Actualment se’n parla molt, de nacionalisme. Ací i a tot arreu. En les altes esferes de l’Estat, i en molts altres àmbits, tendeixen a identificar maliciosament el nacionalisme com una característica exclusiva dels moviments reivindicatius d’una identitat cultural pròpia i sovint els presenten com a moviments excloents. En les últimes dècades, després de la desfeta del bloc soviètic, s’ha generat un renovat interés per aquest tema que ha trencat la perversa identificació entre minories i nacionalisme i, que deixant de banda els conflictes sobre les fronteres nacionals, estudia el fenomen com un component més de la vida dels humans. Les problemàtiques nacionals no són com una gangrena provocada per minories violentes, sinó que la nacionalitat, un fet estranyament amorf, és una font poderosa de la identitat col·lectiva i individual.
El llibre Des de temps immemorials de Pau Viciano, així com el seu títol anterior, La temptació de la memòria, s’expliquen perfectament si tenim en compte els aires renovadors dels nous estudis sobre el nacionalisme, que connecten sobretot amb aquella línia d’investigació orientada a investigar no tant les seues característiques polítiques com el seu desenvolupament en termes socioculturals, històrics i simbòlics. Una línia de treball que analitza els símbols, els mites i la memòries dels orígens que legitimen els distints nacionalismes.
I és precisament l’estudi dels mites fundadors de distintes nacionalitats el nucli central de Des de temps immemorials, que mostra com les identitats col·lectives estan estretament lligades amb la narració apassionada del seu passat. Així Pau Viciano reconstrueix en un estudi comparatiu minuciós els nacionalismes francés, espanyol i català des de la meitat del segle XIX fins si fa no els anys cinquanta del segle XX. La tria d’aquests de tres casos és ben encertada, perquè encara que les visions espanyola i catalana sovint es presenten contraposades, fan servir quasi sempre un mateix guió explicatiu, inspirat fonamentalment en la historiografia i el pensament francesos. D’altra banda, si l’autor inicia el seu treball amb els historiadors romàntics es perquè bona part de les visions històriques populars es forjaren a partir d’aquell moment amb l’aparició de les primeres històries nacionals, fetes precisament en un moment en què es consolidaven els Estats moderns i apareixien els moviments nacionals reivindicatius com el català.
Els aspectes que fascinaren els polítics, historiadors, pensadors i divulgadors escolars del període estudiat són la geografia nacional, els orígens racials, la influència dels grups indígenes anteriors a la romanització, la mateixa romanització i la posterior invasió de pobles germànics, la instauració del cristianisme i les dinasties que configuraren les nacions estudiades. La desfilada d’interpretacions que hi apareixen són molt diferents, segons l’adscripció política i el rigor intel·lectuals dels personatges. El llibre està ple d’interpretacions fantàstiques i fins i tot aberrants, de les qual no se salven ni Menéndez Pidal, Ortega y Gassset, Prat de la Riba….
Ens pot sorprendre aquesta obsessió per temes tan nebulosos com els orígens racials o la insistència en datar els caràcter psicològics dels pobles en èpoques remotes, però aquesta mania no era gens arbitrària, tenia un objectiu ben precís: legitimar les configuracions de cada nació.
La conclusió de Pau Viciano és que les històries nacionals, ja siguen de nacions amb Estat o de nacions sense Estat, sempre són “imaginades”, bastides amb els mateixos mecanisme de narració històrica i que, per tant, poden ser igual de falses o igual de veritables.
Des de temps immemorials és un llibre àgil i ben escrit que dibuixa amb claredat la complexa evolució de les visions històriques de França, Espanya i Catalunya. Tot plegat, és un superb assaig històric per l´amplitud dels seus objectius i pel rigor de la seua anàlisi, i és ben segur que serà una obra de referència per als estudis que es puguen fer en un futur sobre les identitats nacionals.
EL PAÍS, QUADERN, 29/05/2003
Articles recents:
