Entrevista a Ferran Torrent: “Necessite un argument, necessite uns personatges, em cal que els personatges estiguen connectats a la vida, em cal que el lector senta la mateixa passió al llegir que jo tinc a escriure”

A propòsit de la jornada sobre l’obra de Ferran Torrent, entrevistem l’autor amb la finalitat que ens parle directament sobre el seu univers narratiu, sobre l’evolució de la seua obra i els neguits i afanys literaris que li preocupen en el present.

– Francesc Calafat: La primera pregunta inevitablement va lligada a la qüestió del gènere: fins a quin punt et consideres un escriptor de novel·la policíaca, fins a quin punt respectes les convencions o les rebentes?
– Ferran Torrent: En primer lloc, em considere escriptor per damunt de tot. Per tant, de gèneres, només en veig dos: les bones novel·les i les novel·les roïns, i, si voleu, tres, les novel·les diguem-ne regulars. És veritat que la primera etapa la podríem considerar una etapa de novel·la costumista, de novel·la urbana, de novel·la negra. Em va sorprendre la reacció de la crítica davant de No emprenyeu el comissari perquè jo havia fet una paròdia de la novel·la negra; però, com que resulta que som una literatura xicoteta, que no tenim Estat i totes eixes coses i s’han d’ocupar tots els espais, em van penjar l’etiqueta de novel·lista negre i… perfecte, jo no podia fer res i vaig continuar pensant el que havia d’escriure. Si he de ser sincer, en aquell moment no sabia fer una altra cosa només que això. Crec que he tingut un problema i un avantatge: el problema és que he hagut d’aprendre escrivint, per tant, equivocant-me, i l’avantatge és que, si no haguera escrit, probablement ara tampoc escriuria.

– Francesc Calafat: Estem d’acord. Les teues novel·les toquen el tema del gènere i algunes molt, però el tracten a la seua manera i eixa és la gràcia que tenen: que adapten alguna modalitat del gènere negre però amb interès de reflectir o parlar d’un món molt pròxim. És una de les virtuts que tenen les teues novel·les: ser pròximes i al mateix temps adaptar hàbilment patrons o referents universals o que resulten propers a una gran part de lectors. Una qüestió que et vull plantejar, connectada amb l’anterior, és si les teues novel·les, s’acosten o no al gènere policíac, o com vulguem dir-ne, són una manera nova de tractar la novel·la d’aventures?
– Ferran Torrent: Jo no m’ho he plantejat mai. Sé que hi ha escriptors que amb el pas del temps es posen coartades per lligar ben lligat el que han escrit, però al final tot se sap. Vaig començar a escriure amb absoluta llibertat, amb absoluta inconsciència i vaig fer el que pensava que calia fer, sense pensar que provocaria el que va provocar en aquell moment: que van haver lectors que es van interessar molt. No m’ho esperava, francament, va ser un èxit que em pillà per sorpresa. Sort tinc de ser una persona bastant realista, de tenir els peus a terra. Llavors vaig pensar que un dia et poden posar dalt de tot i a l’endemà baix. En la valoració dels meus inicis hi va haver un component sociològic, en el sentit de dir: «Ah! ens ha eixit un novel·lista de novel·la negra que no teníem al País Valencià. Ja en tenim un!» I per tant ja tenim, diguem-ne, un buit ocupat. Em va tocar jugar eixe paper, me l’adjudicaren. No ho vaig fer jo, me l’adjudicaren altres. Però no em preocupava; jo feia el que sabia fer. El que passa és que jo també tenia clara una cosa: que si continuava pel mateix camí, la meua carrera haguera acabat en l’any noranta. Sabia que havia de canviar de registre perquè sempre he tingut clar que més val que canvies tu que et canvien els lectors. Precisem: els lectors no et canvien, et deixen. Des de llavors he tractat d’avançar-los. Tinc uns lectors més o menys fidels des de fa anys i he inaugurat tres o quatre etapes, no perquè ells es cansaren de les meues novel·les, sinó perquè he volgut posar-me un repte i abordar altres temes que no havia tractat fins al moment. Un exemple claríssim n’és que en la primera etapa jo tocava la ciutat, però la ciutat no actuava com un personatge, apareixia de forma epidèrmica. En canvi, a partir de Societat limitada, o fins i tot des de Gràcies per la propina, la ciutat ja té una presència més sòlida. Probablement, quan vaig començar, no estava preparat per a fer-ho i, amb l’evolució dels anys, l’experiència que adquireixes i el teu esforç, creus que és el moment d’abordar un altre tipus de novel·la.

– Francesc Calafat: Mentre rellegia les teues novel·les, se m’ha fet palmari que la teua literatura ofereix una radiografia gens menyspreable de la història de València des dels anys 60 fins a l’actualitat. Ens trobem qüestions sociològiques i històriques, ambients populars i marginals, un ventall divers de visions polítiques, l’evolució de la concepció de la família, el tema dels espavilats que fan l’agost enmig d’un clima de corrupció progressiva, etc. Ets conscient d’alguna manera que les teues novel·les, volent o sense voler, pinten un mosaic de dimensions considerables de la societat valenciana.
– Ferran Torrent: No. Si un defecte tinc, és que conteste el que pense. No he sigut mai, ni ho sóc, conscient d’això. Del que era conscient és que volia fer una obra, i fer una obra, per a mi, és tindre quatre temes: la solidaritat, la ciutat com a fons, i sobre això construir una obra. Un creador parteix de l’instint i després la raó elabora. Jo utilitze més temps repassant que escrivint, perquè l’instint és important, però l’has de matisar lògicament. En qüestions plàstiques o estètiques de la novel·la ha d’intervenir la raó. En tota obra hi ha lectures conscients i lectures inconscients. Les lectures inconscients, amb el pas del temps, probablement hi faran surar aspectes als quals no havia parat especial atenció. És possible, que a mesura que parlava d’uns fets i d’una geografia, dibuixava una època. No he sigut conscient d’això, ho he sigut d’altres coses. Quan vaig començar a escriure, hi hagué dos fets que em varen sorprendre moltísim: una era, i no ho dic amb menyspreu en absolut per cap col·lega, l’existència d’un valencià encarcarat, un valencià en què semblava que els escriptors recorrien sistemàticament al sinònim i, si la paraula era més difícil, llavors semblava més literària; dos, la literatura dels anys setanta no tocava la ciutat. Jo era un lector de molta literatura nord-americana: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, la literatura negra… tots els autors nord-americans m’agradaven molt. D’aquella narrativa vaig aprendre una lliçó, com també l’he apresa del cinema: si no hi ha argument, no hi ha novel·la. Podrà tenir altres valors, la novel·la, i ho podré reconèixer, però necessite un argument, necessite uns personatges, em cal que els personatges estiguen connectats a la vida, em cal que el lector senta la mateixa passió al llegir que jo tinc a escriure. D’això, sempre n’he sigut conscient.

– Francesc Calafat: En llegir les teues novel·les, veus que hi ha una sèrie de constants. Per exemple, la corrupció i la prostitució trauen el nas, ara sí i ara també, en les teues històries. Són figures fixes en el món urbà modern? Per què et fixes tan sovint en aquesta mena de temes?
– Ferran Torrent: Bé, supose que hi ha qüestions diguem-ne educacionals. Em sap greu dir-ho, perquè no és literari, però a mi em van desvirgar en el Barri Xinés. Això forma part de la vida de cadascú. En Bulevard dels francesos un personatge diu: per què m’interessa més una prostituta que un intel·lectual? I altre li contesta: probablement perquè la prostituta representa més la realitat que l’intel·lectual. Per això ho he fet així: no veig intel·lectuals cada dia, ni a cada moment, ni cada mes, però prostitutes desgraciadament les veus a la carretera mentre condueixes. El gran problema que trobe en els novel·listes que tracten el present és que no ixen al carrer. És a dir, si tu vols descriure un alcohòlic, has de conèixer-los molt bé. Si jo no haguera conegut alcohòlics, si no haguera conegut prostitutes, si no haguera conegut notaris, si no haguera conegut… Jo conec tothom, no tinc prejudicis, em relacione amb gent de dreta, d’esquerres, sempre i quan em respecten, i no tinc cap problema. Un dia em feren un article i em preguntaren per què era amic de Paco Roig. Vaig dir: Paco Roig és la vida, Paco Roig representa la societat valenciana. M’interessa molt més Paco Roig que moltíssima gent: representa el que han sigut els empresaris, els primers empresaris de la fornada dels anys 60. Si no haguera conegut empresaris de les seus característiques, no haguera pogut fer les novel·les que he fet. Fa temps, en una entrevista em van preguntar per un autor català. Com li havia llegit una entrada a un prostíbul, no em vaig poder callar i vaig dir que aquell home no havia anat a un prostíbul en la vida; això ho havia vist en una pel·lícula, ho havia llegit en una novel·la o li ho havia contat algú, perquè no aquells ambients no eren, ni de bon tros, com ell ho explicava. Conèixer les coses és molt important. Mira, quan jo estava fent No emprenyeu el comissari me n’aní a una sauna d‘homosexuals a Russafa i la vaig descriure com la vaig veure. Quan he necessitat descriure alguna cosa que no coneixia, me n’he anat allà. Ara posaré un exemple. L’altre dia un amic meu que és molt jugador de cartes diu: “He descobert un lloc a València de joc clandestí”. A mi tot això m’agrada. Tot el que és clandestí i tot el que és prohibit. Algun dia eixiré en el diari perquè faran una redada en algun lloc, i hauré anat per interès literari. Era una casa clandestina de joc, molt cèntrica, a l’Eixample, amb el nom de Holding. Quan hi entrem veiem el rètol de camuflatge “Asociación Valenciana de Jugadores de Póquer”, per si ve la policia. Anàvem a jugar al Golden Texas. Allà vaig veure una cosa que em resulta excepcional com a novel·lista. Jo conec molt bé les partides i tots els jugadors són de quaranta anys en amunt, no veuràs mai joves, però allà tot eren joves, no passaven dels vint-i-cinc anys, i tenien una borsa de marihuana i hi anaven tots sucant i fumant. Vaig descobrir que l’ambient, a banda d’espés, era molt informal. Tu estàs habituat a les partides de pòquer serioses, a les partides del cinquanta-quatre, amb gent amb corbata, educada i allà veus jugadors parlant per telèfon, tirant-li a la marihuana…i dius: açò no és gens seriós. En aquelles partides tot anava ràpid, amb gent que s’alça i es mou cap ací i cap allà. És un joc perfecte per empomar els que van d’entesos, de professionals. Aquella experiència va ser, no diré una lliçó perquè seria exagerat, però em va resultar ben interessant per la seua novetat. Pot ser ho trauré o no en una novel·la, però tinc una idea del que passa avui en dia amb el Golden Texas, de moda ara a Barcelona, Madrid, València… i que hi ha moltes cases clandestines de joc per tot arreu. I els diaris no en trauen res. És a dir, tot això em proporciona una idea que el món no sóc jo, que el món és molt més ample i que jo estic al món i el vull conèixer. Un novel·lista, per a mi, ha de tindre el despatx al cinquanta per cent i la vida al cinquanta per cent. Ara bé, aquí hi ha un matís: si tu fas una novel·la ambientada en el segle XVI, jo entenc que has d’estar en el despatx tot el dia consultant llibres, però si tu vols fer una novel·la estrictament contemporània, has de conèixer la gent, saber com parla, saber com pensa, quins són els problemes, vull dir, has de tindre una idea bastant aproximada de com funciona la societat perquè, si no, la novel·la no és creïble; no pots dibuixar els personatges si no els coneixes.

– Francesc Calafat: En Bulevard dels francesos tractes un tema inèdit en la teua narrativa fins a les hores: la guerra i l’eterna postguerra. Per ser fets complexos i difícils de tractar, no em puc estar de demanar-te què ha significat submergir-te en aquella història. Això d’un costat. De l’altre, subratllar que un dels aspectes que m’ha impactat del llibre ha sigut el tractament d’alguns personatges, com ara el Robert, el segon narrador, i el seu amic, el Colorado. Són figures que tenen una presència tirant a breu, concisa, però d’un recorregut més llarg, projecten més del que diuen. Ferran, aquest punt el tenies ben meditat i treballat?
– Ferran Torrent: Sí, sí, és una novel·la molt treballada perquè la duia al cap sis anys i anava fent treball de camp i anava perfilant personatges i argument mentre escrivia altres novel·les. Sabia que era una novel·la complexa. Per desgràcia no em puc estar més de dos anys sense fer una novel·la perquè visc de la literatura en un vuitanta per cent. Per tant, idees excepcionals per a fer novel·les d’abast literari com Bulevard dels francesos, doncs no les tens sempre. Has de esperar un temps i les has de treballar més. I mentre has de fer unes altres, que no les considere menors ni de bon tros, simplement que no necessite tant de treball de camp per a fer-les i les puc escriure diguem-ne des de casa. Els dos personatges que esmentes m’entusiasmaven, perquè treien el meu jo amagat, el que no sóc capaç de dir, perquè probablement em dirien “s’ha tornat boig”, però que a vegades en vénen ganes de dir, d’enviar-ho tot on brama la tonyina i, perdoneu-me l’expressió, de cagar-me amb tot. De veritat, hi ha dies que em deprimeix veure els polítics; la mediocritat és una cosa que em colpeix moltíssim amb gent que no hauria de tindre-la. Jo vaig al casino del meu poble tots els dies i no m’importa la mitjania dels coneguts i saludats, en absolut, perquè són gent que ha pencat tota vida: han anat al camp, han anat a l’obra, han posat tatxes… i jo els valore des del punt de vista humà. El que no puc valorar és la mediocritat d’un professor universitari, la mediocritat d’un polític. Per això no estic menyspreant ni els polítics en general ni els professors universitaris, el matís que quede ben clar. És una cosa que em subleva. En determinades novel·les reconec que la malicia o la ràbia m’ix de manera espontània, però en Bulevard dels francesos ho he fet a posta: cree dos personatges, un dels quals ve de la lluita antifranquista, que farts de tot es dediquen a rebentar el món. Una vegada, quan em deia un amic meu «el país està perdut», li vaig dir: «sí, però encara tenim una possibilitat que és donar pel sac. Com ja ho tenim tot perdut, dediquem-nos a donar pel sac i ja està, no?». És el que fan els dos paios de la novel·la: tot està perdut, i hem fet coses, i no han servit per a res, doncs dediquem-nos a fotre.

– Francesc Calafat: Duem una estona llarga parlant des d’ací dalt i ja va sent l’hora que des de les butaques participeu i feu preguntes.
– Una persona del públic: En quin tipus de novel·les t’has inspirat? En quins novel·listes?
– Ferran Torrent: En quines novel·les m’he inspirat? Home… jo no sóc un plagiador, eh? Pel que fa als novel·listes, n’hi ha molts que m’agraden, afortunadament. Mira, la Patrícia Highsmith m’agrada molt, el Cormac MacCarthy m’agrada molt, me n’atrauen tants… El Jesús Moncada m’agrada molt, Jaume Cabré m’agrada molt, jo què sé…és que n’hi ha tants. És una pregunta trampa perquè quan m’han preguntat «Quina pel·lícula? Quina novel·la?» N’hi ha moltes novel·les i molts autors. Però les influències? No ho sé, de veritat és difícil. No en tinc la seguretat, però crec que Graham Green potser m’ha influït, i potser John Le Carré. Però també et diria Truman Capote perquè A sang freda o Esmorzar amb diamants són novel·les que recorde contínuament. M’han influït? No ho sé. Pense que això és més bé feina de la gent de fora que de tu mateix, perquè tu no ets objectiu.

– Francesc Calafat: Bé, mentre penseu les preguntes, faré cinc cèntims de la meua experiència com a lector de Ferran Torrent. La seua narrativa és ja ben llarga i em fa gràcia veure com a poc a poc introdueix un pas nou en el ball del seu món novel·lístic. Així, després d’un esgotament del model inicial, cerca altres finestres, i una n’és Gràcies per la propina, una mena de novel·la d’aprenentatge on tenien protagonisme la tendresa i l’educació i ambients d’una determinada formació sentimental dels anys cinquanta i seixanta. Més endavant, encetava una obertura cap a la problemàtica social i s’embarcava en l’elaboració d’una panoràmica àmplia sobre la València dels noranta del segle passat. En la darrera peça de la trilogia, Judici final, empelta la trama amb connexions internacionals, gràcies a la presència d’un exmembre de l’IRA, continuada a Només socis amb la presència del Mosad a València.
Un fet que no em deixa de sorprendre és que per alguns crítics i molts lectors, com es pot apreciar en grups de lectors existents a la xarxa d’Internet, Gràcies per la propina continua sent la gran referència del narrador valencià. El llibre, molt apreciable, és una fita i va ser un punt d’inflexió en la seua evolució com a novel·lista. Potser per compensar el pes de les preferències, diré que tinc més tirada a subratllar la magnitud de la trilogia dedicada a la ciutat de València, sobretot a Societat limitada, per la seua mirada polièdrica i per la valentia de situar-se en les bambolines o soterranis de la política duts, això sí, al terreny on es troba còmode. A través de tots els graus de la paleta de l’humor toca els lligams sinuosos i tortuosos dels diners amb la política i sap donar entitat a un personatge que podria ser de sainet, com és Joan Lloris. Aquesta figura permet dibuixar els recursos que fa servir per pujar graons en el poder gràcies a l’elixir enverinat del populisme alhora, que mostra les ombres i l’abisme que du a la gepa aquesta temptativa de fer política per la via ràpida. La gosadia de Ferran Torrent també es posa de manifest en triar com un dels protagonistes estel·lars un polític valencianista, tema que sol tenir escassa cotització en el mercat literari.
Un altre punt a tenir en compte és la construcció dels personatges, que, si més no en determinats casos, han pres més cos, més consistència, com es pot veure, per exemple, en Gràcies per la propina, en el Liam de Judici final, en el protagonista de Només socis o els dos joves antisistema de l’última novel·la. Una obra que em fa prou de pes és La vida en l’abisme perquè és una variació atractiva del tema de la literatura de formació. El llibre no és la descripció de la ludopatia ni la dissecció de cap patologia greu. Tracta, això és cert, la fascinació pel joc. El joc en la ment del jove protagonista és també el tobogan que li permet accedir a l’aventura, al descobriment de la vida més enllà del clima asfixiant del seu hàbitat. L’autor explora els ressorts del joc, dels riscs, del vertigen del desconegut i de les conseqüències terribles a les quals pot dur. Per damunt de tot, és la crònica d’afany de vida, de descobrir coses noves i trencar límits. Per tot això i la creació d’ambients i personatges secundaris de gran valor, el resultat global és un llibre estimable.
El mercat literari a hores d’ara va més marejat que un allioli. No és fàcil mantenir lectors estables com passava abans. Potser per aquet motiu Ferran Torrent col·loca hams literaris per la integració de trames diverses i resoltes sovint en seqüències ràpides. L’important és que la diversitat d’elements està ben travada i integrada en un projecte tan personal com és el Bulevard dels francesos. Ací no era fàcil d’equilibrar el tema de la guerra i de la residència antifranquista, una trama d’un lladre de guant blanc amb les històries d’un policia expert en la repressió i la d’un policia bo, catòlic i carregat de problemes de consciència. El tractament d’aquest últim no era senzill de pastar, perquè per a molts lectors, si més no d’una certa edat, pot resultar difícil de pair, pel fet que no es conserva memòria de les bondats de les forces d’ordre públic. I si no n’hi havia prou amb tot això, la segona època ens transporta al temps de la democràcia, amb totes les transformacions polítiques i socials, capitanejada per dos personatges d’un gran potencial, com ja hem dit abans. Aquests m’encisen per dues raons: primera perquè tenen un punt de cinisme, però en el fons no són cínics o no voldrien ser-ho, però els cal manifestar-ho. És allò de que sí però no: voldrien fotre tot el món però alhora no es poden estar de tenir una mica de consciència. L’ambigüitat vital dels protagonistes està molt ben aconseguida. Són sobre tot personatges sintètics: en poc espai diuen més del que realment diuen en la novel·la. Per tancar la meua intervenció, només apuntar un aspecte que em resulta simpàtic i és la presència de dos models de famílies, si em passeu l’expressió: per una banda, la família tradicional, la del protagonista, amb la mare i els dos germans, el nucli familiar com a projecció de futur, on s’arropen, es donen calor uns als altres, eixa família protectora que orienta i on tots viuen per a tots; per un altra, una família que crea al final de la novel·la Robert recollint personatges destrossats, desfets, trencats: un negre, un exdrogadicte,… una barreja de personatges curiosos que viuen en la mateixa casa. Encara que aquesta relació no es puga qualificar de familiar, no deixen de mantenir una certa convivència, una certa manera de sobreviure i sobretot una via d’encarar el futur amb un mínim de tranquil·litat.

– Verònica Cantó: Ferran has dit que tens un gran nombre de lectors fidels, i les últimes notícies sobre Bulevard dels francesos és que ja anava pels trenta mil exemplars.
– Ferran Torrent: No, trenta mil exemplars editats, no venuts.
– Verònica Cantó: O editats… Però trenta mil exemplars editats és una bona xifra.
– Ferran Torrent: Sí, bé, això és que els editors tenen confiança.
– Verònica Cantó: En el procés creatiu d’una novel·la, quan tu t’enfrontes al paper en blanc, quina pressió exerceixen eixos lectors?
– Ferran Torrent: Cap.
– Verònica Cantó: No escrius per als teus lectors, no penses per a res en ells?
– Ferran Torrent: Mira, de les coses bones que tenim els que no tenim vergonya és que no sentim pressió per res. Jo deixe passar mesos des que acabe una novel·la i en comence una altra, perquè està la promoció pel mig i amb la promoció pel mig és impossible. Després, algunes crítiques les llegisc perquè no tinc més remei, un poc perquè em topete amb elles, però en general no les mire. I saps per què ho faig? Per evitar-ne la pressió. Quan vaig escriure Gràcies per la propina, igual que Societat limitada, va ser com un daltabaix. Tot el món m’alçava. La meua editora, també. I això m’empipa molt, perquè té grans esperances posades en mi, i em fot això. És com si el dia que falle, la culpa de que s’ensorre l’editorial fóra meua, no? Doncs no. Clar que he fallat i fallaré, això és normal. Però de pressions no en vull cap. Quan em pose a escriure mire d’oblidar-me de tot i contar una història que m’agrade. Només he fet una que no m’agradava escriure i vaig fer-la per qüestions econòmiques: Cavall i rei, una novel·la horrorosa. Quan me’n parlen, vull amagar-me davall de la cadira. Tota la resta, agraden o no agraden, les he contades perquè volia. Aquella va ser perquè jo tenia una novel·la en Quaderns Crema en galerades i, quan van tornar-me-les, no em van satisfer i les vaig retirar. Aleshores em vaig posar corrent a escriure Cavall i rei. Clar, qui té pressa, com diuen al meu poble, no es diverteix. I això és el que va passar. Sí, quan em pose a escriure, no puc pensar en el lector. En quin lector pense? En quin? Ara en el Sant Jordi a Catalunya, alguna gent em deia: “ Escolta, quan escriuràs una història de Butxana?” I sempre els dic el mateix, perquè em cabregen: “Si fera sempre històries de Butxana, tu series el primer que em deixaries de llegir, perquè estaries fins els collons de mi i de Butxana, dels dos”. Mai faré cas ni a l’editor ni als lectors, que ho tinguen ben clar. Escriuré el que jo vulga i, si agrada, bé. I el dia que no agrade i el dia que no venga o el dia que pel que siga em fallen les idees, espere no dir res i anar-me’n. No vull saber res dels lectors en eixe aspecte, perquè, si ací en sou cinquanta, cada un teniu una opinió d’una novel·la. Com vaig a saber jo quina novel·la voleu? No puc saber-ho. Per tant he de fer la novel·la que jo vulga i, si coincideix, perfecte. Mireu, els lectors són molt arbitraris. Un llibre com Gràcies per la propina, que tots són homes, el setanta per cent han sigut lectores, i són dades de l’editorial. El setanta per cent eren lectores, per què?. Jo contava una història d’homes on hi havia sensibilitat també, entens? Vaig voler fer una família d’homes, com he fet una família absolutament disfuncional en Bulevard dels francesos, per a demostrar que les famílies tradicionals no tenen per què ser les que funcionen. Pot resultar perfectament amb tres amics o amb tres amigues, malgrat no tenir el mateix cognom. És el que volia fer en Gràcies per la propina. Per què una família de dones només, o una família d’homes, no pot funcionar meravellosament? Si el que importa és la solidaritat, la generositat, l’estar quan algú et necessita. Hi ha una cosa que sí crec pot fidelitzar els lectors, encara que no és demostrable: l’estil. La gent et reconeix en el teu estil i és més fidel a tu. Fins i tot contant històries que no siguen aquelles que a ells els haguera agradat que narrares. Jo sempre narraré a la contra, és a dir, Bulevard dels francesos és una novel·la a la contra absolutament. És així com millor narre. Quan he de fer-ho a favor d’algun, no m’ix bé, quan em motive és quan estic cabrejat. Una vegada em van dir que, si jo tenia èxit a Catalunya, era perquè contava coses que ningú contava. Jo no m’he preocupat de saber el que conten els altres, jo conte només el que jo vull.

– Una persona del públic: Fent un treball de camp al cinquanta per cent, inclús més, de les històries que contes, jo, més que preguntes, honestament vull fer-te un agraïment, un homenatge per haver-nos parlat de la corrupció política valenciana quatre o cinc o vint anys abans de que estiga en els papers com està ara. Et convide a parlar-nos un poquet de com has viscut la creació d’eixe tema, com l’has documentada, si et sembla adient.
– Ferran Torrent: Mira, en les primeres novel·les no trobe que hi haja massa menció a la corrupció política. Potser siga que ara no les recorde molt bé. Crec que és a partir de Societat limitada quan comença a tenir un pes gran la corrupció . Ara molta gent a Barcelona i a València em diuen: “Eh…el Bigotes i el Correa”. I jo dic: “No m’interessen per a res ja. Per una raó: quan va passar el cas desgraciat d’Alcàsser de les tres xiquetes, alguns novel·listes es tiraren com a llops a fer novel·la sobre això i era un error. Primera, els fets escabrosos no m’interessen i, en segon lloc, el que han contat els diaris ja no val per a contar-ho en una novel·la. És a dir, per què vaig fer Societat limitada? Perquè tinc amics i coneguts polítics i dine amb ells, i en la taula diuen el que no diuen en els mítings. Jo de tant en tant els deia: “No sóc periodista, jo no tinc off the record, eh?”. I ells se’n reien. Al final van eixir tots en Societat limitada. Per què? Perquè contaren el que un periodista sap però no pot contar perquè no és demostrable: el finançament il·legal dels partits, que fa tothom. O siga, ací ningú és pur en eixe aspecte. Però és que a mi no em pareix mal, no em sembla mal que hi haja corrupció col·lectiva, el que em sembla mal és la individual. Jo n’he fet de corrupció col·lectiva. Em pareix que la fórmula bona és la dels Estats Units, on apareix la llista d’empresaris que paguen als republicans i la llista d’empresaris que paguen als demòcrates. Però ací no apareixen llistes. L’altre dia em feren una entrevista per al ‘Levante’, que crec eixirà diumenge, i em preguntaven sobre el cas Gürtel i vaig dir que m’encantaria conèixer Correa i el Bigotes, però no per tal que em contaren el que es diu als diaris. Jo començaria preguntant-los: “Anem a veure, tu quan et feres empresari? Com començares?”. El que volia dir-te és que s’ha de contar el que hi ha al darrere. El que m’interessa de la corrupció és el funcionament, els cambalages, els tripijocs: et pose un conseller ací a canvi de no sé què,… i això és el que he contat en Societat limitada. Si jo conte ara el cas Gürtel, a qui l’interessa? Si està contat. A més com a novel·lista estàs encorsetat a dir el que ha dit el diari, si no, el lector diu: «S’ho ha inventat». Ara, si jo dinara amb Correa i el Bigotes els diria: «A veure, tu conta’m des del principi i conta’m com, que és el que no eixirà mai i jo novel·laria. No m’ho contaran, lògicament, però preferiria conèixer el Bigotes que Saramago. Perdona, Saramago m’encanta quan el llig, quan l’escolte m’adorm. Adorm les ovelles, Saramago, val? Dinar jo amb Saramago? Llegir, preferisc Saramago, però per dinar el Bigotes. Per què? Perquè sóc novel·lista, i Saramago no m’aportarà res. Ho fa des del punt de vista literari- el llig-, però, en una taula, res. Em contaria: «Escribo desde las seis de la mañana a las dos,… el problema palestino…». Això ja m’ho conec, home.

– Francesc Calafat: Estem molt a gust ací, i no m’importaria continuar parlant, però ja són les set ben tocades de la vesprada i duem més d’una hora xarra que xarraràs. Per tant, si voleu fer alguna altra pregunta, la feu, i, si no, potser fóra convenient concloure la sessió. Si Ferran vol dir alguna cosa més?
– Ferran Torrent: Si no hi ha cap pregunta més, expressaré de nou el meu agraïment a l’Acadèmia, dir-los que continuen fent actes amb els escriptors i escriptores del país, i que pensen els senyors de l’Acadèmia que els escriptors en valencià no tenim cap altra institució més, i tot el que puguen fer serà benvingut per nosaltres i per vosaltres també, perquè, si us quedeu sense nosaltres, acabareu sent un museu, acabarem sent tots un museu. Esperem que no, és clar. Moltes gràcies.

Jornada ‘El món i l’obra de Ferran Torrent’ dins el cicle ‘Els escriptors valencians actuals’. Monestir Sant Miquel dels Reis. Organitza: AVL (7 de maig de 2010)
Vídeo de l’acte, publicat l’AEPV

Facebook Twitter  Comparteix a

Articles recents: 

L’aura contaminada de València

Una passió amorosa en la València del quatre-cents

Quatre dècades de narrativa valenciana moderna

Francesc Calafat i Ferran Torrent. Fotografia: Jesús Ciscar

Etiquetes: 2010 Altres Narrativa Entrevistes Ferran Torrent