Esperança Camps ha entrat amb força en l’àmbit de la narrativa valenciana. En poc més de dos anys ha publicat dues novel·les. L’última, guanyadora del Premi Ciutat d’Alzira, du per títol Quan la lluna escampa els morts i és un text ambiciós, perquè en una literatura on quasi mai no es parla de la realitat que ens envolta, converteix en literatura uns dels barris més terribles de la perifèria de València.
El pes de la trama recau en una parella d’adolescents, Carlos i Vanessa, residents en el barri de la Coma, a Paterna, a partir del qual assistim a una història coral amb l’entorn familiar dels joves, i altres personatges com l’amo d’un bar on van els joves del barri, un guionista de televisió que busca personatges pintorescos per la televisió i una parella de guàrdies civils de trànsit. Encara que no hi haja cap descripció exhaustiva del barri, té un paper fonamental pel que representa. És un barri bombolla perquè tot i estar al costat de zones residencials de luxe i comercials, és lluny de tot. Un barri on les coses es degraden a la velocitat de la llum i tot fa l’olor típica de la marginació, fins i tot la pluja. La vida visible i la no tan visible esdevenen una mena de teranyina que atrapa tots els seus habitants i fa difícil que se’n pugen escapar. Són molt encertats els retrats desoladors del familiars dels dos protagonistes, especialment els de Carlos, on veiem un pare tancat a la trena per afers de drogues, que mai ha volgut fer de pare i que el seu paper d’espòs és limitava a abusar de la dona i dirigir-la a base de garrotades. En una família tan desestructurada l’únic sentiment possible és la indiferència. En aquest districte tot va així. Tot és dramàtic, tot és de color negre, subratllat a més per la construcció circular de la novel·la.
Carlos i Vanessa segurament representen els comportaments habituals en aquests ambients. Carlos, a qui no li agrada gens la lletra i té un llenguatge limitat, és àgil i espavilat i pensa que amb això ja té armes suficients per a menjar-se l’univers. A principi les coses li rutllen bé, mentre es limita a estriar les bosses de mà a les àvies, després pretén volar més alt, i s’embolica en afers perillosos i acaba sent utilitzat pels seus companys i en la presó, on el caràcter de mil homes és reduït finalment a una ruïna. Ella, en canvi, tot i penjada del Carlos, va fent-se el seu espai, amb un treball, de perruquera, que fa que tinga més confiança amb ella mateixa i aconsegueix una estabilitat laboral que permet conéixer persones i coses noves. Aquestes coses li permeten a Vanessa somniar i pensar que aviat podrà escapar del barri. Però topeta amb la teranyina invisible, la mare i la germana de Carlos no la deixen a sol ni a ombra, la converteixen en una mena de viuda.
Quan la lluna escampa els morts teixeix una estructura complexa i fragmentària, que va avant i arrere, i a mesura que avança l’acció, els temps narratius i les històries s’encardinen, s’encavalquen per tal de crear una tensió creixent amb les evolucions i interessos ben distints dels protagonistes que cap al final configuren una nova dimensió.
El valor d’Esperança Camps és donar veu a una situació social sovint silenciada i gens atesa per les institucions administratives. L’autora té bastant bona mà per encarrilar el llibre amb un estil operatiu, de vegades cru, i amb tímides incursions en la veu dels personatges. El producte final és bastant eficaç, i ho haguera sigut més si s’evitaren algunes innocències narratives com voler subratllar coses que són massa òbvies. O s’aprofundira més en els personatges claus. Siga com siga Quan la lluna escampa els morts és un llibre valent i per la temàtica que tracta és tota sorpresa.
EL PAÍS, QUADERN, 26/05/2005
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
Quan la lluna escampa els morts. Esperança Camps. Editorial Bromera, Alzira, 2005.185 pàgs.
Etiquetes: 2005 El País Narrativa Esperança Camps