Aquest estiu he volgut rellegir-me amb la calma que proporcionen els dies estivals Purgatori, l’última novel·la de Joan F. Mira. Una lectura més pausada m’ha confirmat el que ja sabia, que ens trobem davant d’una molt bona novel·la escrita amb l’ofici i la gosadia dels grans narradors. Ara he pogut apreciar l’enorme quantitat de matisos, de referències culturals (com les al·lusions a Divina Comèdia de Dante, i als referents bíblics i religiosos) i històriques, algunes poc conegudes com les relacions dels valencians amb Guinea, especialment pel que fa al tema de la fusta. Al seu constat, tot un seguit de reflexions sucoses de tota mena que com a càpsules literàries alimenten i consoliden ací i allà les múltiples aportacions que l’obra dóna sobre el nostre món. Però si en algun punt excel·leix aquesta novel·la per sobre dels altres és pel ritme que Joan F. Mira ha aconseguit imposar a la seua prosa, que flueix amb soltura i és més sòlida, depurada i complexa que mai. El seu estil narratiu no és gens fàcil, ja que el que pretén és fer que la veu narradora siga un únic flux narratiu inesgotable que integre tot el que succeeix en la novel·la: tant la veu del narrador i la veu i el pensament del personatge principal com la veu dels altres personatges, així també com les escenes i els temps més contraposats. I tot això fet amb la soltura, la precisió i l’atreviment dels bons narradors.
Purgatori, com a llibre sobre la ciutat de València, connecta amb Els treballs i els dies, però se’n distancia del seu estil profundament grotesc. A Purgatori, encara que no siga un llibre de profunditats psicològiques, una mirada profundament humana orienta el llibre, ja que entra de ple en els processos del dolor i explora la decadència i la mort. Amb tot, Mira no abandona la presència del grotesc o de la caricatura. Així ho veiem en un dels personatges més vistosos, com ara el xòfer guineà anomenat Teodor Llorens en una no gens amagada al·lusió al fundador de Las Provincias, que és presentat com un escriptor en valencià i gran coneixedor de la història de València i serà l’encarregat d’orientar el protagonista pels laberints de la ciutat. Ara la diversitat de contrastos esdevé equilibrada, més harmoniosa.El personatge Principal, Salvador Donat, és un metge de poble que du una vida contemplativa ben allunyada de la febre urbana de la València actual. I no ho amaga: el seu emblema és una Harley Davidson dels anys seixanta quan treballava de metge a Guinea. Salvador es desplaçarà a la ciutat fer companyia al seu germà, malalt de càncer de pulmó. La relació dels germans no li serveix tant per explorar la relacions psicològiques dels germans com dos móns diferents. Josep representa l’univers de les ambicions, de les enveges, del poder. Al mateix temps és un home vital que vol xuclar fins al darrer instant. Salvador és tot el contrari, però es contamina de la vitalitat del seu germà. El seu viatge a la ciutat el viu com un procés d’iniciació, de descobriment de la realitat. Quan se’n torne finalment ja no serà el mateix. En aquest viratge l’amor té un important, fa possible la comunicació amb la nova realitat.
L’arribada de Salvador a València la seguirem en diversos itineraris des dels voltants de la ciutat fins al seu cor, passant per les noves urbanitzacions i sobretot pels seus eixamples, pel cor de la València burgesa, tot oferint-nos una mirada estranyada i fantasmal de la ciutat. El retrobament amb la seua ciutat suposarà el descobriment de referents totalment diferents als que ell va viure en la València de la infantesa i joventut, marcada pels efectes de la guerra i pel domini absolut de la vida de religiosa sobre els individus, magistralment retractats a Purgatori en els rituals tortuosament dissenyats de les lúgubres setmanes santes de la postguerra. El seu particular Virgili serà el xòfer guineà que el guiarà en el seu viatge pel món dels diners, el poder, el sexe, la violència al carrer, l’avarícia i l’ambició. Hi ha moltes pàgines memorables com les que Mira dedica a retractar personatges com ara un malalt de la sida, una heroïnòmana que es prostitueix per sobreviure o un ex company del protagonista que exerceix de president d’un casal faller. També mereixen la nostra atenció els passatges que Mira dedica al Corte Inglés com a paradís de consumisme, les encertades reflexions sobre els culebrons televisius, la ruptura entre generacions, la pèrdua de memòria històrica pels sectors influents valencians. Tot plegat, doncs, un excel·lent mosaic de la ciutat i de les transformacions que s’hi ha produït en els darrers dècades.
EL PAÍS, QUADERN, 25/09/2003
Articles recents:
Font: lavanguardia.com
Purgatori. Joan F. Mira. Edicions Proa, Barcelona, 2003. 296 pàgs.
Etiquetes: 2003 El País Narrativa Joan Francesc Mira