Antoni Dalmases aconsegueix en Al mig del camí una densa novel·la de reflexió sobre les contradiccions i perplexitats del món actual, guiada amb mà ferma per mitjà d’una estructura fragmentària, d’episodis breus i veus variades que s’entrecreuen per donar sentit a unes vides plenes de llum i ombres.
Autor d’una bona novel·la, L’última primavera, i distintes obres juvenils i reculls de relats, Antoni Dalmases reprèn amb Al mig del camí la novel·la com un espai de densitats. Amb l’arribada de la democràcia fa que el somni polític del protagonista, Tomàs, s’ensorre, alhora que s’adona de la inconsistència del seu castell de sorra. Amb tot en orris, el centre de la seua vida ja no són els somnis, les aventures, sinó ell mateix, amb les seus pors, amb una vida sentimental i una vida professional que tirar endavant. Arriba un punt que el petit món que l’envolta l’angoixa. Fuig. Se’n va a una menuda universitat al nord de França, on es creua amb Jack i Luwig, també en crisi existencial i professional. Són tres personatges que saben que les coses no poden canviar, però es resisteixen a ser engolits per un destí acomodatici. L’amistat establerta entre ells representa per a Tomàs un miratge d’estabilitat i renovació vital, gràcies a les sessions maratonianes d’alcohol i literatura dominades per la personalitat enlluernadora de Ludwig. Però un bon dia tot s’esmicola. Tomàs, en faltar l’alemany, s’adona de la fragilitat del seu refugi i renuncia a totes les pretensions literàries i intel·lectuals.
Amb una trama suficient, Dalmases esmerça tota la seua energia creativa en construir el món dels seus personatges, un món dens que reflecteix les caigudes, renúncies i remuntades d’aquelles persones que volgueren canviar el sentit de la història. Malgrat algunes simplificacions i un final potser no massa afortunat, Al mig del camí aconsegueix de construir uns perfils psicològics sòlids i unes pàgines dedicades a la reflexió sobre l’art molt atractives. També resulten atractius el joc de veus que condueix el progrés narratiu i l’elaboració de la prosa.
EL TEMPS, març 1999?
Articles recents:
