Muriel Villanueva començà a sonar en les travesses literàries a partir de La gatera (2012), si més no és aquesta la impressió que tinc. Però ja abans havia fet la campanada amb un tema de nova generació, les famílies homoparentals, en aquest cas composta per dones. Mares, i si sortim de l’armari? (2006) és un llibre reivindicatiu, encara que la seua empremta rau a expressar la peripècia d’unes persones que assumeixen com la cosa la més natural del món i s’escarrassen perquè públicament siga també una situació normal davant una societat que sovint se sent perplexa i… Una tercera novel·la, desconec la segona, és Baracoa (2010), que du el nom d’una cançó de Machín, i reconstrueix la història d’un supervivent, l’avi a partir del mateix protagonista i d’altres testimonis. És la part més consistent. Un llibre de veus i d’estructura polivalent: un relat que creix sobre un altre llibre, completat amb gravacions, i que genera un guió de cinema. El millor, com es veia en l’anterior, és la prosa àgil, la frescor de l’oralitat, el vitalisme i la ironia. El 2012 sorprén amb La gatera, guanyadora del premi Just M. Casero, la història d’una jove que hereta dos pisos connectats per una gatera, i una història plena de sorpreses. Escriu un dietari que creix lliurement ple de salts en el temps i revolts d’estils i de llenguatge on fa un viatge introspectiu de recerca de la seua identitat. Una ficció en els intersticis entre la realitat i la ficció, entre la masculinitat i la feminitat. Estèticament és una obra ambiciosa, però es deixa dur massa per una prosa descarada, solta amb volades oníquies i febrils, sobretot quan se submergeix en l’àmbit del somni. Potser hauria estat convenient lligar-los una mica més curt.
L’anècdota de Motril 86, que acaba d’eixir a competir al mercat, pot semblar, d’entrada, poca cosa –una nena, Mar, fa vacances a Motril, perquè una de les seues mares, Paula, hi treballa–, el resultat, però, tot i no ser una novel·la tan ambiciosa com l’anterior, és més redó i singular, perquè ofereix diverses lectures i molts registres d’escriptura i pinta uns personatges potents i entranyables. La temàtica inevitablement es relaciona amb la primera novel·la, però ací tracta la qüestió des de la normalitat, almenys en els àmbits privats, però l’ham temàtic és la maternitat (hi trauen el nas diverses vivències i actituds), la relació mare no biològica i filla i l’ànsia posterior de Mar de viure aquesta experiència, que és, d’altra banda, el germen de la novel·la: voler saber com sentia Paula aqueixa experiència.
L’obra no és només l’aventura de l’anada i estada a Motril. El retorn mental i real a aquell territori de la infantesa es fa de la situació actual de desitjar ser mare de Mar i que implicarà les mares, els amics i fins i tot cantants coneguts a fi de desempolsar la memòria (repesca de cartes, fotos i banda musical i connecta amb els Facebook de Martirio, els Pets…) La instal·lació en el túnel del temps suposa dues coses: mostra el procés de la conversió del record en ficció i exhibeix les diferències entre la vivència del record i la “realitat”, evidenciada pels altres testimonis. El joc entre el record i la “realitat” i com tot plegat és gestiona com a record literari és un dels encerts del llibre.
La reflexió de l’escriptura és un altre dels motius recurrents del llibre. Tot seguint l’esperit del llibre, la protagonista viu l’escriptura com una relació sentimental: unes vegades s’hi pot implicar emocionalment; d’altres es deixa anar… I de vegades se centra en els continguts, d’altres, en les tècniques. De vegades veu l’escriptura com un embaràs o com una “immensa” dona que té una “matriu vermella i roent on em submergeixo”, on troba protecció i on potser siga possible.
Motril 86 és com un meccano, on Muriel Villanueva gesta la seua obra a partir de la integració de passat i present, de diversos recursos narratius (cartes, diàlegs, missatges de Facebook, instantànies fotogràfiques, entrades de diccionari, les caracteritzacions particulars d’alguns personatges fetes per Mar). Conduït tot això amb una prosa desimbolta, fresca, amb humor i lirisme. Sense oblidar un moment de gosadia expressiva, com l’aparició de la cantant Alaska, on barreja el desig i la fantasia amb diversos talls temporals. Tot plegat, una proposta altament suggestiva que a partir d’ingredients biogràfics ens du a un altre àmbit estètic, ple d’estímuls, on sobresurten els personatges de Paula i de Mar, tota una troballa, que es projecten més enllà de la lectura.
QUADERN, EL PAÍS, 20/11/2013
Descarrega’t l’original: 
quan-la-realitat-dansa-en-la-ficcio.pdf
Articles recents:
