Un altre llibre que he rellegit a gust aquest estiu ha sigut Arran de precipici de Josep Piera, publicat per Destino, que si el comparem amb la versió original comprovarem la força actual de la seua prosa. Arran de precipici és el títol que du la nova versió d’El cingle verd, llibre que va meréixer el premi Josep Pla de 1981 i que en aquell moment era una mostra entusiasta del que anomenen literatura del jo, aquella literatura que creix i madura a partir de les experiències personals, de la memòria íntima, de les idees sentides. Josep Piera, mantenint el que era el llibre aconsegueix fer-ne un altre de més intens, amb una prosa més madura i sense els dèficits de la primera redacció. És un llibre de memòria personal i col·lectiva que va dels anys seixanta a l’any vuitanta-u, un llarg periple de ruptures i descobertes on l’autor ens apunta els seus entusiasmes i passions, la fascinació pel paisatge, les amistats, els mestres, els afanys vitals i literaris. També ens narra les raons per les quals canvia de llengua en l’escriptura. Arran de precipici també ens aporta les claus dels seus grans interessos literaris que orientaran la seua posterior evolució literària: la descoberta de la Grècia real el durà a descobrir i reconstruir allò que de mediterrani té encara la nostra geografia i cultura.
El llibre és un dietari molt singular, que recull cartes, fragments de poemes, notes íntimes, diàlegs, perquè en no seguir estrictament un ordre cronològic, llevat d’alguna part, pot fer la impressió al lector de trobar-se davant d’una crònica despullada de les emocions, dels desigs i dels somnis. Una crònica lírica composta de fragments breus i ràpids, escrita en una llengua de regust oral i clàssic alhora, d’intenses de tonalitats cromàtiques.
Articles recents:
Arran de precipici. Josep Piera. Edicions Destino. Barcelona, 2003. 243 pàgs.
Etiquetes: 2003 Narrativa Josep Piera