El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara
El 1974 es van publicar Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro, i L’esmorteïda estela de la platja, de Salvador Jàfer, guanyador i finalista respectivament del premi Vicent Andrés Estellés de l’any anterior.
Martí Domínguez, biòleg, novel·lista, periodista, és un escriptor ferm i polivalent, i per aquest fet està situat en un lloc privilegiat en el panorama de les lletres en català.
Quan apareix el darrer llibre d’un escriptor veterà, sobretot si has gaudit amb el tall dels seus versos i el consideres un nom de pes dins la poesia actual en català, sempre tens una mica de por per si el poemari és una ombra deslluïda del que ha sigut.
Molins és d’aquells autors extremament inquiet que escodrinya la realitat i amb ulls crítics la interroga per incidir en els problemes que ens preocupen i en el llenguatge amb què confegim el discurs.
L’aura contaminada de València
Xavier Aliaga és va consolidar com a novel·lista amb el retrat generacional potent pintat en Vides desafinades (2011).
Joan Navarro és un dels poetes de l’anomenada generació dels setanta més singulars, perquè el seu univers particularíssim es troba travessat pel filaberquí de la filosofia, i actualment és un dels més actius, no l’únic, és clar.
La recepció de Maragall en els escriptors del País Valencià
L’objectiu del present treball és d’aportar algunes dades bàsiques per a un estudi més complet sobre la recepció de Joan Maragall al País Valencià des de principis del segle XX fins al present.
Pulsions en un moviment permament
Rafa Gomar és un dels pocs narradors valencians que practica amb assiduïtat el relat breu i en el seu cinqué llibre de relats ens ofereix vint històries que s’emmarquen en el territori de l’aparent quotidianitat.
Quatre dècades de narrativa valenciana moderna
L’any 1973 fou un any insòlit. De colp i volta, després d’una llarga travessia pel desert, sorgeixen els Premis Octubre amb una voluntat modernitzadora. De fet, els primers guanyadors eren molt joves: el narrador Amadeu Fabregat i els poetes Joan Navarro i Salvador Jàfer.
Reflexions al voltant del llorentenisme i Fuster
Josep Daniel Climent en un article, «Homenatge a Teodor Llorente»*, diu que Fuster en un paper de 1959 analitzava les relacions entre Llorente i Mistral, «però sobretot incidia en presentar-los com uns personatges que compartien ideologia, catòlica, conservadora i regionalista, i per tant, eren m
Manel Rodríguez-Castelló, des del 1978, any en què va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb La ciutat del tràngol, amb la publicació de vuit llibres ha elaborat una veu ben personal.
Xavi Sarrià, com el lector sap, és el cantant d’Obrint pas. En les seues cançons s’observa ben a les clares un solatge literari significatiu, amb una atenció especial cap a l’estructuració de les lletres.
Un any després, si fa no fa, de publicar L’home manuscrit, en un acte on dos autors valencians havien de llegir la seua obra, Manuel Baixauli explicà la història fabulosa de la seua malaltia, la síndrome de Guillain-Barré, que el deixa totalment paralitzat al llarg de quaranta-dos dies.
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
Ferran Garcia-Oliver és un medievalista amb vocació literària forta. Ho demostren els diversos dietaris que ha escrit, com ara el darrer, El vaixell de Genseric, un títol de pes, i la novel·la La Veu d’Odiló.
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
Una bona part de les activitats que es van generar abans, al voltant i després de l’any Estellés, el 2013, anaren encaminades a divulgar la figura i l’obra del poeta de Burjassot. Ho podem comprovar amb l’exposició “Vicent Andrés Estellés.
Viure és cremar, anar cremant-se
Rafael Xambó és un home de moltes cordes, professor de sociologia —expert, entre altres coses, en temes de comunicació—, articulista i cantant.