Felip Tobar, encara ben jove, va tenir en el segon lustre dels anys 90 una entrada fulgurant, que després s’anà apagant, en la crítica literària de la premsa valenciana, perquè feia ressenyes —“bonissímes”, al parer de Màrius Serra—, perquè eren fresques, agudes, però més dotat per a la contundència que no per al matís, anava al gra i amb uns talls de navalla tan incisius, que per la novetat descol·locava alguns lectors i delectava a molts. Ara exerceix la crítica ocasionalment. Una llàstima. El seu ofici actual és la traducció, fonamentalment en castellà i centrada sobretot en els còmics que publica Planeta.
El cuquet de Tobar no es limitava a la literatura sobre la literatura, sinó que la seua obsessió primera era la creació i, de fet, escrigué alguna ficció que despertà l’interés d’alguns lectors i d’alguna editorial per la seua singularitat en la literatura nostra d’aquells moments, però l’excés en dificultà la viabilitat. Anys després, amb bon criteri, li ha fet un lífting radical i l’ha reescrita de dalt a baix. El resultat és Ribera de boires. El protagonista, un estudiant, és un personatge excèntric, “tronat”, com s’autoqualifica, ja que parla amb un avi mort, va vestit amb una gavardina seua i té el costum de confondre les coses. Tot comença quan, després de ser segrestada, apareix morta la seua millor amiga en circumstàncies gens clares. El jove, amb l’ajuda d’amics, d’un periodista i d’un forense s’entesta a resoldre el cas. A partir d’ací es gesta la particularitat del llibre: entrem en un món delirant, en què la fantasia i la realitat es barregen i no saben sovint en qui pla se situen. És una història que avança amb enginy i giravolts constants i fets sorprenents. Ribera de boires integra registres diferents: a banda de la proximitat i la fantasia, juga amb la resolució d’enigmes i un thriller estrany d’històries de secrets, un context familiar i elements de la nostra cultura (referències a l’obra de Ramon Llull, als moriscos, a la guerra civil del 1936) al costat d’al·lusions a cultures exòtiques. Amb tots aquests ingredients i la juxtaposició contínua de temps i d’històries, l’autor construeix una rapsòdia única i que llisca amb tota naturalitat. Allò estrany i la incertesa suren sobre la ficció, perquè el llibre esdevé un món de mons, una història d’històries, on la fantasia i la veritat es confonen i acaben sent veritat, si més no per a la persona que ho viu.
És fàcil que a certs lectors aquesta literatura no li faça el pes, i que l’acumulació d’elements i les transicions ràpides puguen crear confusions, però cal reconéixer que el sentit del ritme, la velocitat narrativa i l’obsessió per una trama sòlida ens obliga a pensar en Felip Tobar com un narrador que cal tenir en compte.
EL PAÍS, QUADERN, 23/10/2011
Descarrega’t l’original: 
una-historia-d-histories.pdf
Articles recents:
