Tothom sap que la creativitat en el nostre idioma no va emparada per un clima polític i social òptim. No cal insistir més en aquest punt.
Maite Insa és coneguda sobretot com a comentarista de llibres, àmbit on sempre ha fet ús d’un instrument ben afilat: una prosa àgil, fresca i suggerent.
Llegir Flors a casa m’ha estat tota una sorpresa per la força dels seus versos. Maria Josep Escrivà és una poeta que no ha tingut presa per publicar. Cada nou llibre ha representat un salt extraordinari.
Del blanc i negre al tecnicolor
Josep Piera amb més de trenta anys d’escriptura i més de trenta llibres publicats és a hores d’ara un dels escriptors més significatius de la literatura en català.
Joan M. Monjo, per a l’estudiant que vaig ser al final dels anys 70, era un dels protagonistes del reviscolament cultural i literari que volien llavar la cara a la literatura, a la poca literatura, que és feia en català ací. Es pretenia construir, diria jo, una literatura amb cara i us.
Imatges múltiples d’una vida canviant
El desfici creatiu és ben perceptible en la ja llarga trajectòria literària de Jordi Coca, interessat en embarcar-se en cada obra nova en un àmbit no transitat encara.
Una delícia, aquest Jardí ebri d’Ibn Khafaja, i ho és perquè els traductors no s’han limitat a transvasar literalment al nostre idioma l’univers original, sinó que s’han escarrassat per recrear l’atmosfera sensual, la tremolor de la carn i l’agulló elegíac o dramàtic dels versos reflexius