![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/60.jpeg)
Isabel-Clara Simó és una de les signatures més conegudes i prolífiques de la literatura en català. La seua prosa és clara, feta amb ofici, i no perd mai de vista la sofisticació ni el tall incisiu. La novel·lista d’Alcoi ha fet de l’escriptura una declaració de vida.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/61.jpeg)
El nom de Joan Oleza va lligat a la meua formació universitària. I el meu record és d’agraïment profund, perquè en els meus anys d’estudiant de filologia, els joves, com sempre, m’imagine, teníem el cap ple de fum, de fantasies, i molts professors també.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/62.jpeg)
Vicent Usó és un narrador solvent, amb destresa notable per conferir veus individuals, monòlegs, climes crispats, i sobretot habilitat per orquestrar, dosificar la narració cap un final sempre rotund, com veiem en La taverna del Cau de la Lluna (2001) i L’herència del vent (2002).
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/63.jpeg)
Salvador Company, flamant guanyador del premi Joanot Martorell de Gandia, basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa.
Homenatge a Joan Ortega Redondo
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/64.jpeg)
Algunes persones m’han demanat que isca a dir unes paraules sobre la persona i l’obra de Joan Ortega.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/la-forca-dels-detalls-2.jpeg)
Francesc Serés és un dels narradors més sòlids dels nascuts després dels anys setanta atés que la seua obra posseeix amplitud de mires i ha explorat amb valentia fronts diferents. La seua producció avança en forma de projectes d’una potent ambició literària.
Les espurnes càustiques de l’humor
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/66-1.jpeg)
Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per a tractar de l’educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/67-2.jpeg)
Els prejudicis ens mengen. No sempre, cal dir-ho. Però n’hi ha alguns, no sabem ben bé per què, es perpetuen. Un n’és l’avorrit terme de realisme de postguerra europea i espanyola.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/68-1.jpeg)
El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic Vermell d’Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d’efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/69-1.jpeg)
El llibre de Xavier Serra, per inusual, representa un gest valent. És un combat personal contra la tradició de silencis, com diu Piera, que tant caracteritza els valencians.
![](http://calafat.cat/wp-content/uploads/2022/05/70.jpeg)
Fa poc, en el número 45 de Caràcters, Marc Romera en parlar dels impulsos i les aportacions dels nous narradors catalans ho feia sense trepitjar-se el dits i no establia barreres temporals fixes.