L’altre premi de Gandia, l’Ausiàs March, l’ha guanyat Miquel Martínez amb Ravals de l’alegria, publicat per Edicions 62, un llibre on cisella una veu despullada, reflexiva, que es centra en el que Jaime Gil de Biedma anomenà “el temps i jo”. Una lírica introspectiva, que parla de les coses sense ortopèdies de cap mena, amb la voluntat de conquerir la seua veritat, algunes certeses ineludibles.
La principal potser serà que no hi ha creences eternes. L’home és, d’entrada, un perdedor, però “un perdedor que viu / per experimentar la fragilitat de la ventura”. El fracàs i el dolor el duen a ser conscient dels topants de la vida. L’autoconsciència no significa cap fracàs, sinó més aviat un estímul del desig. Aquest voluntat de conéixer i de viure, segons els poeta, ens “fa créixer de pressa”, perquè encara que res no ens puga pertànyer, tot pot ser nostre. Per aquesta obsessió pot arribar a afirmar que l’individu és un “depredador que col·lecciona enderrocs”. Les restes, cal entendre, continuen conservant vida en la pols, guspires en la cendra, i acaben una vegada més encenen nous desigs, nous somnis. A voltes per preservar l’amor i l’amistat cal el distanciament. D’altres, cal cercar la vida en el pensament, en el record personal i en el record dels altres, sovint d’aquells que ja han faltat. Precisament alguns dels poemes més intensos tracten d’aquest tema, com ara aquells versos dedicat a somiar la pròpia mort i o aquells altres en què confessa el personatge del poema que li agradaria fer d’enterramorts si tornara a nàixer. Per bé que de tant en tant li falla el ritme, Miquel Martínez traça en aquest volum una dicció personal i imatges llampants. Tot plegat, un llibre de poemes que ofereix moments de notable valor literari .
EL PAÍS, QUADERN, 27/10/2005
Articles recents:
El camí de la poesia valenciana dels setanta fins ara
