Una delícia, aquest Jardí ebri d’Ibn Khafaja, i ho és perquè els traductors no s’han limitat a transvasar literalment al nostre idioma l’univers original, sinó que s’han escarrassat per recrear l’atmosfera sensual, la tremolor de la carn i l’agulló elegíac o dramàtic dels versos reflexius. Gràcies a aquesta obsessió, els poemes que el lector pot llegir no son simples versions, sinó poesia en estat pur.
Són abundoses i ocupen més de la meitat del llibre les escenes centrades en la contemplació fascinada del paisatge o de l’objecte del desig, de l’exaltació de la joventut, de la bona companyia dels amics, de les converses interminables, mentre beuen i escolten música i gaudeixen de la frescor dels horts del Xúquer. En molts moments la naturalesa, l’amor i el vi s’alien en un perenne festeig, celebració dels sentits, del goig, de la bellesa, de la vitalitat sense fites. Els versos d’Ibn Khafaja són un viatge al centre de la joia de viure, de festeig de la bellesa sempre fugissera. Una mostra ben il·lustrativa d’aquesta poètica de l’enaltiment i del frenesí ens la poden oferir els versos següents: “es vincla com una branca / i el got es fa més roig que una rosa. / L’embriagament li crema les galtes / i la passió li encén en flames el ble. / Mentre ell em xupla l’ànima / jo em bec el vi de les seues galtes”. Encara que passen els anys i l’autor canvie d’actitud, el cant de la joventut i la passió primera per moments ompliran i neguitejaran l’edat madura (“tot i que ja tinc els cabells blancs / encara sent delera del rínxol d’ombra /quan cau sobre el rostre d’un rierol”). Ibn Khafaja és un saurí del desig que esculpeix talismans per preservar per mitjà de la paraula instants d’alta intensitat, impressions d’una delicadesa esborronadora i esclats de carnalitat que sorprenen per la seua modernitat. Encara que dominant, l’hedonisme no ho determina tot; hi ha lloc per la meditació sobre el món i els comportaments dels individus, com ara aquell vers memorable que diu “No m’agrada la rigidesa en l’home, / que el transforma en una estàtua”.
Un altre bloc gros de poemes pertany a la vellesa del poeta, que ara farà servir un registre més reflexiu i greu, i des d’una honestedat colpidora evocarà els anys i els plaers perduts i parlarà de solitud, de la pèrdua dels amics, de cases deshabitades i ensorrades, fins el punt d’arribar a comprovar que dels seus l’única cosa que es manté en peu són els mausoleus.
El que em meravella d’aquest Jardí ebri és que no siga el resultat d’un capritx, sínó la culminació d’un projecte de vida, el de Josep Piera, qui amb l’ajut de Josep R. Gregori aconsegueix tocar l’excel·lència amb aquests poemes de primer ordre. Tot un encís per als amants de la poesia de sempre, o quasi sempre.
Espai del llibre, tardor 2008
Articles recents:
Jardí ebri. Ibn Khafaja. Tria i traducció: Josep Piera i Josep R. Gregori. Pròleg de Dolors Bramon. Edicions 62, Barcelona, 2007. 96 pàgs.
Etiquetes: 2007 Altres Poesia Josep Piera