Maite Insa és coneguda sobretot com a comentarista de llibres, àmbit on sempre ha fet ús d’un instrument ben afilat: una prosa àgil, fresca i suggerent. Ara, després de molts anys de bregar amb els llibres dels altres, ha travessat la frontera i es presenta com davant del lector com a creadora, com a poeta. I la veritat, tot siga dit, la seua estrena amb un de títol altament suggerent, El poema és sobrer, ha sigut per la porta gran, ja que ha guanyat un premi de pes, el Ciutat de València, tot i els vaivens històrics que li ha tocar patir. Però el que val sempre i damunt de tot és el llibre, i aquest ens mostra una autora potent i molta segura de les coses que vol dir i sobretot amb un domini admirable de la llengua i del vers, gens habitual, en una primera obra.
El poemari de Maite Insa és una meditació íntima desenvolupada a través d’en un poema llarg, elaborat a base de decasíl·labs i d’alexandrins, cadenciosos i aspres alhora, i agrupats en estrofes d’execució rotunda. Una obra que com el títol —El poema és sobrer— anuncia gira al voltant de l’embolicada i complexa relació entre poesia i vida. L’autora reflexiona i pesa el valor de la paraula, la necessitat d’escriure i el sentit de fer-ho en uns moments tan canviants com els actuals.
El primer poema és tota una declaració de principis: proclama obertament la separació entre vida i literatura que l’autora observa en bona part de la poesia contemporània., perquè, segons l’autora, el poema viu “tancat en ell mateix”. El poema sap la cultura que arrossega, “se sap aparellat, abillat, insolent”, però desconeix “el doll potent” de les vivències concretes, com podrien ser ara el “de la saó deserta, del dolor poruc de merla”. La poeta reivindica “tancar el temps d’abstraccions i brosten els fills”. Per això, vol fer servir tan mots bruts, gastats, polsosos com mots tendres o innocents, però sempre tacats de vida, ja que són “els mots amb què em corprenc, que lluite per servar”.
En altres ocasions, l’autora reclama la necessitat de recuperar i de donar fermesa renovada a la connexió entre realitat i paraula poètica. I busca divises en “la veu fecunda, alegre i viva” de Joan Maragall i la fascinació pels objectes fugissers cantats per Pablo Neruda. Dos estímuls que pivoten l”arrelament del viure” que fecunda cadascun dels versos de Maite Insa. Amb aquesta orientació l’autora explora també la condició femenina i de la condició de mare, però sobretot s’aboca a cantar amb intensitat una terra i una cultura i una llengua ferides, que viuen un procés galopant de desfiguració, i on els ciutadans de tenen un paper determinant. Aquest paisatge ferit és on viu la poeta i és l’escenari on vol arrelar i fer créixer la seua identitat. Un dels mèrits del llibre és tocar amb rigor i amb expressió adolorida però també rabiosament vital temes de repercussions tremendes. Tot plegat, El poema és sobrer és un llibre agosarat, desimbolt i vigorós que reclama parlar de qüestions que couen i fer-ho amb un llenguatge viu, quotidià, però té ben poc a veure amb els realismes d’abans. És tot una altra cosa. El temps dirà
EL PAÍS, QUADERN, 01/11/2007
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
