Tothom sap que la creativitat en el nostre idioma no va emparada per un clima polític i social òptim. No cal insistir més en aquest punt. Ara, el que demostra una vitalitat inesgotable, tot i que problemàtica, és que any rere any els nostres artistes —ací caldria també incloure els cantants i els grups musicals— s’entesten a publicar obres d’una alta qualitat, mereixedores de ser reconegudes. A més, no només els autors valencians publiquen al país, sinó que cada vegada es prodiguen més a fer-ho en altres places editorials, fet que confirma el seu valor literari. Bé, siga com vulga, el lector té al davant un nombre gens menyspreable d’obres dignes de ser llegides.
Narrativa
L’inici del curs literari s’obria amb l’aparició de la novel·la Judici final (Columna) de Ferran Torrent, que representava el tancament de la trilogia que començava Societat limitada. Potser no tinga la projecció dels altres títols, la resol amb eficàcia, hi introdueix nous al·licient, com és la repesca de personatges coneguts (el detectiu Butxana i el comissari Tordera), i la creació d’un personatge, el mercenari irlandés Liam Yeats, que als embolics socials i polítics afig l’infern que hi ha sota la política internacional, i aporta un fons humà que contrasta amb el vodevil de la política local.
Al cap d’unes setmanes, i anys de silenci narratiu, el comentarista gastronòmic Vicent Marqués tornava a traure el cap amb dos textos ben diferents: Un quilo de coca i El mite d’Eva (tots dos publicats en Alfaní), que el mostren com un narrador bastant sol-vent i entretingut. Té tirada al deliri i a la violència, i fa servir un valencià flexible, estripat quan li convé. El primer títol pertany al gènere negre, per la banda més truculenta. La desaparició d’un quilo de coca i la investigació de tràfic d’òrgans humans serveixen per a pintar la València més salvatge i més fosca. La segona és una obra més ambiciosa i complexa. Un personatge feble es veu arrossegat cap a un viatge delirant i es veu embolicat en els ambients més sòrdids de l’urbs.
El periodista Jaume Muñoz Borràs presentava en Afectes col·laterals (Premsa d’Osona) un conjunt de relats divertits, irònics i bastant ben resolts sobre les relacions i les cabòries dels humans situats en un escenari quotidià que poden derivar cap a desenllaços irreals i inesperats.
L’any 2007 ens ha portat un grapat de llibres estimables. De fet, l’any s’estrena de gala, perquè Martí Domínguez guanya el premi Josep Pla amb El retorn de Voltaire (Destino), el seu llibre més ambiciós i complex de la trilogia dedicada al món de les Llums. Hi recrea amb bon pols narratiu el darrer mes de la vida de l’escriptor francés, que viu amb intensitat i inquietud la seua tornada a París i el retrobament amb els seus amics. La novel·la es pot llegir com a transposició de la situació de l’intel·lectual actual que viu separat de la seua societat. Poc temps després Josep Piera trau un llibre memorable: Puta postguerra (Edicions 62), un combinat d’autobiografia i memòries, a través del qual salva literàriament un món gris i dramàtic que va dels anys 40 a les darreries del 60. Amb un estil subjugador i popular, construeix un relat lúcid en què, al costat de les peripècies personals, destaca els emblemes del passat —músiques, pel·lícules, llibres, modes— que identifiquen distints moments del temps pretèrit.
Entre altres novetats d’interés trobem Àcrates! (Proa) de Juli Alandes, un Ilibre molt acceptable, que barreja amb fortuna realitat i ficció. Els relats recreen episodis que tenen com a protagonistes militants i accions anarquistes en la postguerra i s’endinsen en les conseqüències que aquestes tingueren sobre la gent anònima. En segon lloc, l’última novel·la d’Esperança Camps, Eclipsi (Bromera), que, després d’una meritòria aproximació a la marginalitat del barri de la Coma, torna al món íntim i es capbussa en el laberint mental d’una dona que diu prou i decideix a tota ultrança autodestruir-se i venjar-se del món. El barceloní David Nel·lo, en La geografia de les veus (3i4), desgrana en quatre monòlegs els lligams i el desarrelament d’uns personatges que parlen des de llocs ben diversos del planeta. La prolífica i sempre interessant Isabel-Clara Simó ens sorprén amb El caníbal (Columna), una novel·la breu que gira al voltant de la impossibilitat de la passió amorosa, encarnada per un cuiner de fama i una prostituta colombiana. La cosa s’enreda quan es despenja el proxeneta de la protagonista. Per acabar, cal esmentar Andreadòria (PUV), del biòleg Pere Puigdomènech, que enceta una col·lecció de narrativa científica. El protagonista d’aquest thriller tecnocientífic ha d’indagar la desaparició d’una investigadora que descobreix elements nous en el genoma.
El dietari ha començat a atraure els escriptors valencians i els resultats, per ara, són francament òptims. Les mostres més recents les aporten Rafa Gomar i Toni Mollà. Vianant (El Cep i la Nansa), de Gomar, escrit amb considerable gruix literari, és el dietari d’una persona contemplativa enamorada del moviment. Per això, el narrador és un ferm auscultador dels detalls menuts, tant de la seua vida com de la dels altres. En aquest dietari atemporal i de factura variada, trobem des d’aforismes i anècdotes fins a retrats de persones i recreació d’atmosferes, passant per reflexions de tota mena. En canvi, la respiració d’Al pas del temps. Quadern d’entre temps (Perifèric) de Toni Mollà és tota una altra. És la primera tanda d’un dietari que abastarà tot un any. El ritme de les anotacions bascula entre la literatura privada i la voluntat d’intervenció pública. Així, la prosa de Mollà es decanta cap a l’àmbit de l’assaig. La temàtica, com no podia ser d’una altra manera, és plural i hi llegim reflexions sobre el salvatgisme de les preteses tradicions nostres o l’ambigüitat que hi ha entre els poders econòmics i polítics i el periodisme, i adés sobre estades a París o als Estats Units o itineraris sobre la literatura més diversa.
Poesia
A les acaballes de l’any 2006 es van publicar uns quants títols de poesia que cal recordar. Alguns d’editats per l’editorial Bromera, com ara: Constants vitals, llibre pòstum de Manuel Garcia Grau, en què manté l’estil i el to combatiu dels seus últims treballs; Les muses inquietants, una antologia dels millors poemes de Josep Ballester, amb una tirada progressiva a la narrativitat i a una visió profundament desolada del món; De l’ànima, en què Lluís Roda, per mitjà d’un estil discursiu i imatges de l’actualitat, s’interroga sobre el tema de l’amor; i Jocs de llum, la primera incursió de Lola Andrés al català, una obra d’imatges i reflexions intenses que ens mostra una escriptora madura i amb un univers personal. Un altre primer títol és Llibre dels exilis (Moll), de Juli Capilla, un poemari que destaca per un to prosaic i combatiu en repassar el present de la seua ciutat, València.
Segurament la notícia poètica més rellevant ha estat l’edició de La dansa de les hores (Perifèric) i Poesia reunida (1979-2006) (Edicions de la Guerra), que ens mostra tota l’obra fins ara d’Antoni Ferrer i permet comprovar que la seua veu és una de les més plenes de la poesia catalana, caracteritzada per poemes grandiosos, vers potent i una tirada a la religiositat i als costats més dolorosament humans.
Entre les novetats cal subratllar els dos títols de Jordi Julià, Els déus de fang (Bromera) i Principi de plaer (3i4), testimonis del nostre present, desplegats amb estil consisistent i cadència narrativa. Cal esmentar a més L’arc de la mirada (Perifèric), del filòsof Antoni Defez, i El pes de la llum (Proa), d’Anna Montero.
Teatre
La tardor va ser un període molt fecund per als autors més bregats del teatre valencià. Així, Josep Lluís i Rodolf Sirera han tret al carrer Benedicat (3i4), una reflexió sobre la memòria col·lectiva a partir de l’actuació dels croats nazis, amb la col·laboració del Vaticà, contra els serbis ortodoxos, i El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia (PUV), una reflexió sobre l’art i el poder. Manuel Molins, de la seua banda, ha publicat La divina tramoia (3i4), una delirant i divertidíssima farsa sobre la transició política, i Combat (Arola), segurament la seua peça dramàtica més enlluernadora, amb la confrontació de les dues cares de Maria Callas, tota una reflexió sobre la visió complexa i multipolar de l’ésser humà. Les novetats més recents són Sex n’drugs n’Johan Cruyff (3i4), de Josep Julien, i Fugaç (Bromera), de Josep Maria Benet i Jornet.
Assaig
Com ha passat altres vegades, l’evolució conflictiva del País Valencià ha generat moltes vegades aproximacions de pes sobre la seua circumstància política, econòmica. Així, en podem esmentar Herència d’una època (Tàndem), de Gustau Muñoz, una reflexió de la realitat contemporània tant des de la perspectiva local com de la global, o País complex (PUV), de Joan Romero i Joaquín Azagra, que és una anàlisi en profunditat de les problemàtiques que afecten aquest país nostre.
Com que enguany toquen eleccions autonòmiques, L’esquerra al sofà (Bromera) de Ximo Ferrandis ha sigut ben útil per a comprendre el panorama politic actual i radiografiar l’estat dels partits de centreesquerra: analitzar-ne les característiques, els problemes i les mancances. Un altre periodista, Francesc Bayarri, desenvolupa amb veritable tensió narrativa en Cita a Sarajevo (L’Eixam) una acurada investigació sobre la trama política que hi hagué darrere de l’assassinat d’un militant croata a Carcaixent, implicat en crims de guerra contra la humanitat.
L’assaig literari el trobem en Breviari d’un bizantí (Arola), de Josep lborra, que continua l’alta qualitat literària d’Inflexions. Les anotacions, juntament als aforismes i les paràboles, solen tenir una intenció paradoxal, inquisitiva o interrogant amb l’objectiu de revisar idees comunes o tòpics. No massa allunyat d’aquesta meta, Josep Franco confecciona amb escepticisme i humor un Catecisme per a agnòstics (3i4), una mena de diccionari en què repassa el nostre present.
Una altra novetat interessant és Simenon i la connexió catalana (3i4), de Xavier Pla, orientada a seguir la irradiació de l’autor del comissari Maigret en la literatura catalana, amb atenció especial a Ferran Canyameres, que s’obsedí a editar l’autor francés en uns moments poc propicis. En un cercle temàtic trobem Com ens enganyen (Bromera), de Joan Garcia del Muro, que constata la capacitat del món actual per a paralitzar consciencies inquietes. Això explicaria que es puguen silenciar conflictes enormes.
En l’òrbita més acadèmica el lector trobarà: Mariners que solquen el cel (Bromera, en valencià; i PUV, en castellà), una panoràmica assequible del món fascinant de la cosmologia; Història de combat (Afers), de Josep Termes, treballs dedícats a l’obrerisme i a l’esquerra política al llarg dels segles XIX i XX, Gonzalo Anaya: la passió educativa (PUV), obra col·lectiva que, a banda d’estudis sobre aquest popular pedagog, conté en DVD, dues pel·lícules de l’autor sobre el Guernica; i un magnífic estudi molt ben il·lustrat d’Ernest van de Wetering amb el títol de Rembrandt: el treball del pintor (PUV).
EL PAIS, QUADERN, 26/04/2007
Articles recents:
Quan la realitat dansa en la ficció
Etiquetes: 2007 El País Panoràmiques