Víctor Labrado amb La guerra de quatre, publicada el 2002, va convertir el testimoni d’uns homes i dones que patiren en la seua carn els cruels efectes del franquisme en una obra literària. Ara, Quan anàvem a l’estraperlo continua la seua tasca, molt meritòria per cert pel fet de ser un esforç individual i sense cap ajut, en la recerca de testimonis que visqueren moments molt durs en la guerra i la més immediata postguerra, i convertir- la, sense artificis en literatura molt digna.
Aquesta novel·la, publicada per Angle Editorial, de Barcelona, ens narra les peripècies d’un jove que lluita per sobreviure, i que, ja siga a peu o en bicicleta, sol o acompanyat, s’aventura pels vigilats camins de la postguerra amb l’objectiu de guanyar-se el pa. El protagonista recorre, és clar, a tots els enginys i picaresques possibles per tal de no caure ens les mans de les autoritats. Víctor Labrado amb un estil àgil, directe i vibrant, i una llengua col·loquial molt encertada, pinta un escenari cruel i miserable, on aporta anècdotes de molt d’interés que ens permet de conéixer una mica més aquella realitat. Però, per damunt de tot, jo subratllaria els perfils vivíssims dels personatges, especialment el del protagonista, un individu tenaç cap de les dificultats més terribles.
EL PAÍS, QUADERN, 25/04/2004
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
