El periodista Francesc Bayarri des la seua primera novel·la, L’avió del migdia, publicada el 1992, ha volgut construir un fresc narratiu sobre la societat valenciana contemporània, en concret del període la de la transició. En aquella novel·la, ambientada en el 1974, en les darreres cuejades del franquisme, ens trobàvem amb uns personatges carregats d’esperances, que entenien les utopies com una forta capacitat d’alimentar les il·lusions personals i col·lectives.
Ara, en Febrer viatgem al principi de la dècada següent, que té com a data clau, el 23 de febrer, una dia que tots vostés sabem va trasbalsar tot l’estat. Entre una novel·la i l’altra hi ha un un tall abismal: la innocència i l’entusiasme dels joves dels anys setanta deixen pas a l’apatia i desesperança, a la buidor i el pragmatisme d’uns personatges que passen la trentena. Les causes d’aquest procés a penes li interessen al novel·lista, perquè allò que més li interessa és mostrar-nos el desencís existencial d’aquella generació exemplificada a través de Ferriol, el protagonista de Febrer i de la seua colla d’amics. Ferriol, fracassada la seua il·lusió d’arribar ser professor de dret penal, deambula de un grapat d’oficis sense pena no glòria, fins la casualitat el converteixen en locutor de ràdio, ofici que viu sense grans entusiasmes. Amb aquestes dates el lector segueix com després d’un fracàs amorós, el protagonista se’n va a viure a la zona del port de València, i com allí, per atzar, fa lliga amb un grup hetoregeni d’amics (un exanarquista que d‘assessor d’un polític centrista, un traductor amb ínfules d’intel·lectual, l’amo d’un puf, una advocada i una farmacèutica. Als qual hem, d’afegit, l’amic del protagonista, fill de senador, un personatge desgavellat i obsedit en una impossible història de l’art valencià). Els encontres d’aquests personatges constitueixen alguns dels millors encerts del llibre, perquè Bayarri sap traure partit literàriament a una reunió d’amics, que veuen i fumen sense parar, i on es barregen caòticament sarcasme i ironies, observacions encertades i desgavells de tot tipus. Aquesta mena d’escenes assoleix el un punt més alt en una reunió nocturna en la farmàcia d’una component del grup, on els personatges s’entusiasmen experimentant amb tot tipus de fàrmacs. A l’endemà, tot ressacós, Ferriol, ha de viure i informar sobre els dramàtics fets del colp d’estat del dilluns 23 de febrer de 1981. Com el seus companys de treball, Ferriol és incapaç de reaccionar, repeteix els bans dels militars sublevats cada mitja hora. No hi veiem cap gest d’oposició ni la més mínima voluntat informar sobre el que estava passant en aqueixos moments. La seua actitud no és cap excepció, és general a València: en cap lloc de la ciutat no s’aprecia una resposta democràtica a l’entrada dels tancs a la ciutat. Una vegada complit el seu horari, Ferriol se’n torna a peu cap al port i ens descriviu tot allò que veu al seu pas. Una vegada a casa, el veí que li ha llogat el pis el convida a beure vi i així l’autor en conta una història atractiva i vital d’un personatge d’una altra generació que contrasta totalment amb la passivitat del protagonista. Com diu el vell, la seua generació “tenia respostes per a tot. Allò era exagerat, i ens van equivocar en moltes respostes. No en totes, no vaja a pensar, però sí que en la major part.” En canvi, la generació del joves “només fa preguntes”, “no s’atreveixen a donar una sola resposta”. Així, amb un final obert, acaba l’acció, encara que no la novel·la.
Bayarri és hàbil en la narració i en la construcció de personatges i diàlegs, i és molt sagaç a l’hora de fer observacions sobre els aspectes més variats de la història i la vida de la ciutat. Però malgrat tot, no acaba d’aconseguir una novel·la rodona, entre altres coses en no tenir una trama ben definida, els fets històrics, encara que siguen el teló de fons de la història, acaba il·luminant tot el llibre i oferint-nos com a visió global una mirada parcial i pobra del que van ser aquells moments històrics. Segurament per aquest motiu, al novel·lista li cal introduir un final sorprenent, que no desvelarem, per tal de subratllar que per damunt del realitat està la creació dels personatges, la crisi existencial que viuen al llarg de la novel·la.
EL PAÍS, QUADERN. 26/02/2004
Articles recents:
Una passió amorosa en la València del quatre-cents
