El poeta Gaspar Jaén, amb senzillesa i sorprenent claredat, parla del temps, de l’amor i de la pèrdua de les coses estimades en el seu darrer llibre, Del temps present, una síntesi i una ampliació alhora de les preocupacions ja expressades en llibres anteriors per aquest poeta d’Elx.
En Del temps present Gaspar Jaén es presenta com un poeta del temps, del temps que fuig, però també com un cantor de l’ entusiasme de viure, de la plenitud del món, dels prodigis del món que el poeta contempla com s’han esvaït o corren el risc de fer-ho. Entre els moments que paga la pena recordar, inevitablement per a l’autor tenen un lloc especial les vivències amoroses, perquè la fugacitat del temps hi té expressió privilegiada.
Del temps present és alhora una síntesi i una ampliació de les preocupacions anteriors del poeta. Així, trobem poemes amb un aire mític que recorden els primers poemes de Cambra de mapes, o poemes que parlen de relacions amoroses, de passejos concrets en ciutats concretes. Però ara el sentit de la pèrdua és més profund, més reflexiu, ja siga a través de la desaparició d’algun amic, del món familiar o dels efectes del pas del temps en la persona mateixa. Encara que el llibre no siga tan rodó com Fragments, la maduresa poètica de Gaspar Jaén és molt apreciable, i cal remarcar la presència d’alguns poemes memorables, com ara «A l’amor d’ara» i «Paisatge». El goig, l’enyor, la recança de no haver estimat d’una altra manera, «la destrucció viva que és desprèn del desig”, la ingratitud d’algun amant són les diverses cares que donen vida a les situacions amoroses que omplen el llibre. Com altres escriptors -i pense ara en Francisco Brines- que tracten l’amor amb altres homes, els versos parlen amb una profunda emotivitat de la solitud del poeta, ja que per a ell l’amor només es pot aconseguir amb la consumació d’amors ocasionals, successius.
EL TEMPS, núm. 734, pàg. 69, 13/07/1998
Articles recents:
El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara
