Un fet extraordinari, la resurrecció de Mela pel seu germà, és l’inici d’una història d’amor pur entre tots dos, que es veurà entrebancada per una separació d’anys. Quan es retroben, la seua vida es transformarà radicalment, però l’espai del somni on voldrien romandre es revelarà tan fràgil com les ales dissecades d’una papallona…
Contar l’argument de Mela, d’Ignasi Mora, com hem fet, du irremeiablement a la caricatura, perquè és una d’aquelles històries que voregen les fronteres de la sensibleria, sense passar-la, malgrat tot, en cap moment. El llibre exigeix una gran complicitat del lector a fi que no s’hi quede en els aspectes més circumstancials. No desvetllarem el desenllaç, però per comprendre l’estat d’ànim del narrador cal tenir present que les seues paraules són, de fet, una llarga pregària, dirigida a un tu omnipresent per tal de despertar-lo de la seua indiferència.
El narrador recorda els moments més significatius de la seua vida des del retorn a la vida de la seua germana i la inevitable separació. L’ingrés en el seminari representarà per la narrador conéixer els límits que li imposen les regles dels altres, que no fan una altra cosa que distanciar-lo d’allò que més s’estima. Per això decideix instal·lar-se en el passat, en els somnis, en la solitud. Fins i tot quan torna al poblr anys després. Els records constitueixen la membrana que el protegeixen i el fan viure en l’esperança. El protagonista manifesta un profund sentiment religiós, o potser seria millor parlar d’una mística del silenci que li fa de trampolí per sentir l’íntima naturalesa del paisatge, de les coses. Un sentiment que té poc a veure amb les religions reglamentades. Ell viu amb neguit tots els intents de voler aprofitar-se de les qualitats curatives que la gent li atribueix. També el desassossega la presència d’un periodista agressiu que vol fer-ne un reportatge sensacionalista. És el contrapunt del protagonista: un personatge fracassat i autodestructiu, que d’alguna manera connecta amb el món de Finale.
El nervi de la novel·la recau, com indica el títol del llibre, en Mela, un personatge d’una personalitat atractiva i alhora esmunyedissa. Obsedida des de menuda amb fugir del poble, converteix el tren en la seua casa i en la seua vida. viu intensament les emocions que li desperten les noves sensacions. En la total comprensió entre germans, a més d’erotisme i amor, hi ha una vivència singular d’amistat. És una relació en què cadascú és l’espill de l’altre, on els amants troben la seua personalitat íntegra en la presència bessona de l’altre. Qui cerque, però, en l’estima entre els germans unes escenes morboses el llibre el defraudarà. Ignasi Mora entén la relació del dos germans com un amor pur, al qual potser no poden arribar les altres parelles.
En Mela Ignasi Mora es mostra molt hàbil en l’art de la suggerència, en la creació d’atmosferes i símbols de sòbria bellesa, com és ara la casa de les papallones. Escrita amb una prosa càlida, amb una senzillesa que contribueix a reforçar la intensitat poètica. Un estil que s’ajusta amb precisió tant per transmetre la innocència i goig com al to d’íntima i desesperaga pregària que palpita en l’obra. Una novel·la breu, però plena d’al·licients, allunyada dels hàbits narratius de la literatura catalana actual.
EL TEMPS, 1997
Articles recents:
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
Mela. Ignasi Mora. Edicions 62, Barcelona, 1997. 125 pàgs.
Etiquetes: 1997 El Temps Narrativa Ignasi Mora