Josep Piera amb més de trenta anys d’escriptura i més de trenta llibres publicats és a hores d’ara un dels escriptors més significatius de la literatura en català. Es donà a conéixer al principis dels setanta com a poeta i cap setanta volgué tocar també les cordes de la prosa i des de llavors ha defensat i practicat la literatura del jo, aquella que recrea vivències i cavil·lacions personals. El seu primer llibre en prosa va ser El cingle verd, un dietari líric dels neguits vitals i literaris dels setanta. Amb Estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, Ací s’acaba tot desenvolupa un periple literari singular, lligat al viatge, i que va més enllà de la crònica turista, perquè amb important component vital són resseguiment dels pòsits històrics i les afinitats culturals que Grècia, Nàpols i Sicília comparteixen amb València. Darrerament amb El temps feliç ha tornat a l’escriptura de la memòria més pura.
Aquesta llarga trajectòria, d’una manera o una altra relacionada amb els mecanismes de la memòria, la podem veure ara i ací com una entrenament meticulós que ha conduït Josep Piera a dur a terme les memòries que ara estrena amb tant expressiu com eloqüent títol: Puta postguerra. En aquesta ocasió l’autor redueix i equilibra una certa tirada seua a convertir sovint el jo en l’amo totpoderós de la creació. Ací, en canvi, el narrador transita obertament per àmbits compartits amb els lectors. La mateixa obertura del llibre ens ho adverteix: ens trobem davant d’un aventura on la literatura esdevé història, i la història, literatura. Amb tals propòsits el llibre aconsegueix un abast que potser altres llibres seus no tenien –encara sempre a tingut bastants lectors–, perquè un grup humà es fonamenta amb la memòria. I en aquest sentit les memòries dels escriptors, pel parcials i personals que puguen a arribar a ser, són un pont fabulós per acostar-nos-hi. I més encara en un país on n’hi tan poques i on sembla que l’amnèsia siga una recepta general. Per això, i a banda de les bondats literàries, que les té i moltes, és, per aquesta raó, un llibre útil i reconfortant.
Amb les pàgines que ens regala Josep Piera veiem com la memòria aporta sentit a uns fets que quan es produeixen són aïllats i dispersos. Els records permeten als humans carregar de sentit els fets viscuts. És ben palmari que la memòria és limitada i feta de fragments, i que segurament, com diuen els experts, té més a veure amb el present i el futur que no amb el propi passat. És possible, i inevitable, que siga en certa mesura una rehabilitació del passat, un confessionari on es perdonen els pecats. No ho negarem. Ara, com sempre, hi ha graus. I això és el que compta: limitar els límits d’aquest procés. Per aquest motiu, ací l’autor aposta per la honestedat, la credibilitat, i és veu en el fet que la fantasia que participava clarament en altres obres, ací no hi és. És clar que fa servir la imaginació i la literatura però amb l’objectiu de remarcar la veritat dels fets narrats. Fet i fet, amb Puta postguerra l’autor vol convertir el seu imaginari del passat en literatura i s’esforça per fuigir d’edulcorants, autosatisfaccions gratuïtes i no menysté la duresa, quan cal.
El mecanisme que fabrica i gestiona la “reverberació” dels fets és el llenguatge col·lectiu que recull en el llenguatge personal les històries dels altres homes. Així, el xiquet i l’adolescent, que va ser el narrador, obri els ulls a la vida a través de les vivències que li transmeten el llenguatge dels pares, familiars, amics, professors… Com això no li és suficient, li cal veure el que fan i sobretot fixar-se en el llenguatge que expressen les seues “accions”, i contrastar-lo amb el que fan. Això explica el degoteig constant de lessico famigliare –per dir-ho en termes de Natàlia Ginzburg— i les paraules de la tribu –o tribus, si tenim en compte rectors, monges…–, perquè tenen un paper essencial per a la caracterització de la persona, –i d’una època, de retop–, unes vegades per a identificar i d’altres per a diferenciar. En aquest sentit, el repertori de paraules, expressions, dites, màximes, sentències dels familiars, coneguts o anònimes és ben llarga i extraordinària.
Josep Piera, com ho diu en més d’una volta, no mira cap enrere amb recança, sinó amb una evocació vital. Fa el solen ser les persones, però amb art, rigor, emoció i paciència per tal de bastir unes memòries de primer ordre. Perquè les persones no són la primera persona, comencen a tenir identitat quan acumulen i fan seues tones i tones de records. L’autor diu: “pense que el passat és el temps de la memòria, el temps que sobreviu, el temps dels mots. E passat ens fa ser, sentir-nos ser, i reconéixer-nos vius”.
Amb aquests fins i dispositius, Puta postguerra, que s’obri amb l’any 1947, es proposa projectar el temps del narrador, aquell en què obri els ulls a la vida i inicia un aprenentatge extens i penós. Un univers antic, estàtic i rural, d’olors intenses i necessitats primàries; un temps de pors i silencis, de sotanes, rosaris i processons, un temps on les aules dels infants eren la casa, el carrer i el camp. A mida que creixen cauen sota la tutela dels religiosos que es delien per omplir els seus cervells tendres de terrors i devocions fantasioses. Tot i això, el xiquet que va ser Piera viu entre dues paral·leles que mai no es toquen: la religiositat de la mare i la laïcisme del pare. Típic, per altra banda. En aquest temps sense temps de la infantesa, el xiquet troba el seu paradís als estius de la Drova. A mesura que avancen les anus cinquanta, la soga del règim afluixa i alguns comencen a respirar una mica, encara la gelada del 56 i la riuada 57 tornen a afonar les esperances. Amb tot, en aquesta dècada la vida, com el cine, passa del banc i negre al color, i, més tard, al tecnicolor. De fet, les referències al cinema, així com als deliris del llegendari religió i al algunes notes naïf a partir de la natura, li permeten a l’autor acolorir la narració en moltes ocasions. La vida, si més no la vida dels joves, canvia al ritme de la música, el cine i la moda que arriba de fora. A finals dels cinquanta, el cine d’aventures deixa pas a uns personatges més pròxims, com ara els que representava James Dean, que el xiquet de les memòries s’esforçava per imitar.
Amb les anys seixanta la puta postguerra comença a evaporar-se, i són els anys d’”iniciàtics alliberaments individuals”, primer tímids, després més descarats. És el principi del trencament dels tabús sexuals, religiosos. Són ben encertades les observacions dedicades als somnis i deliris, frustracions i sofriments que va comportar la no educació sexual dels joves. Es passa de viure en el no temps a dansar, per tímid que fóra, al ritme de la “vida“ que arribava de l’exterior, ja fóra música, cinema, literatura, turistes… En aquests anys el mar passà a ser platja amb l’arribada del turisme. Apareix la televisió, una publicat mai no vista, els cotxes, les “pandilles” i els guateques. I París esdevé en un imam irresistible per la gent d’ací. Si hi ha cap termòmetre que reflectisca els canvis mentals d’aquell temps, aquest és la figura de l’estrangera, pel que té de realitat i sobretot pel que té de mite. Els canvis de pells de la societat que hem insinuat són l’escenari de les acceleracions i mutacions que viu l’adolescent i jove Piera, marcada per una malaltia sense diagnòstic, les crisis intenses, la necessitat de fugir del destí marcat per les circumstàncies i l’obsessió per trobar el seu camí: ser ell. Quan un llibre com aquest és com cal, esdevé un calaix fantàstic sense fons on hi pot paréixer de tot: retrats, evocacions, crueses, desgavells, idees sobre milanta qüestions que mostren un temps, un lloc. I també d’un escriptor que enmig de crisis, inèrcies i tossuderia, germina una galeria de fantasies, neguits i fermeses que es convertiran més tard en realitat.
He llegit amb gust i interés Puta postguerra perquè radiografia amb justesa un lloc, un temps i unes vides, i no tant pel que sociologia puga tenir, sinó pel que té de vida. Pintada amb un paleta de tons ampla (ingenu, tràgic, cruel, humorístic…) i dirigida per una prosa versàtil, colorista, sensual i efectiva, atenta als indicis evocadors i descriure les escenes i situacions amb pinzellades ràpides. Una de les virtuts de l’obra és la considerable aportació de llenguatge popular, que mai no resulta pintoresc, sinó més aviat el contraria, ja que s’integra amb el registre culte en un mateix impuls creatiu. Per tot el que hem dit Puta postguerra esdevindrà un llibre de referència pel que diu i com ho diu. Un llibre, tot plegat, a recordar i rellegir.
EL PAÍS, QUADERN, 15/03/2007
Articles recents:
Puta postguerra. Josep Piera. Edicions 62, Barcelona, 2007. 318 pàgs
Etiquetes: 2007 El País Narrativa Josep Piera