatge totalment fictici. A partir d’ací el narrador, ja vell i amagat en les contrades del Canigó, reconstrueix la seua vida personal, la convulsa vida del papa Luna i les complexes trames polítiques i religioses que travessaren tot Europa, intrigues que permeteren en algun moment la coexistència de tres papes a Avinyó, Peníscola i Roma. En un clima tan embolicat, el secretari del Papa enumera i explica les múltiples maniobres d’alta política, els complots, els assassinats i les traïcions que configuraren la vida d’aquest Papa, conegut també com a Benet XIII.
Manel Garcia Grau és un escriptor de paraula fàcil i de llenguatge sumptuós que li permeten de narrar amb comoditat, amb descripcions acurades i instants d’un dens lirisme, i de crear un estil sumptuós adequat al narrador, un funcionari de cultura cancelleresca. També resulten molt afortunades les referències als animals que encapçalen els capítols del llibre, tot seguint les al·legories habituals en la literatura medieval. Amb tot, la falta d’experiència narrativa i la necessitat de donar a conéixer uns fets desconeguts fan que l’autor descure en molts moments l’ordit novel·lístic i la tensió dramàtica dels personatges a favor d’una relació minuciosa, de vegades excessiva, de dades històriques i erudites. Siga com siga, El Papa maleït compleix la idea bàsica del llibre, mostrar-nos els movedissos moviments polítics i religiosos d’uns moments poc coneguts pels lectors actuals.
EL PAÍS, QUADERN, 26/06/2003
Articles recents:
