Dues voluntats poètiques de ser

Isabel Garcia Canet amb L’os de la música, mereixedor del premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, fa un salt qualitatiu extraordinari respecte del seu primer llibre. Per mitjà d’un domini versàtil del ritme del vers, l’autora elabora una lírica potent, farcida de ressonàncies, com ja suggereix el títol mateix, que evoca, d’entrada, els colps durs que rep la part sensible del colze, la vida en el seu complex periple. L’os de la música pot ser el censor i el fil germinal que travessa la vida, l’aspira, la somia, la transfigura, la sedimenta i la transmet. Fet i fet, és el neguit, la sensibilitat i la vivència: les restes d’allò viscut, la mare de nous anhels.

L’os de la música és un viatge real, a París, i simbòlic, “darrere els fantasmes de la vida”, perquè “del buit de fam brolla el viatge”. L’obertura al desconegut, la recerca de llum, implica conéixer els “jo” que oferirà el temps; esgotar “la brasa que som” pot comportar una “indigestió de beure desmesuradament la vida”: el naufragi i la fugida permanent. Els perills no sempre vénen de fora, poden ser al “mirall de dins”. En tot cas, es tracta de regatejar i entendre les mutacions de l’existència, pel fet que amb els fracassos “coneixes els límits / del que et pertany”. La distància de València obliga el personatge a habitar amb el record i, amb el retorn, la viu com un convidat, com un exiliat que mira de descobrir les noves realitats alhora que en somia d’altres. Projecta, ara, una mirada dura, blava en sentit picassià, del rovell de la ciutat i dels seus habitants, una geografia ben diferent de les pompes oficials. Aquests nuclis temàtics, amb poemes que sovint parteixen d’una situació concreta, solen transcendir-la amb la reflexió i les imatges. Tot plegat, un llibre que, al marge d’alguns excessos, és d’una significativa força expressiva.

Begonya Pozo, després de diversos llibres en castellà, s’estrena en la nostra llengua amb una proposta plena d’encerts, Poemes a la intempèrie, guanyadora del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó. És una proposta complementària a l’anterior. És una lírica basada en l’austeritat expressiva, en la reticència, però que té les seues armes en la picardia literària, en la factura dels poemes breus i en el domini d’un final que capgira l’inici. Es decanta pel repunt vital, la via directa, la contundència i la reflexió, i tracta aspectes de gran interés (“és el moment de tornar a les coses / de posar-los els noms sense mirar / els efectes que causen sobre les ànimes”), unes vegades íntims, d’altres més socials, més vindicatius, sense oblidar els apunts irònic i desconfiat. Amb els encerts que conté, el llibre fa curt, perquè segurament hi falta una mica de volada. Amb tot, Begonya Pozo ofereix una proposta fresca, en què molts versos sonen més plens llegits en veu alta, i demostra que manufactura amb eficàcia un terreny, el líric, que coneix molt bé.

EL PAÍS, QUADERN, 09/06/2011

Descarrega’t l’original: PDF icondues-voluntats.poetiques-de-ser.pdf

Facebook Twitter  Comparteix a

Articles recents: 

Els fulgors del vertigen

El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara

Un àmbit d’àmbits literaris

Portades del llibres

L’os de la música. Isabel Garcia Canet. Edicions Bromera, Alzira, 2011. 95 pàgs.
Poemes a la intempèrie. Begonya Pozo. Editorial Tres i Quatre, València, 2011. 60 pàgs.

Etiquetes: 2011 El País Poesia