Isabel-Clara Simó és una de les signatures més conegudes i prolífiques de la literatura en català. La seua prosa és clara, feta amb ofici, i no perd mai de vista la sofisticació ni el tall incisiu. La novel·lista d’Alcoi ha fet de l’escriptura una declaració de vida.
El nom de Joan Oleza va lligat a la meua formació universitària. I el meu record és d’agraïment profund, perquè en els meus anys d’estudiant de filologia, els joves, com sempre, m’imagine, teníem el cap ple de fum, de fantasies, i molts professors també.
Vicent Usó és un narrador solvent, amb destresa notable per conferir veus individuals, monòlegs, climes crispats, i sobretot habilitat per orquestrar, dosificar la narració cap un final sempre rotund, com veiem en La taverna del Cau de la Lluna (2001) i L’herència del vent (2002).
Salvador Company, flamant guanyador del premi Joanot Martorell de Gandia, basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa.
Homenatge a Joan Ortega Redondo
Algunes persones m’han demanat que isca a dir unes paraules sobre la persona i l’obra de Joan Ortega.
Francesc Serés és un dels narradors més sòlids dels nascuts després dels anys setanta atés que la seua obra posseeix amplitud de mires i ha explorat amb valentia fronts diferents. La seua producció avança en forma de projectes d’una potent ambició literària.
Les espurnes càustiques de l’humor
Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per a tractar de l’educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual.
Els prejudicis ens mengen. No sempre, cal dir-ho. Però n’hi ha alguns, no sabem ben bé per què, es perpetuen. Un n’és l’avorrit terme de realisme de postguerra europea i espanyola.
El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic Vermell d’Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d’efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador.
El llibre de Xavier Serra, per inusual, representa un gest valent. És un combat personal contra la tradició de silencis, com diu Piera, que tant caracteritza els valencians.
Fa poc, en el número 45 de Caràcters, Marc Romera en parlar dels impulsos i les aportacions dels nous narradors catalans ho feia sense trepitjar-se el dits i no establia barreres temporals fixes.