Llegir Flors a casa m’ha estat tota una sorpresa per la força dels seus versos. Maria Josep Escrivà és una poeta que no ha tingut presa per publicar. Cada nou llibre ha representat un salt extraordinari. Ja el llibre de poemes anterior, Tots els noms de la pena, ens mostrava una personalitat poètica digna de tenir en compte, amb una veu que sabia a què aspirava. Era un llibre irregular, però amb poemes d’entitat, on explorava un to punyent i on tocava temes conflictius i socials. Ara en Flors a casa, que ha merescut un dels premis més importants del panorama líric, els Jocs Florals de Barcelona, el seu art poètic arriba a una plenitud a tenir en compte per la força i equilibri del llibre, per la maduresa d’una veu fecunda plena de ressonàncies poètiques. En aquest nou lliurament el vers – la sintaxi— esdevé més límpid, transparent, però alhora cava més fondo, i entona amb la mateixa intensitat el tremolor de l’alegria com el dring del dolor.
L’autora sap traure profit tant als poemes curts com als llargs, a la concisió i a l’expansió expressiva, controla la modulació sostinguda del ritme i té capacitat de suggerir per mitjà de la natura i dels objectes humils. El llibre arranca amb la idea que les coses, s’encadenen, creen tensió perpètuament. Així, el dolor es regenera amb més dolor, i el desig renaix sempre en un altre desig. La plenitud la podem trobar en l’instant, com ara “la presència atzarosa de dues galtes”, però en cada vivència, en cada atzar hi poden viure impulsos en combat, hi topem amb “tan res, tan tot”. Així, el paradís està en els ulls de l’altre, però aquest altre és un pou sense fons, una persona no sempre coneguda del tot i que engendra també el temor: “el teu cos és ara el meu pànic”. El final d’una vivència comporta una espera i el ressorgiment del desig que és el principi de tot, “d’un altre camí inaugural”. El temps entre les nostres mans és “a penes temps”. Malgrat això o per això mateix cal viure’l com si fos etern: «com si vingués de mai i fos per sempre”. Viure’l com si realment fóra nostre, com si fóra nostra la mirada de l’altre, el seu amor i la seua por. El paisatge en la poesia de Maria Josep Escrivà és sempre vida, és goig en la seua pura contemplació, però també és una pura festa perquè és signe de l’experiència: és vertígen, visió adolorida, ànsia mai del tot no acomplerta.
EL PAÍS, QUADERN, 20/12/2007
Articles recents:
Viatge iniciàtic i catàrtic al món sorprenent del primer Estellés
