Els treballs que integren el llibre giren al voltant de tres grans eixos: l’entitat individual i col·lectiva, l’experiència de la barbàrie i l’horror, i, finalment, l’obsessió dels creadors per l’entitat del propi llenguatge artístic, els recursos expressius que es fan servir.
En el primer bloc, Enric Balaguer exposa com els artistes del segle XX tracten de somoure els ciments de la cultura dominant, i ho fan perquè consideren que el llenguatge i la cultura oficials imposen una determinada manera moral de veure les coses. Les vies d’atac contra l’estretor de la cultura burgesa són moltes, però totes coincideixen en la recerca d’una nova vitalitat, d’una connexió més directa amb la vida. Això es tradueix en la fascinació que van despertar en Gauguin, Picasso, Modigliani, Klee la vida i les arts primitives per tot el que tenen d’ingenuïtat, puresa i alegria, i perquè trenquen les barreres artificials que la nostra cultura ha imposat entre la fantasia i la realitat. Un dels noms representatius d’aquesta tendència en la literatura catalana seria, segons l’autor, Salvat-Papasseit, per la mirada infantil, naïf i popular que ofereixen els seus versos per parlar de les vivències de la vida intima i quotidiana.
En un altre capítol, s’explora a través de l’obra de Pessoa, Picasso, Max Ernst i Palau i Fabre l’obsessió de l’art modern d’assetjar la concepció monolítica i compacta de la identitat de les persones i mostrar que el jo és un fenomen complex, compost per un conjunt d’espills múltiples i en constant moviment. Una vegada s’ha obert la caixa de Pandora, s’abandona la imatge candorosa de l’home i s’explora sense contemplacions la complexitat de la vida humana, la seua vessant obscura. D’aquesta manera, veurem en moltes obres la convivència del paradís i de l’infern, de la presència del dolor i de la reflexió sobre l’absurditat de la vida. Paral·lelament a una societat cada vegada més secular, es produeix una literatura, fonamentalment lírica, centrada en un misticisme gens religiós, que s’endinsa en el descobriment del més enllà de les coses aparents.
Tanca el primer apartat una anàlisi que s’allunya de les temàtiques anteriors, però que entra de ple en la mirada subjectiva de l’artista, com és la que es dóna en la literatura i la pintura del paisatge. Ací, a través de l’obra de Josep Pla i Joan Miró, es planteja que la construcció artística mai no és objectiva, sinó que hi intervenen la memòria, els referents cultural i socials de cada creador. Això explica com en determinades èpoques la selecció d’un determinat paisatge està relacionada amb la mitificació de la creació d’un imaginari nacional. Un exemple ben clar seria la mitificació de l’Empordà en la pintura i literatura catalanes. Els autors abans esmentats van dur a terme un esforç de superació d’aquest tipisme amb una mirada més universalista.
En un segon apartat, Enric Balaguer estudia en l’obra de Primo Levi, Paul Steinberg i Amat-Pinella els problemes i les directrius existencials i morals que té l’escriptura que vol reflectir els horrors viscuts en els camps d’extermini nazi. L’infern, però, no es va acabar amb la Segona Guerra Mundial, sinó que ha continuat en molts altres països, com ara els sud-americans. Amb motiu de La mort i la donzella, d’Ariel Dorfman, es reflexiona sobre les distintes maneres d’encarar l’experiència del terror en un període de reconstrucció democràtica.
Tanquen el llibre dos densos assaigs centrats en la progressiva reflexió i problematització del llenguatge artístic, bastits a partir de la reflexió sobre l’obra de Duchamp, Brossa i Barthes, entre altres.
És normal que en un llibre tan complex com aquest hi haja alguns punts febles. I jo els trobe en aquells pocs moments en què l’autor fa afirmacions genèriques, com ara quan diu que el període que vivim és postmodern perquè el subjecte actual és totalment fracturat i sense connexió entre les seues distintes parts, de manera que dóna origen a un art basat en el pastitx, que seria la traducció artística de l’esquizofrènia. Aquestes són paraules molt grosses per deixar-les caure en quatre línies. Els punts discutibles són mínims i no haurien d’entelar les veritables aportacions del llibre, que en són moltes. Perquè Contra la modernitat i altres quimeres, tot i la brevetat, és un treball dens i de lectura fàcil que aporta anàlisis i suggeriments imprescindibles per comprendre els convulsos moviments de l’art del segle vint.
CARÀCTERS, nº22, gener 2003, pàg. 31
Articles recents:
